L’Església

M.Wilcox

---

A Ciència i Salut amb la Clau de les Escriptures, La Sra. M.B.Eddy ens hi dóna la definició d’església, “L’estructura de la Veritat i de l’Amor; tot el què reposa sobre el Principi diví i en ve.

L’església és aquesta institució que forneix proves de la seva utilitat i, com hom constata, ennobleix la raça, desvetlla de les creences materials l’enteniment embaltit, emmenant-lo fins a la percepció de les idees espirituals i la demostració de la Ciència divina, foragitant així els dimonis, l’error, i guarint els malalts.” (CiS 583: 12-18)

El propòsit de la nostra organització és sadollar allò que li cal a l’home amb un Cristianisme pràctic i satisfaent. El Cristianisme ens pot ben sadollar quan no només apel.la a la revelació, ans a la raó i a la lògica. La Revelació i la raó han de coincidir.

Igual que Jesús trasbalsà poc o molt la vida religiosa del seu temps, pel seu menyspreu de la superstició i de la falsa teologia, també el nostre Cristianisme científic d’avui troba l’oposició del pensament religiós conservador, quan diu, “Tot és la Ment infinita i la Seva infinita manifestació perquè Déu és el Tot en tot.” A l’antigor, de Jesús en digueren, “Es fa un amb Déu.” Avui el científic Cristià es fa un amb Déu.

La falsa teologia, Déu i l’home, dos, que ha estat moltes generacions la base de la religió i el fonament de totes les esglésies, és la mala pràctica constant o l’oposat suposat de la Veritat, que tempta totes les esglésies de la Ciència Cristiana.

Aquesta mala pràctica ens voldria fer creure que és cabdal allò que no n’és gens ni mica, ens voldria fer córrer amatents, amoïnats per moltes coses com la Marta del temps de Jesús, pensant que fer el bé és més cabdal que ser. Jesús digué que Maria havia triat la part més bona, aprenent a ser més que no pas a fer.

L’Ésser, puix és l’ésser de Déu, no és mai inactiu ni desmenjat; si en fos contradiria la veritable idea de si mateix. L’únic Déu que hi ha és la Ment, i aquesta Ment ha de ser la nostra Ment, altrament tenim altres déus. Encara patim la temptació de sentir que hem de maldar per arribar a Déu, i que potser algun dia, quan siguem prou bons, esdevindrem un amb Déu. Sempre maldem per reconciliar Déu amb l’home mirant de fer l’humà semblant a Déu, quan de fet, només éssent científics Cristians podem demostrar o ser l’home perfecte. Capint Déu, som l’home. “Jo sóc el Tot. Conèixer res fora de Mi mateix és impossible.” (Unitat del Bé 18:25)

Una actitud de pensament que mira enlaire vers Déu no és reverent; no és Cristiana ni és Ciència; és un estat emocional que no mena al progrés. És realment paganisme. “Perdem l’alt sentit de l’omnipotència, quan havent admès que Déu, o el bé, és omnipotent i té tot el poder, encara ens creiem que hi ha un altre poder anomenat, mal. Aquesta creença que hi ha més d’una Ment és tan àvola per la teologia divina com en són l’antiga mitologia i la idolatria pagana.” (CiS 469:25-30)

Acceptant la creença universal i tenint al cap un home a qui li cal redempció i un món que ha de ser salvat, la segona part de la definició d’església s’ha pres per una ordre, i hem mirat de fer la tasca imposssible d’ennoblir la raça agafant-nos al maldar humà d’un altre, i de demostrar la utilitat de la Ciència Cristiana sense la Ciència Cristiana.

Sap el món què el guarirà? Ben certament la consciència del món que ha de ser guarida no és la consciència Crística que el guarirà. No podem portar la Ciència Cristiana a qui sigui a qualsevol moment. La nostra església no té per objectiu fer el bé a la humanitat, ans ensenyar a la humanitat que el bé ja és a l’abast -l’omnipresència-, demostrable com Ment.

Un desvetllament espiritual ha de precedir el deler per la Veritat. Nosaltres no fem el maldar Cristià que fan les altres esglésies. Ells són els Cristians que el món anomena Cristians, però nosaltres som científics Cristians, i éssent científics, la nostra tasca no és primàriament guarir el malalt i salvar els pecadors, ni que com a científics Cristians, fem totes dues coses. “Jesús vingué a rescatar els homes d’aquestes mateixes il.lusions, a les que semblava que s’emmotllés: de la il.lusió que diu que el pecat és real, i l’home un pecador a qui li cal un Salvador; de la il.lusió que diu que la malaltia és una realitat, i l’home un invàlid a qui li cal un metge; de la il.lusió que la mort és tan real com la Vida. És de tots aquests pensaments -tots invencions mortals- que Jesús vingué a salvar els homes, per l’Amor sempre present i etern.” (Unitat del Bé 59:
19-3)

Som Científics Cristians no pas perquè quelcom ens hagi tocat des de fora, ans perquè quelcom s’esdevé dins nostre. Aquest adveniment per sempre del Crist, aquesta Veritat sempre present desplegant-se com la nostra consciència ens fa Científics Cristians. La Ciència Cristiana no pot ser emmenada per ningú a ningú, ni que sembli que això passi. Res no s’esdevé fora de la consciència de cada individu. La Ciència Cristiana és el desplegament del Crist i el desvetllament de la consciència. Ningú no és desvetllat mai des de fora; no passa res des de fora.

L’esperit de creuada, el deler o el desig d’escampar aquest evangeli és falsa teologia. Tota premisa del creuat és l’acceptació d’un home separat de Déu. L’individu prou desvetllat per copsar quelcom del Crist sempre trobarà a l’abast el sentit humà que confirma el seu desvetllament. La demanda i el proveïment són un.

La Sra. Eddy diu, “Dóna’ls un got d’aigua fresca en nom del Crist, (en nom de la unitat) i no et facin por les conseqüències.” (CiS 570:16-18) Això és exactament el què farà un científic Cristià. “Un got d’aigua fresca …” és el reconeixement més clar de la unitat de Déu i l’home per part del qui dóna! No hi ha un amor més gran que aquest, que l’home deixi anar el sentit material dels seus amics; o que abraci els seus amics dins la seva pròpia reflexió de Déu. Aquesta és l’estructura de la Veritat i de l’Amor, que fornirà prova de la seva utilitat i enlairarà la raça.

Allò que més cal avui és la metafísica pura; un Cristianisme científic que faci les obres de Jesús. Avui, l’única manera de bastir la nostra església és la via del guariment científic. La dissensió a les nostres esglésies és perquè la majoria no serven l’actitud Mental científica; tota dissensió s’esdevé per culpa del sentit personal o del parer humà del bé i del mal.

El bé i el mal són termes relatius quan els emprem des del punt de vista humà. El científic Cristià només té un interès, la Veritat; la Veritat i l’error, -no hi ha parers tocant a aquests termes. Jutgem el nostre veí, sense enrecordar-nos que la Veritat només pot demostrar la seva presència com idees o pensaments veritables, i que cap església del món pot fornir prova de la seva utilitat mentre hom no practiqui un Cristianisme científic.

Els nostres pensaments han de ser enlairats per sobre de la cosa humana que en diem església. Puix no hi ha res que existeixi humanament, tret dels conceptes de la Veritat o Déu -les idees de l’Ànima-; quan pensem que la nostra església és una organització humana fent el bé, no pensem la Veritat de cap manera; i doncs, això que en diem la nostra església no té vitalitat, ni Vida, ni Esperit. La nostra església és idea; l’estructura de la Veritat i de l’Amor. Com idea de la Veritat, és eterna, introntollable, ferma, pura. Com una idea de l’Amor ho abraça tot, ho serva tot, ho protegeix tot, i mena. És aquesta la teva església?

És la teva església una església de la Ciència Cristiana o és una església Cristiana que predica una bonica teoria Cristiana; feta de membres que volen escampar l’Evangeli de moltes maneres, però pensant encara en un Déu en algun indret que té cura de la Seva creació en algun altre indret?

Tirem endavant l’organització només quan ens enlairem i capim la unitat de Déu i l’home, i la totalitat de Déu. L’organització humana no ens hauria de lligar més que no ens deixem lligar pels nostres cossos. La ment mortal i els seu cos són un; la ment mortal i la seva església humana són una. Plantem cara ferms a l’esclavatge dels nostres cossos perquè ens fan mal i ens limiten, i tanmateix ens rabegem i gaudim del bé humà a la nostra organització.

No hi ha res de bo a la matèria en tant que matèria, ni hi ha res de bo a l’església humana en tant que església humana. De fet, si les esguardem humanament, no són ni cos ni església. Just com avui fem el que tenim per més adient a la nostra vida diària -mengem, dormim, ens vestim- actuant segons la nostra demostració més alta de la Veritat per alliberar-nos d’aquestes coses materials, també a la nostra església fem el que tenim per més adient, fem les nostres activitats, tenim els nostres mestres, practicants, conferenciants, literatura; però també hem d’actuar segons la nostra demostració més alta de la Ment per alliberar-nos de l’esclavatge del concepte humà, dels mitjans i de les maneres de fer humanes.

Les nostres activitats humanes, les nostres conferències, mestres, practicants són la manifestació humana del nostre discerniment de Déu, l’Amor diví, que demostra la Seva presència sadollant la necessitat humana, de manera que a mesura que el nostre discerniment esdevingui més clar, les nostres conferències, els nostres mestres, la nostra església, tot el què cal per sadollar amb reeiximent la necessitat de redempció de la humanitat, no patirà cap de les limitacions que van de bracet del concepte humà.

A la nostra tasca Científica Cristiana, tenim sempre davant nostre aquest procés de redempció de consciència i doncs, l’aparent reforma del nostre món. Tenim sempre davant nostre l’exigència de ser el què som -la imatge i la reflexió de Déu, allò de què Déu és conscient.

Sabem instintivament que les nostres febleses, les nostres malalties, les nostres malures, no són nostres, i anem arreu a corre cuita cercant la resposta de l’enigma. Finalment ens adonem que el nostre món ens presenta la nostra pròpia imatge; quan ens n’adonem comença la nostra reforma i la nostra redempció, perquè veiem, ni que sigui feblement, que la resposta de tots els nostres problemes és del tot a la nostra consciència, puix, de fet, és on són els problemes. Ens comencem a adonar que aquesta urgència o empenta instintiva d’afluixar els nostres lligams, d’escapolir-nos de les limitacions, aquest neguit, neix del fet diví de la nostra perfecció actual; ens comencem a adonar que el regne del cel no és un esdeveniment llunyà, ans una experiència possible ara mateix.

En la mesura que reconeixem aquest fet, contemplant els veritables pensaments o idees que són l’ésser de Déu, ens adonem que les coses velles han passat, i tot ha esdevingut nou. D’aquest procés de redempció de la consciència en diem reforma. Aquesta consciència Crística és sempre només conscient de les idees divines, perfectes, indestructibles, immutables, invencibles; i quan es desplega com la teva consciència (l’única que realment hi ha) d’idees divines, fa visible una nova ment i un cos nou. Ens adonem que nostres són instintivament l’honestedat, la justícia, la fortalesa, la compassió i el coratge que anomenem caràcter.

El caràcter no és mai personal, és individual: El caràcter són les característiques o qualitats de Déu, -la invencibilitat, la immutabilitat, la immortalitat, l’espontaneïtat, manifestant-se concretament com nosaltres perquè només hi ha una consciència. Tingues ben clar que la reforma no és canvi, no és refinar quelcom; és l’Ésser diví més ben entés, les idees divines fent-se visibles humanament com un cos i una ment canviades. L’aparença humana aparentment canviada és un esdeveniment diví i no pas una aparença humana que ha patit un canvi. “Una creença que s’ha refinat no pot retrogradar.” (CiS
442:19)

La reforma no va mai de bracet de la voluntat humana, esmenant-nos o vencent quelcom; no implica aturar una cosa que en diem dolenta i començar-ne una altre que en diem bona. Aquesta és la manera antiga de reformar-se. D’alguna manera la reforma és instintiva; ens volem reformar perquè a la consciència hi comença a despuntar l’ésser real.

La Ciència del Crist demana la reforma. És una necessitat real per culpa del gran balç que sembla que avui hi hagi entre la nostra demostració actual de la Veritat i la Veritat mateixa. La Ciència Cristiana revela la unitat de Déu i l’home i aquesta revelació agafa cos a la nostra vida i al nostre món quan capim la Veritat.

Aquest balç avui s’estreny en la mesura que capim i practiquem la nostra revelació, servant el punt de vista bo, fent servir la Ment que hi havia en JesuCrist. Aleshores la nostra revelació i la nostra demostració coincidiran com coincidiren en Jesús. Experimentarem també el Crist fet carn en una perfecta humanitat. “Com més entenc la veritable humanitat, més m’adono que és innocent, tan ignorant del pecat com n’és el seu perfecte Creador.” (Unitat del Bé 49:8-9)

La reforma és del tot la reforma d’un mateix; no hi ha res fora de la consciència. No podem reformar els altres. És el teu enemic “una criatura o una cosa fora de la teva pròpia creació?” (Miscellaneous Writings 8:9) És el teu amic “una criatura o cosa fora de la teva pròpia creació?” La reforma no es pot manifestar universalment sense primer manifestar-se individualment. Reformant-nos nosaltres, reformem el nostre germà. Hem treballat molt i endebades creient-nos que podríem reformar algú altre. Això no és cert, i només podem ajudar els nostres germans en la mesura que ens ajudem a nosaltres mateixos. Tot el que podem fer pel nostre amic o pel nostre enemic és al pensament o a la consciència, perquè és l’únic lloc on existeix. La reforma sempre va de bracet de la disciplina. La disciplina se’ns fa imperativa per culpa de la creença de dualitat, d’aquest balç entre l’humà i el diví.

La disciplina d’un mateix és el reconeixement constant del no res de la materialitat, i de la identitat espiritual com l’única identitat. La Sra. Eddy diu, “L’abnegació de si mateix, per la qual ho deixem tot pel Crist, a la nostra contesa amb l’error, és una regla a la Ciència Cristiana.” (CiS 568:30) A mesura que capim que no s’ha de canviar res, ens adonem que ja no ens cal més la disciplina.

Fins que aquesta dualitat no es va fonent -fins que el balç entre la revelació i la nostra demostració no s’estreny- ens cal la disciplina, i és tant cabdal com els nostres àpats, vestits i cases. Hem d’emprar la disciplina més bona que hàgim demostrat. Rabejar-se en la materialitat de la mena que sigui és l’autonegació del nostre ésser diví, i ni que la voluntat humana i la disciplina humana no siguin Ciència Cristiana, són un mal menor, que ix d’un cert grau de desvetllament espiritual que copsa la irrealitat de l’home material.

L’únic pecat és la il.lusió de la Vida a la matèria, i si ens hi rabegem nodrint-lo, ajornem la nostra demostració de domini. No hi ha mai domini a la matèria; només esclavatge. Girar-se vers la matèria per qualsevol cosa ens furta el nostre domini, la nostra llibertat, i el nostre auto respecte, que la disciplina (adonar-se com n’és de cabdal no rabejar-s’hi) ens torna.

“Qui assoleix el coneixement de si mateix, l’autocontrol, i el regne del cel dins seu, a la seva consciència, és salvat pel Crist, la Veritat. Els mortals han de beure’s prou la copa del nostre Senyor i Mestre per arrabassar-li identitat a la mortalitat i destruir-ne les pretensions errònies.” (Miscellany 161:14-18) “Ara som els fills de Déu.” Ara som la consciència que Déu té de Si mateix. L’acceptació d’aquesta Veritat fa d’autodisciplina, fent-nos assumir la mateixa actitud mental vers tota cosa i vers tothom, que assumeix la Ment, Déu. Hi ha un refiar-se de Déu que és ganduleria mental i doncs, no ens disciplina; només ens enlaira emocionalment.

Sense la comprensió que la Ciència Cristiana forneix de la Bíblia, la reforma a l’antigor es basava en la por. La llei Mosaïca i la interpretació que feia del pecat, era condemna, no pas salvació, i fins que el Crist no es revelà, la condemna i el càstig governaren la humanitat. El Cristianisme avui encara reté prou aquest concepte de llei per fer de la condemna i del càstig una prova de reforma. Això no és la Ciència Cristiana. La reforma és educació; actuem més bé perquè el nostre coneixement és més afinat. St.Pau digué, “La llei no féu res perfecte, ans l’hi féu el discerniment d’una esperança més bona.” (Heb. 7:17) La reforma no s’ateny conformant-se externament a la lletra de la llei, ni per la por, ni fent net el defora del plat, ans per una empenta interior, un reconeixement inevitable d’allò que és real i veritat.

La nostra bona voluntat d’acceptar la llei de l’Amor, de practicar “la presència de Déu arreu on anem,” és el primer pas del nostre procés de reforma, i és una estricta autodisciplina. Aquest reconeixement de Déu en tots els nostres camins, aquest cercar primer el regne de Déu i la Seva justícia, és la percepció, per minsa que sigui, de la unió de Déu i l’home, i doncs, la negació de la falsa identitat. Aquesta passa es pot manifestar com un neguit a la nostra experiència, un neguit que és d’ajut perquè ens empeny a deixar enrera la materialitat que té la gosadia d’anar de bracet nostre arreu on anem.

Aquesta acció interior, aquesta urgència de saber i de fer la voluntat de Déu, el bé, és la Ment actuant; és l’acció voluntària de la Ment que sembla involuntària pel sentit humà. Dit altrament, desitgem reformar-nos, cerquem el bé involuntàriament, perquè “Tot és la Ment infinita i la Seva infinita manifestació, puix Déu és el Tot en tot,” tot és el fet diví. Pensar que l’acció humana, pensar que l’empenta o el desig és res tret de l’acció voluntària de l’Esperit o Veritat, és consentir la creença en dues ments. Actuem intuïtivament, instintivament. Tanmateix, al moment que ens passa pel cap de cercar humanament, neguem l’impuls diví i no ens en sortim de demostrar la reflexió o la possessió del que és eternament nostre, però que no es pot fer visible sense la clara consciència d’unitat. La volició, el desig, la voluntat, la tria, tot són creences d’una existència separada de Déu.

Repetim-ho, la Ment única és sempre conscient de si mateixa i de les seves idees, i sembla que aquestes idees es despleguin davant nostre mercès a l’educació, l’estudi, el pensament original, però realment es fan visibles perquè la Ment única és la nosta ment. L’educació, l’estudi, el pensament original es fa visible per raó d’aquesta unicitat, la prova que som reflexió, -la Ment conscient de la Seves idees.

“L’observació, la invenció, l’estudi, eixamplen les idees i haurien d’afavorir el progrés de la ment mortal, a fi que s’enfugi de si mateixa, de tot el que és mortal.” (CiS 195:19-22) Sembla que l’esperança, la fe i la comprensió il.luminin i alliberin la ment humana, però el que realment s’esdevé és la Consciència Crística fent-se visible com l’esperança, l’enteniment, i eclipsant l’aparent consciència humana plena de por, d’ignorància i de limitació.

L’omnipresència de la Ment actua com un esperó constant fent-nos cercar allò que sembla que no tinguem, i doncs, la volició humana és de fet, empenta divina. Cercar, tant és el que sembla que cerquem, és sempre el maldar de ser allò que divinament som. Fins i tot el qui cerca diners o altres coses materials cerca responent al fet diví de l’abundor i el sadollament sempre present; és el seu concepte més alt de la realitat o Veritat, ni que treballi limitat per un concepte imperfecte del què és Veritat.

Quan hom cerca aparentment companyia o salut, simplement reclama allò que és eternament seu. Després de molts desenganys finalment hi ha un desvetllament, l’home s’adona de la seva perfecció actual i la Ciència Cristiana el ve a trobar. Aleshores el mètode canvia; desvetllant-se, i adonant-se que la Ment única és Déu, hom discerneix que aquesta Ment abasta tot allò que hom sembla que vulgui o li calgui. Abans de saber que et cal, ja ho tens, perquè la Ment és la teva ment; de fet, no podries voler el que ja no és teu, i no pots tenir el que no vols.

Si volem una cosa, al moment que aturem el nostre voler, demostrem que ja la tenim perquè ja no en neguem més la presència. El nostre ésser abasta la idea justa de tot el que mai podem voler. A mesura que aquesta Veritat es desplega, s’acaba el voler o el cercar; ens adonem que voler i cercar nega el tenir.

No hi ha d’haver desig humà, ni voler, ni descripció, ni planejament. Al moment que tenim un desig voluntari, neguem l’omnipresència -l’acció voluntària de la Ment.

No desitjar res és la via científica. Feu memòria que la Veritat és sempre activa, i revela conceptes cada cop més refinats. Com més poguem restar en la inevitabilitat que allò que es fa visible a la nostra consciència és el què ens cal, i no pas el maldar humà d’assolir quelcom, més aviat demostrarem, “el teu regne ja és aquí.”

El nostre punt de vista ha de ser la perfecció, un Déu perfecte i un home perfecte -no ens cal res ni desitgem res. Aleshores la progressió del bé més enllà del nostre desig actual agafa el lloc del desig de tirar endavant, de cercar el bé. “Per l’ascensió de l’espiritualitat, Déu, el Principi diví de la Ciència Cristiana, governa literalment els objectius, les ambicions i els actes del Científic. El govern diví forneix seny i energia; esvaeix per sempre l’enveja, la rivalitat, el pensar, el parlar i l’actuar malament; i la ment mortal, purgada, ateny la pau i el poder fora de si mateixa.” (Miscellaneous Writings 204:27-2)