La Resurrecció i la Vida
Mary Baker Eddy
Sentinel de la Ciència Cristiana de l’Abril del 1893
Premeu aquí per l’audio:
Sentinel de la Ciència Cristiana de l’Abril del 1893
Us faig a mans aquest editorial per ser publicat les properes festes de Pasqua.
Jesús digué, Jo sóc la resurrecció, i la vida: el qui creu en mi ni que sigui mort, viurà. Joan 2:25.
Què és la vida? La definició ordinària diu, en un sentit general, que la vida és a les funcions i moviments naturals d’animals i plantes, o d’un cos i d’òrgans organitzats. Al món animal és animació, vitalitat, i en l’home és aquest estat de l’ésser on l’ànima i el cos estan units. Aquesta és la definició lexicogràfica de vida. I representa la concepció de la vida generalment i ordinàriament acceptada.
La concepció material és remarcablement perceptible en totes les definicions generalment acceptades. Ni la teologia, que té per ofici ensenyar el sentit veritable i més bo de les coses de la vida, no ve a ajudar de cap manera adient els nostres filòsofs materialistes.
La pregunta de què és realment la vida, ha reptat i ha tingut enfeinat el pensament dels pensadors de tots els temps. Filòsofs, erúdits, teòlegs, científics, s’han fet la competència maldant per verificar què és la vida, o trobar-ne l’origen. Han cercat frisosos l’explicació de les seves variades manifestacions. El teòleg, malgrat esguardar Déu vagament com el creador de tota vida, no forneix una clara definició de què és la Vida. Creient-se la realitat de la matèria, mira d’explicar-ne l’existència amb la teoria que fóu feta a la manera d’un fuster per la mà de Déu; i doncs, parla de les obres de la naturalesa com de l’obra de Déu. L’univers material és segons la seva concepció, una cosa palpable i substancial erigida pel Creador per una mena de procés material, i la suposada vida que manifesta hi fóu insuflada en haver-ne acabat l’estructura. I que l’estructura sencera amb la seva munió de formes de vida, existeix i es belluga a la seva esfera, del tot separada i apart del seu Creador, que la controla i la supervisa de lluny estant. Dit altrament, que l’univers i la seva vida, o més aviat les seves vides, es belluguen a les seves pròpies esferes com entitats diferents de la vida que és Déu.
D’aquesta premisa n’ix la concepció que la vida té l’origen a la matèria, i que no pot existir a part de la matèria. D’aquesta premisa també se’n dedueix la conclusió que la vida és al cos mortal, i que ressucita de les despulles mortals com un Fènix al moment del canvi anomenta mort. Que, doncs, no hi ha ni hi pot haver vida sense el preludi inevitable de la mort. L’home no pot viure fins que primer no es mor. La immortalitat d’aquesta suposada vida depèn, doncs, de la resurrecció de la mort. No és aquesta la teoria generalment acceptada avui pel món de la teologia? I difereix de la de Marta? “Jesús li digué, el teu germà ressucitarà. Na Marta li contestà, ja sé que ressucitarà a la resurrecció del darrer dia.” Aleshores dels llavis de Jesús en brollaren les paraules, “Jo sóc la resurrecció i la vida,” que eren alhora una resposta i un blasme.
Que n’és d’estrany que el sentit planer de la declaració del Mestre hagi estat tant passat per alt! Si la definició Escriptural de la Vida s’hagués de deduir només d’aquesta declaració, la pífia podria ser mesurablement perdonable. Però a la vista de la munió de declaracions repetides i variades d’importància similar, sembla gairebé injustificable. D’exemple, Deuteronomi 30:20 “Que puguis estimar el teu Déu, i obeir-Ne la veu, i ser-li fidel; puix Ell és la teva vida i la llargada dels teus dies.” Salm 36:10 “En Vós hi ha la font de Vida, i veiem la llum en la Vostra Llum.” Proverbis 8:35 “Perquè qui em troba, troba la Vida.” Joan 1:4 “Com el Pare té vida en si mateix; li ha concedit al Fill de tenir vida en si mateix.” 2 Timoteu 1:10 “Ans s’ha manifestat per l’aparició del nostre Salvador, JesucRist, que ha abolit la mort, i ha revelat la vida i la immortalitat a l’evangeli.” Joan 1:4 “Al començament era la Paraula, i la Paraula era amb Déu, i la Paraula era Déu. Ell era amb Déu al Principi. Per Ell tot ha vingut a l’existència; i res no hi ha vingut sense Ell: en Ell hi havia vida; i la vida era la llum dels homes.” Joan 14:6 “Jo sóc el camí, la Veritat i la Vida.”
M’he esplaiat citant les Escriptures amb el propòsit de demostrar el planerament i emfàtica que les Escriptures defineixen la Vida i els seus origens. I tanmateix encarats per aquestes simples definicions, i moltes d’altres que podríem esmentar, homes tinguts per savis i educats, filòsofs i científics reconeguts pel món, encara escorcollen l’àtom, la cèl.lula, la molècula, el protoplasma, per trobar-hi la vida i el seu origen; mentre el teòleg malda per trobar l’origen de la vida en un Creador d’atributs humans. No és l’un tan mancat de bona base com l’altre?
El materialista diu: “Haig d’aturar el meu escorcoll de l’àtom. Aquí la recerca científica s’acaba. Aquesta és la meva darrera anàlisi. Aquí la investigació certament s’atura, i més enllà tot és especulació. Jo no especularé. Això és feina dels teòlegs. Més enllà d’aquesta base material no sé res ni clamo res. Arribats a quest punt esdevinc un agnòstic.” El teòleg diu que la vida deriva de la personalitat. El materialista diu que és inherent a la matèria i en ve, si més no en la mesura que la demostració científica en pot fornir l’origen. Tots dos són aculats a la seva anàlisi final. I aquí els deixarem, amb la convicció que en mirar de solucionar el seu problema des d’una base impossible i del tot suposicional, l’un no té avantatge sobre l’altre.
Arribats a aquest punt la Ciència Cristiana demana permís per fornir el seu punt de vista del tema. Què és la Vida des del punt de vista de la Ciència Cristiana? Una resposta prou adient podrien ser els passatges de les Escriptures esmentats. Podríem dir que Déu és Vida, puix seria una declaració del tot justa. Podríem dir que Déu és Esperit, i doncs, és Vida, perquè aquesta seria una definició correcta, fins i tot des del punt de vista ordinari de la definició d’Esperit feta pel lexicògraf: “Una intel.ligència concebuda a part de tota organització o encarnació física, essència vital, força motriu distinta de la matèria.” Aquesta és una excel.lent definició de la Vida. També podríem dir en el llenguatge més pregon de les Escriptures: “Escoltem la conclusió de tot l’afer: estima Déu i guarda els seus manaments, perquè això és el tot de l’home.” Altra volta, puix el terme Déu és derivat del mot anglosaxó Bé, n’hi hauria prou de dir que el Bé és la Vida.
Amb aquestes definicions de les Escriptures al cap, i pensant que la Vida és l’Infinit i immutable, la mateixa ahir, avui i per sempre, no ens serà difícil de solucionar el problema. L’organització i el temps no hi tenen res a veure amb la Vida. L’Ego real és espiritual, i l’Ego és la Vida. La vida, doncs, és espiritual, no pas material (Ciència i Salut). Hem d’esguardar lluny de la matèria vers l’Esperit, l’Infinit, la Divinitat, per trobar la nostra definició de la Vida. Hem de basar les nostres premises en allò que és espiritual, i raonant des d’aquesta base, arribar a la nostra conclusió de què és la Vida. Seguint aquest fil de raonament serem menats a la conclusió fixa i inalterable que Déu és el Principi omnipotent, omnipresent, omniscient i omniactiu, d’on en ve tota cosa, per qui tota cosa ha estat feta, “i sense Qui res del que existeix no ha estat fet.”
Quina és, doncs, la conclusió de tot l’afer? Aquesta: que Déu és Esperit, i tota la Seva creació és, doncs, espiritual, i que l’home fet a la Seva imatge i semblança és espiritual; se’n segueix que no hi ha ni hi pot haver Vida separada de Déu. Des d’aquesta perspectiva, i només des d’aquesta, podem capir els passatges de les Escriptures que he esmentat.
De quina manera és, doncs, JesuCrist, la resurrecció i la Vida? Era Déu, el Bé, manifestat a la carn. St Pau diu que la carn lluita amb l’Esperit. No hem d’entendre que Jesús, com el qui ens ensenyà el camí per sortir de la carn, com l’encarnació i el demostrador de l’Amor i del poder diví sobre la terra, era, en aquest sentit, la resurrecció i la Vida? El mot resurrecció implica “tornar-se a posar dret.” L’enlairar-se més enllà de l’orb i fals sentit de les condicions mortals, per capir la identitat divina, és doncs, la resurrecció de què el nostre Mestre feia esment. El clam de la mort que tenia engrapat Llàtzer, malgrat semblar real per les seves germanes i pels altres espectadors mortals, simbolitzava en darrer terme la mort emmenada per l’ofensa i el pecat que St. Pau tan sovint esmenta.
El pecat és la mort; mort a l’enteniment espiritual; mort al copsar i discernir el fet que Déu és l’única Vida; mort en el sentit d’inactivitat o inèrcia. El qui no es desvetlla i esdevé consciènt de la seva espiritualitat, o immortalitat, és doncs, mort. El somni Adàmic és mort. Totes les condicions falses i delusives de la ment mortal són evidències sensorials de la mort. En un sentit relatiu, el món de la humanitat és mort a tot el què avui no entén. Els humans foren des de temps immemorials (morts) ignorants del tot de l’existència de l’univers estelar. Foren segles seguits inconscients, i doncs, morts al fet que la terra girava sobre el seu axis. Fins que no aparegué un Franklin, eren morts tocant a la manera de fer servir l’electricitat pel bé humà. Fins que un Edison no aparegué eren morts tocant a les diferents maneres d’emprar aquest misteriós i subtil poder. Fins que les vies del tren no foren agençades, eren morts a les possibilitats d’aquest mitjà de transport avui tan generalitzat. I doncs, en tots els camps de la invenció i descoberta humana, la humanitat ha romàs morta a les possibilitats latents, fins que genis inventius les han fet visibles. La invenció humana és el sentit humà desvetllat.
La tomba on Llàtzer fóu soterrat simbolitza la tomba del sentit mortal; la foscor i l’orbament de l’home mortal. La mortalla que l’embolicava simbolitza la condició de constrenyiment i impotència dels mortals dins del seu estat d’encegament. Calgué l’enteniment de la Vida que tenia Jesús per “ressucitar” el mort Llàtzer, fer-lo sortir de la tomba i demostra-li a ell i als del seu voltant que no estava mort.
El món en diu un miracle. És un miracle, de fet, pel sentit humà. I romandrà un miracle per tothom qui cerqui la vida i la intel.ligència a la matèria. Pels filòsofs materials més savis de la terra és avui encara un profund miracle. Tan incomprensible és per la seva filosofia que estan a punt de desacreditar la narrativa Bíblica, i denunciar aquesta narració, i totes les que se li assemblen, de bonica ficció dels escriptors Bíblics. Mentre romanguin a la tomba fosca de l’especulació humana, i esguardin les evidències materials com evidències reals, no es desempallagaran del dubte, de les baralles ni de la negació. Pels qui han estat parcialment desvetllats al fet que Déu és tota la Vida i tota l’activitat, la resurrecció de Llàtzer esdevé “divinament natural.” Esdevé l’objecte d’una lliçó que els hi ensenya què és la Vida, i la falsia de la mort, i que la resurrecció és sortir d’aquesta tomba del pecat i l’orbament humà i capir la unitat de l’home amb Déu.
Així assolim la concepció de la resurrecció i de l’expiació – at-one-ment. Ressucitar és esdevenir un amb la Ment, la Veritat, Déu. Arribem a aquestes alçàries de consciència sentint la veu del Crist, obeint-la tot sortint de la tomba de la ment mortal i estripant la mortalla de la malícia, de la sensualitat, de la gasiveria, de la revenja, de la ràbia, de l’odi, de la gelosia, de l’engany, del fals urc, i de totes aquestes qualitats mortals que ens lliguen i ens traven; i que mentre ens hi rabegem i tinguem per realitats, ens confinaran a la tomba de l’error humà. Aquest és l’Hades, el Sheol de les Escriptures. Ressucitar d’aquesta tomba és escapolir-se, doncs, alhora de la tomba i dels environs de l’infern.
La resurreció de Llàtzer va augurar la resurrecció del Mestre. El Mestre sortí de la tomba i de les traves del sepulcre en un sentit més gran. Val la pena esmentar que la mortalla fóu deixada al sepulcre i trobada pels deixebles vigilants. Les evidències d’aquest alliberament de les traves materials fraparen la percepció del qui cercaven dins la tomba buida. Aquí altre cop se’ns hi ensenya la total impotència de l’ambient material per posar pals a les rodes a la “nostra resurrecció,” l’assoliment del discerniment del nostre estat espiritual.
Així podem veure el veritable esperit que animava el Mestre en fer visibles la vida i la immortalitat. Atènyer aquest discerniment a la consciència individual és fer visible la vida i la immortalitat, i ressucitar els morts. Aquí o al més enllà, cada ésser humà a la seva travessia pels erms de l’error humà, ha de sentir el manament etern del Mestre de sortir de la tomba, esquinçar la mortalla del seu pecat, i fer un pas endavant vers la resurrecció. La veu del Crist ens crida, crida a tothom. Parar esment de la crida és començar la resurrecció ara i aquí. No parar-ne esment és romandre a la tomba del pecat, a l’Hades de la mort.
Els Científics Cristians han sentit, i senten aquesta veu de manera peculiar. Se’ls hi ha imposat un deure especial, i una responsabilitat més gran pel fet d’haver-la sentit. Caminant a la claror de la llum que hem rebut, anirem afaiçonant la nostra resurrecció. Si no ens en sortim, reculem vers la tomba de l’orbament, i el nostre darrer estat és pitjor que el primer. Aleshores, només patint podem “tornar a ressucitar.” Això no és disseny refinat, és la inevitable conseqüència de la desobediència. Ens errem de mig a mig si ens pensem que puix el pecat és irreal, en el veritable sentit d’irrealitat, ens escapolirem de les seves penes. Patim aquest fals clam, i l’anirem patint, fins que amb por i tremolor no hàgim assolit la nostra salvació i guanyat la nostra resurrecció. Negant-nos constantment, estant a l’aguait sense aturador, pregant perpètuament, (la pregària del viure just), “cercant primer el Regne de Déu i la Seva justícia,” “Tornant Bé per mal,” consagrant-nos absolutament, donant-nos del tot a les exigències de la Llei divina, podem perfeccionar la nostra ressurreció, però de cap altra manera. Aquestes són les exigències de la veu del Crist. Només obeïnt estrictament aquestes exigències podem ser fets sencers. Escoltem-les en paraules de Pere:
“Sapigueu bé vosaltres i tot el poble d’Israel que aquest home és sa davant vostre mercès al nom de JesuCrist, el Natzaré, que vosaltres vau crucificar, però a qui Déu ha ressucitat d’entre els morts. Ell és la pedra menyspreada per vosaltres, els constructors, i que ara és la pedra cantonera.
La salvació no es troba en ningú més, perquè sota el cel, Déu no ha donat als homes cap altre nom que pugui salvar-nos.”
Nodrir l’esperança que romadre tranquil en les condicions materials i festejant les vanitats d’aquesta vida, assolirem el raser de la felicitat, és una delusió terrible. Els plaers d’aquest món del sentit mortal, són falsos, delusius, fal.laços. La seva fi inevitable és la tomba de la misèria i la desesperació. Desvetllar-se de la mort del pecat, és pel sentit mortal, l’acme del patiment. Afortunadament és el patiment de la resurrecció. El final n’és la benaurança, la joia, la pau, – aquesta “Pau que depassa tot enteniment.” Donant-nos a les exigències del Crist bescanviem còdols per perles; el carrall de la carn per l’or pur de l’Esperit. No és un bescanvi gloriós? Al pla material en dubtaríeu de fer aquesta barata? Molt més bona, rica, gran, és la vàlua que rebem de les mans de Déu que de les mans dels homes. No ens podem permetre de menar els nostres afers al mercat diví, i no cercar altra cosa que la mercaderia celestial?
El patiment, fet i fet, és només l’aparença dels sentits. La seva realitat és la passa endavant que ens mena de la casa dels sentits a “la gloriosa llibertat dels Fills de Déu.”
Això és “la Resurreció i la Vida” que el Mestre esmentà quan parlà amb la Marta creient.
Hem de sortir de la fosca tomba del sentit material vers l’atmosfera clara i esclatant de la Vida, de la Veritat i de l’Amor per trobar la resurreció. L’ordre de Jesús és tan per nosaltres, avui, com en fóu, temps ha, pel Llàtzer soterrat; i també nosaltres, si volem, podem sentir els mots de benvinguda: “Afluixeu-li les benes i deixeu-lo anar,” perquè “Jo sóc la Resurreció i la Vida.”