La Via

Mary Baker Eddy

Miscellaneous Writings

---

L’estadi actual de progrés a la Ciència Cristiana presenta dos aspectes oposats – una promesa acomplerta i un magre desig. Allò que cal, tanmateix, no és pas la lletra ans l’esperit.

No tan ensenyament i més bon guariment és avui l’acme del “ben fet;” un guariment que no és hipotètic – un refer-se crònic que va i ve, recula i avança – ans guariment instantani.

Aquesta absoluta demostració de la Ciència Cristiana ha de ser revifada. Per consumar aquest desideratum, la ment mortal ha de passar per tres estadis de creixement.

Primer, l’autocoeneixement. El metge s’ha de conèixer a si mateix i capir l’estat mental del seu pacient. L’error destapat és dues terceres parts destruït, i l’altra tercera part es fibla a si mateixa, puix aquesta resta només esperona i forneix l’oportunitat d’una demostració més alta. Esbatanar la bogor a dreta i a esquerra no aclareix la vista, però enlairar-se’n amb el cap ben dret, és la panacea sobirana. La foscor mental és un error desassenyat, no és ni intel.ligència ni poder, i la víctima és responsable d’aquesta presència suposada.

“Treu-te la biga de l’ull.” Adona’t d’allò que a la teva ment és dissemblant de “l’ungit,” i foragita-ho; aleshores discerniràs l’error que a la ment dels teus pacients emmalalteix el cos, i el treuràs, i com el colom, reposaràs del diluvi.

“Metge, guareix-te a tu mateix.” Que no s’apleguin els núvols a la teva atmosfera mental i no se n’escampi la bogor ni en caiguin ruixats. Fita la claror, i l’iris de la fe, més bonic que l’arc de St. Martí contemplat des de la meva finestra a l’hora ponent d’un dia dolç de tardor, eixamplarà els teus cels de pensament.

p. 355

Una posta de sol radiant, bonica com les benediccions quan s’envolen, s’eixampla i s’abranda per anar a jóc. També una vida esmenada il.lumina la seva pròpia atmosfera de claror i d’enteniment esclatant.

Als embotits elements de la ment mortal no els hi cal cap espetec terrible per alliberar-se. A l’enveja, a la rivalitat, a l’odi no els hi cal cap indulgència temporal per ser destruïts pel patiment; haurien de ser escanyats per manca d’aire i de llibertat.

Els meus estudiants, d’intel.lectes educats, afectes refinats, i esperances valuoses, prometen grans carreres. Tanmateix, han de fer memòria que el temps de plantar ja ha passat, és l’hora de la collita; i de la muntanya de la revelació se n’haurien d’enlairar cançons més dolces que el toc de les antigues campanes.

La llavor de la Ciència Cristiana, que en ser sembrada era “la llavor més menuda,” ha brotat, ha fet fruit, i els ocells del cel, els desitjos més nobles del cor humà, hi han niuat a les branques. Ara, que els meus estudiants fidels traginin el fruit d’aquest arbre al niu rocallós de la fillada maldestre del corb.

El segon estadi del desenvolupament mental és la humilitat. Aquesta virtut triomfa sobre la carn; és el geni de la Ciència Cristiana. Hom no pot anar enlaire fins que no ha anat avall en la seva pròpia estima. La humilitat és la lent i el prisma per capir el guariment-Ment; hom ha d’entendre el nostre llibre de text; és indispensable pel creixement personal, i ensenya el diagrama del seu Principi diví i les regles per practicar-lo.

Estima la humilitat, “vetlla,” i “prega sense aturador,” o faràs marrada i t’allunyaràs del camí de la Veritat i de l’Amor. La humilitat no és xafardera, no té temps de ficar el nas

p 356

als afers dels altres, no té temps per envejar, ni per paraules sense solta, entreteniments vans, i tota l’etcètera de les maneres de fer i els mitjans del sentit personal.

Que els Científics Cristians tinguin cura dels malalts; la classe és el darrer recurs. Que cerquin les ovelles perdudes, que havent-se esgarriat del veritable ramat, han perdut de vista el gran Pastor i delegen de trobar prats deliciosos i reposar a tocar d’aigües encalmades. Aquest delejar la naturalesa Crística, per sobre de l’estatus actual de la religió i més enllà de la manera de fer de la vida ordinària, és a tocar del cel. Sense la creu i el guariment, el Cristianisme no té ni emblema central ni història.

Les llavors de la Veritat cauen a la vora del camí, en orelles ignorants. Cauen en terra pedregós i sòl magre. Els ocells dels cels les espigolen. Molt del què s’ha plantat s’ha pansit, però la resta ha caigut en cors bons i honestos, i fa fruit.

El tercer estadi del creixement mental es manifesta en l’amor, el més noble de tots els estadis i estats de l’ésser; l’amor que no mira pel jo, pel rang, ni pel seguiment. De fa temps tinc clar al pensament que els estudiants de la Ciència Cristiana de vides i caràcters que els recomanen, haurien de rebre tota la nostra estima. Tant és qui els hagi instruït. Si se’ls hi ha fornit un ensenyament erroni, no en són responsables moralment i els hi cal un ajut especial. Són com xaiets que cercant el veritable ramat i el gran Pastor, han fet marrada innocentment; i doncs, hauríem d’estar a punt i contents d’ajudar-los i d’assenyalar el camí.

L’Amor diví és la substància de la Ciència Cristiana, i la base de la seva demostració, sí, el seu fonament i super

p.357

estructura. L’Amor empeny a fer bones obres. L’Amor cal d’allò més, i ha d’assenyalar la via a la Ciència divina.

L’estudiant que guareix ensenyant i ensenya guarint, es graduarà amb honors divins, que són les úniques insígnies adients de la Ciència Cristiana. Els honors d’estat pereixen, i assolir-los és pèrdua pel Científic Cristià. No li forneixen altra cosa que una justícia tardana, passes encalçades, falsos llorers. Només Déu és l’ajut del Científic Cristià, el seu escut i la seva recompensa. El qui cerca res fora de Déu, hi perd la Vida, la Veritat i l’Amor. Tothom quedarà sadollat quan “es devetllin a la Seva semblança,” i no hi haurien de quedar fins aleshores.

L’urc humà és feblesa humana. El coneixement d’un mateix, la humilitat i l’amor són fortalesa divina. Els mortals són revestits de la túnica del Crist només quan “són rentats per la sang de l’anyell;” hem de fer la via que Jesús assenyalà si volem assolir el cim coronat pel cel de la Ciència Cristiana.

Que quedi clar que no els hi demano pas als Científics Cristians de renunciar a l’ensenyament, desfer les seves organitzacions ni desistir d’organitzar esglésies i associacions.

El Col.legi Metafísic de Massaxussets, el primer i únic Col.legi per ensenyar la Ciència Cristiana del guariment-Ment, havent acomplert la tasca més gran de tots els temps, i al cimall de la seva prosperitat, s’ha tancat. Que els Científics que han crescut fins arribar a l’autosacrifici facin la seva feina, esperant amb el bastó a la mà, les ordres de Déu.

Quan els estudiants han satisfet tots els bons objectius de l’organització, i estan convençuts que deixant-ne enrera les formes materials és assolida una unitat més alta,

p.358

és hora llavors de seguir l’exemple de l’Alma Mater. L’organització material és de bell antuvi un requisit, però havent fet la seva feina, hom ha d’adoptar el mètode purament Cristià d’ensenyar i de predicar. Seguint el mateix principi, hom empra l’argument mental a la pràctica de la Ciència Cristiana fins que pot guarir sense argument, instantàniament, i només per l’Esperit.

St. Pau diu, “Quan era un infant, parlava com un infant, entenia com un infant, pensava com un infant; en fer-me un home, vaig deixar les coses d’infants. Perquè ara hi veiem amb un vidre fosc; però després hi veurem cara a cara.” Hom posa pals a les rodes del creixement en forçar la humanitat a fressar canals que no són bons pel desenvolupament, o emmanillant-la.

Per Jesús caminar sobre l’aigua fóu científic, puix era bo de fer-ho; però no és saviesa ni Ciència que la pobre humanitat posi el peu a l’Atlàntic fins que no pugui caminar sobre l’aigua.

L’arrauxament de l’apostol Pere fóu blasmat. Havia d’aprendre de l’experiència; també n’hem d’aprendre nosaltres. Els mètodes del nostre Mestre anaven d’avançada del període en què va aparèixer personalment; però el seu exemple era el bo, i és a l’abast a l’hora justa. La via és la Ciència Cristiana absoluta. Camineu-hi; però feu memòria que la Ciència és demostrada gradualment, i la nostra demostració s’enlaira només en la mesura que ens enlairem a l’escala de l’ésser.

p.359