Estima els Teus Enemics

Miscellaneous Writings

Mary Baker Eddy

---

Qui és el teu enemic que l’hagis d’estimar? És una criatura o una cosa fora de la teva pròpia creació?

Pots veure un enemic, tret que primer no formulis aquest enemic i després miris l’objecte de la teva pròpia concepció? Què és el que et fa mal? Pot l’alçada, la fondària, o cap altra criatura separar-te de l’Amor que és el bé omnipresent, – que et beneeix infinitament a tu i a tothom?

Simplement compta per enemic allò que solla, desfigura i destrona la imatge Crística que hauries de reflectir. Tot el que purifica, santifica, i consagra la vida humana, no és un enemic, per molt que ens faci patir. Shakespeare escriu, “Dolces són les obres de l’adversitat.” Jesús digué, “Beneïts sereu quan els homes us bescantin, i us encalcin, i malparlin falsament de vosaltres per causa meva; … també van encalçar els profetes abans vostre.”

L’exigència i sentència de la llei hebrea amb el seu “No faràs..,” només pot ser sadollada per la benedicció de l’Evangeli. Aleshores “Sereu beneïts,” en la mesura que la consciència del bé, de la gràcia, i de la pau arribi de mà de l’aflicció ben entesa, santificada per la purificació que fa de la carn – de l’urc, de la ignorància d’un mateix, de la voluntat personal, de l’amor de si mateix i de la justificació de si mateix. Dolces són, de fet, les obres de la Seva vara! És bo que el pastor d’Israel faci passar tot el Seu ramat sota la Seva vara per aplegar-lo a la pleta; enumerant les Seves ovelles i fornint-les-hi finalment recer de tots els elements de la terra.

“Estima els teus enemics,” és idèntic que “No tens enemics.” Com lliga aquesta conclusió amb els qui t’han odiat sense causa? Simplement, que aquests desafortunats individus són els teus amics més bons. En primer i en darrer terme et fan bé més enllà de la idea que tu ara pots tenir del bé.

Els qui en diem amics sembla que endolceixin la copa de la vida i l’omplin amb el nèctar dels déus. Alcem aquesta copa fins als llavis, però llisca, ens cau dels dits i s’esmicola davant dels nostres ulls. Potser, havent-ne tastat el vi temptador, ens intoxiquem, esdevenim letàrgics, cofois objectes sommiadors; o altrament, en no trobar-hi gust, deixem voluntàriament aquesta copa de gaudi humà egoista, per fada i indigna de ser un objectiu humà.

I per això ja no ens en sortim de gaudir d’aquest sentit fugisser, curull de tota mena d’amistats delitoses que eduquen els mortals a trobar gratificació al plaer personal i els ensinistren a gaudir d’una pau traïdora? Perquè aquest és l’únic i gran perill del camí que va amunt. Un fals sentit del què és la felicitat és més desastrós pel progrés humà que tot el que un enemic o una enemistat li pot imposar a la ment o empeltar-ne propòsits i acompliments per entrebancar les joies de la vida i fer-ne més grans les tristors.

No tenim enemics. Tot el que l’enveja, l’odi, la revenja – els motius més implacables que governen la ment mortal – mirin de fer, “treballarà pel bé dels qui estimen Déu.”

Per què?

Perquè Déu ha cridat els Seus, els ha armat espiritualment, els ha equipat i els hi ha fornit defenses invulnerables. El seu Déu no els deixarà perdre mai; i si cauen es tornaran a posar drets, més forts que abans d’ensopegar. Els bons no poden perdre el seu Déu, el seu ajut a l’hora de les tribulacions. Si no entenen bé el manament diví, el tornaran a capir, canviaran les seva manera de fer, refaran els seus passos, i restabliran les Seves ordres, més segurs de tirar endavant sans i estalvis. Aprenen les lliçons més profitoses de les seves vides encarant la temptació, la por i el setge de l’error, fins que hagin posat a prova la seva fortalesa i l’hagin demostrada; fins que s’hagin adonat que la seva fe ha estat feta perfecta en la feblesa, i la seva por, autoimmolada.

Aquesta destrucció és una quimicalització moral, on totes les coses velles passen i tot esdevé nou. Les tendències materials o mundanes dels afectes i afers humans són així anorreades; és l’adveniment de l’espiritualització. El cel davalla a la terra, i els mortals aprenen al final la lliçó, “No tinc enemics.”

Fins i tot a nivell de creença (i no pas realment) només en tens un d’enemic, i aquest únic enemic és tu mateix – la teva creença errònia que tens enemics; que el mal és real; que hi ha quelcom més que Déu a la Ciència. Una hora o altra, el teu enemic es desvetllarà de la seva delusió i patirà per la seva mala intenció; i s’adonarà que, ni que sigui minvat, el seu càstig és deu cops més gros.

L’Amor és el sadollament de la llei: és gràcia, misericòrdia, i justícia. Jo em pensava que n’hi havia prou de complir les lleis de l’estat; que si un home em volia disparar un tret al cor, i jo, disparant primer, el podia matar i salvar la meva vida, feia bé. També em pensava que si ensenyava estudiants indigents de franc, ajudant-los després econòmicament, i no deixava els inconstants quan s’acabava el curs, ans els hi anava ensenyant precepte sobre precepte; que si les meves instruccions els havien guarit i ensenyat la via segura de salvació, – havia fet tota la meva obligació.

L’amor no va de bracet de la justícia humana, ans de la misericòrdia divina. Si la nostra vida fos atacada, i només la poguéssim salvar d’acord amb la llei humana, matant l’altre, no valdria més donar la nostra? Hem d’estimar els nostres enemics de la mateixa manera que estimem els nostres amics; no n’hem d’exposar les faltes, ans els hi hem de fer bé quan en tinguem l’oportunitat. Agafar-se a la justícia humana quan ens encalcen i ens tracten malament, no és deixar la retribució a les mans de Déu i tornar bé per mal. Si no trobem la manera de fer el bé als nostres enemics, els podem encloure dins del nostre maldar general per beneir la raça. Quan faig molt bé genèric als qui m’odien, el faig amb honestedat i cura especial – puix no em donen cap altra via, ni que amb llàgrimes hagi maldat per trobar-la. Quan m’han picat una galta, he parat l’altra. En tinc dues per parar.

M’agradaria agafar la mà dels qui no m’estimen, i dir-los-hi, “T‘estimo i conscientment no et faria cap mal.” Perquè és el que sento, els hi dic als altres: no odiïs a ningú, perquè l’odi és una plaga que escampa el seu virus i finalment mata. Si ens hi deixem arrossegar, ens domina; fa patir el qui s’hi dóna, mentre és al món i més enllà de la tomba. Si se t’ha fet cap tort, per gros que sigui, perdona’l i treu-te’l del cap. Déu redreçarà el tort, i punirà més severament que tu no podries, al qui ha maldat per fer-te mal. No tornis mai mal per mal; i sobretot, no t’imaginis que t’han fet mal quan no te n’han han fet.

El present és nostre, el futur, curull d’esdeveniments. Cada home i cada dona hauria de ser avui la seva pròpia llei, – una llei de lleialtat al Sermó de la Muntanya de Jesús. Els mitjans per pecar sense ser vistos ni punits s’han incrementat tant que, tret que hom vetlli i s’afermi en l’Amor, les seves temptacions de pecar s’han multiplicat per cent. La ment mortal al nostre temps treballa silent tant per bé com per mal d’una manera gens entenedora; per això cal vetllar, i adonar-se del perill de caure a la temptació per causes que en altres temps de la història humana ni existien. La justícia divina encara ha de destapar i heure-se les sumariament amb l’acció i els efectes dels arguments silents d’aquesta pretesa ment humana.

A la Ciència Cristiana la llei de l’Amor gauba el cor; i l’Amor és Vida i Veritat. Tot altre efecte, demostrablement no ve de l’Amor. Hauríem de mesurar el nostre amor a Déu pel nostre amor als homes; i el nostre sentit de la Ciència serà mesurat per la nostra obediència a Déu – sadollant la llei de l’Amor, fent el bé a tothom; impartint, en la mesura que les reflectim, la Veritat, la Vida i l’Amor a tothom dins del radi de la nostra atmosfera de pensament.

L’única justícia que em sento bona de fer ara mateix, és ser misericordiosa i caritativa vers els altres, – en la mesura que em deixin expressar aquests sentiments,– i tenir cura sobretot de no immicir-me a la vida dels altres.

De la falsia, del desagraïment, del mal judici, de l’esmolat tornar mal per bé – sí, dels mals reals (si el mal pot ser real) que he patit a mans dels altres – se n’ha afaiçonat feliçment la llei d’estimar els meus enemics. Ara, exhorto a tots els Científics Cristians que sospesin aquesta llei solemnement. Jesús digué, “Si estimeu els qui us estimen, què feu més que els altres? Els pecadors també estimen els qui els estimen.”