El Sentit Personal, un Perjur

Peter V. Ross

---

Definim ben acuradament els símptomes de la malaltia en dir que són uns perjurs. Un perjur no és un mentider ordinari. És un mentider murri, calculador. N’hi ha que l’anomenen sentit personal o ment mortal o d’altres noms.

És un mentider i el pare de les mentides. Mentiders, mentides i obsessions tots pertanyen al món suposicional – el món ferèstec de la irrealitat. Aquestes coses i condicions que esguardem com existents al reialme de la irrealitat o suposició no són enlloc. Ningú no en sap res. Ningú no les experimenta.

La malaltia no ha de ser destruïda ni erradicada. Tot el procés de guariment és un procés d’il.luminació – una mena de pensament, una claror de consciència que no en sap res de la malaltia ni de la mortalitat.

No hi ha dos móns; no hi ha dues ments; no hi ha dues vides; no hi ha dues menes d’home; ans un Déu, una Ment, una Vida, i una mena d’home. I aquest home no en sap res de la malaltia ni mai n’ha sabut res, perquè és l’expressió o aflorament d’aquesta Vida autoexistent que és sencera i sana.

L’home no en pot saber res de la mortalitat, per la simple raó que és un home. No en sap res de ratlles perquè no és una zebra.

Només hi ha un món i és un lloc gloriós de plenitud, de seguretat i de joia. Només hi ha una Ment i només és coneixedora de Vida a pleret. Només hi ha una Vida i és una Vida gelosa, que ho abasta tot i rebla els seus drets, els seus privilegis i les seves immunitats.

L’error no és ni tan sols un perjur. És inexistent. Hem d’assumir una posició radical i romandre-hi expectants. Això demana coratge, és clar. Però tu en tens. El coratge és una de les qualitats més remarcables de l’home.

Aquí hi entra l’estar a l’aguait. Però tu n’estàs. Enrecorda’t de la zebra i del nyu. El nyu ensuma els lleons d’una hora lluny. No deixa que el rei de les bèsties se li acosti d’amagat i se li abraoni a sobre. L’encara quan encara és lluny i el tomba. Ben altrament la zebra grassa és una presa fàcil. Per això fraternitza amb el nyu i gaudeix de la seva vigilància més esmolada.

Els perills amagats, siguin malalties o altres coses, són inherentment covards. Tot el que tu i jo hem de fer, i és considerable, és detectar quan s’acosten, assumir una determinada agressivitat, i no afluixar fins que no són aculats a la seva jungla nativa del no res.

Al reialme de la realitat no hi ha res que tingui retirada a la malaltia. No hi ha res que tingui retirada a l’edat. No hi ha res que tingui retirada a la mortalitat. La Ment clara no pot concebre aquesta mena de coses; no les pot sentir ni experimentar. Només hem de deixar entrar dins nostre els pensaments de Déu. Aleshores en lloc de veure les coses limitades, contrafetes o malaltes, les veurem tal com són, en tot el seu esclat i plenitud.

Les esguardem just ara mateix. Just ara et contemples a tu mateix en tota la bellesa de l’ésser. No esdevens. Ja has arribat.

He escrit aquesta carta cuita corrents abans de tornar a Boston. Ha estat una gran trobada i les conseqüències seran de no dir. Llegeix força, és clar, aquest any que ve, però també pensa força. La raó és el senyal distintiu de l’home. Hi ha criatures que no raonen, diuen. Si dones la teva raó a la pàgina impresa o al xerraire voluble, pots perdre el teu caràcter distintiu d’home. No ho facis. Empra la teva raó al límit. Tens el mateix accés a la Ment omniscient que tenen els profetes.