Missatge pel 1902

Missatge a l’Esglési Mare. Boston, Massachussets. Juny del 1902.

Mary Baker Eddy

---

El Vell i el Nou Manament

Estimats germans, un altre any de l’amorosa providència de Déu per la Seva gent en temps d’encalçament ha marcat la història de la Ciència Cristiana. Sense cap maldar especial per assolir aquest resultat, el nombre, la unitat i la fermesa dels membres de la nostra església va a més constantment. Dos mil set cents vuitanta-quatre membres s’han afegit a la nostra església l’any clos el Juny del 1902, fent-ne un total de vint-i-quatre mil dos cents setanta-vuit, mentre les seves branques es multipliquen arreu i floreixen com una rosa. Malgrat haver-se aplegat en una conxorxa formidable, al mal se li fa glorificar Déu. Les Escriptures declaren, “La ira dels homes Us lloarà, i la resta Vós la restrenyireu.”

Tot allò que sembla calculat per desplaçar o desacreditar les creences i parers dels sistemes de religió ordinaris que se les heuen només amb rituals materials ha trobat sempre oposició i detractors; i no hauria de ser aixi, puix un sistema que honora Déu i fa bé a la humanitat hauria de ser benvingut i recolzat. Mentre la Ciència Cristiana, copsant l’atenció del filòsof i del savi, encercla

p.1

el globus, només el cercador honest i sincer veu, més enllà de la bogor del conflicte mortal, aquest estel del matí, i on mena.

Viure i deixar viure sense demanar distinció ni reconeixement; esperar en l’Amor diví; gravar la veritat primer al fons del nostre cor – aquest és el viure saludable i perfecte, i el meu ideal humà. La Ciència de l’home i de l’univers, en contrast amb tota mena d’error, fa via, i la Veritat s’afanya a anar-la a trobar i donar-li la benvinguda. Purifica tots el pobles, religions, ètiques, i aprenentatge, i en fa dels infants els nostres mestres.

A la darrera dècada la religió als Estats Units ha passat del Protestantisme purità al liberalisme dubtós. Déu acuita allò que és just! Els constructors savis bastiran sobre la pedra cantonera; i així la Ciència Cristiana, la mica de llevat amagat en tres mesures de farina – l’ètica, la medicina, i la religió – fermenta rabent i il.lumina el món amb la glòria de la Veritat allerada del tot. Les actuals modificacions de l’eclesiastisme són un resultat de progrés; el dogmatisme relegat al passat fa pas a una manifestació més espiritual, on el Crist és l’Alfa i l’Omega. Fóu una característica inherent de la meva naturalesa, una mena de marca de naixement, estimar l’Església; i l’Església un cop m’estimà. Per què no romandre amics, doncs, o si més no avenir-se a desavenir-se, estimant-nos – separar-nos com adversaris honorables. Mai vaig deixar l’Església, ni de cor ni de doctrina; vaig començar, però, on l’Església s’aturà. Quan les esglésies i jo hàgim fet el tomb a l’evangeli de la gràcia, al cercle de l’amor, ens tornarem a trobar per no separar-nos mai més. Sempre he ensenyat als estudiants a vèncer el mal amb el bé, jo mateixa

p.2

no he fet servir altres mitjans; i deu mil lleials Científics Cristians per un de deslleial, són testimonis d’aquest fet.

Les cordes fluixes de les religions no Cristianes de l’Est són aparents. És un motiu de joia que les classes més educades vegin el Budisme i el Sintoisme més com una filosofia que no pas com una religió.

Celebro que el President dels Estats Units hagi posat punt i final, a Charleston, a la persistent mitja hostilitat del Nord vers el Sud, restituint a la germanor dels estats l’antic urc i joia de família nacional.

La inaguració del govern de Cuba a mans dels cubans – les nostres forces militars retirant-se i deixant-li gaudir d’autogovern amb lleis més bones, ha estat una passa endavant de la nostra nació. És bo que el nostre govern, en la seva breu ocupació d’aquesta perla de l’oceà, n’hagi millorat tant el sistema d’ensenyament públic que els seus infants polsosos ara aprenguin a llegir i a escriure.

El món celebra amb la nostra nació germana el final del conflicte a SudÀfrica; ara, Britànics i Boers poden prosperar en pau, més savis al final que al començament de la guerra. La lluent diadema de la reialesa coronarà més fàcilment la testa del bon rei Edward – la por somorta de la mort i del triomf no en corcarà la coronació –, i els pensaments de la dona – la joia de la Reina santificada i el desplegament dels àngels – santificarà l’anell de l’estat.

El poder no ha de madurar esdevenint opressió; de fet, la justícia és l’única potència real; i l’única veritable ambició és servir Déu i ajudar la raça. L’enveja és l’atmosfera de l’infern. D’acord amb les Sagrades Escriptures, la primera mentida i gambada vers la perdició començà amb “Creieu en

p.3

mi.” La competició al comerç, el frau als consells, el deshonor a les nacions, la manca d’honestedat a les organitzacions, comença amb “qui serà el més gran?” I torno a repetir, Seguiu la vostra Cap, només en la mesura que segueix el Crist.

Cordialment felicito el nostre Consell de Lectura i Comité de Publicacions per la seva capacitat i anàlisi adient de la Ciència Cristiana. Preguem en aquesta Comunió per més gràcia, una vida més plena i enteniment espiritual, que emmeni música a les orelles, benaurança al cor – una pau infinita entre l’Ànima i els sentits – i que les nostres obres siguin tan valuoses com les nostres paraules.

El tema que avui desgranaré, abraça el Primer Manament del Decàleg Hebreu i el nou manament de l’evangeli de la pau, tots dos dringant pels passadissos del temps com les dolces campanes que toquen a vespres, ressonant i ressonant pels immesurables cercles de l’eternitat.

Déu és Amor

El Primer Manament, “No tindreu altres déus fora de Mi,” és una llei que mai no ha de ser abrogada – un estatut diví per ahir, per avui, i per sempre. Consideraré breument alguns dels infinits sentits d’aquests dos manaments, aplicables en tot temps, passat, present i futur.

Una hora corpresos, una altra, alarmats pels abstrusos problemes de les Escriptures, som propensos a girar-nos-hi d’esquena per impracticables – o més enllà de l’enteniment dels mortals – i inexplicables. Els nostres pensaments de la Bíblia declaren les nostres vides.

p. 4

Com la nit silent prediu l’albada i els brogits del matí; com la monotonia d’avui profetitza la renovada energia del demà, també les filosofies paganes i les religions tribals d’ahir auguraren l’albada espiritual del segle vint – la religió separant-se de la seva materialitat.

La Ciència Cristiana apaivaga tot neguit tocant a les interpretacions dubtoses de la Bíblia; atia el foc de l’Esperit Sant, i anega el món amb el bateig de Jesús. És la flama eterna, aquesta claror gairebé inconcebible de l’Amor diví, que el cel marida al Primer Manament.

Per a què l’home estigui subordinat del tot a aquest manament, Déu ha de

ser examinat i entès intel.ligentment. La qüestió i l’astorament humans sempre recurrents, Què és Déu? No pot ser mai contestada satisfactòriament per hipòtesis ni filosofies humanes. La metafísica divina i St. Joan han contestat per sempre aquesta gran qüestió amb els mots: “Déu és Amor.” Aquesta definició absoluta de la Deïtat és el tema del temps i de l’eternitat; és iterat a la llei de Déu, reiterat a l’evangeli del Crist, expressat al tro del Sinaí, i alenat al Sermó de la Muntanya. D’aquí les paraules del nostre Mestre, “No us penseu que hagi vingut a destruir la llei i els profetes: no he vingut pas a destruir ans a portar a la plenitud.”

Puix Déu és Amor, i infinit, per què haurien els mortals de concebre una llei, proposar una qüestió, formular una doctrina, o especular, tocant a l’existència de quelcom que és una antípoda de l’Amor infinit i de la seva manifestació? El manament sagrat, “No tindreu altres déus fora de Mi,” fa callar totes les qüestions sobre aquest tema, i

p.5

prohibeix per sempre el pensament d’una altra realitat, puix és impossible de tenir res dissemblant de l’infinit.

El coneixement de cap vida, substància, o llei, a part de Déu – el bé – és prohibida. La maledicció de l’Amor i la Veritat ha estat pronunciada sobre una mentida, un coneixement fals, els fruits de la carn, no pas de l’Esperit. Puix el coneixement del mal, de quelcom a part de Déu – el bé –, portà la mort al món basant-se en una mentida, l’Amor i la Veritat destrueixen aquest coneixement, i el Crist – la Veritat – demostrà i demostra constantment aquesta gran veritat, salvant el pecador i guarint el malalt. Jesús digué que la mentida s’engendra a si mateixa, ensenyant que Déu no féu ni el mal ni les conseqüències del mal. Hom s’adona que tota la malaurança humana ve d’un fals clam, d’una consciència falsa, d’una creació imposssible; sí, de quelcom que no és de Déu. La Cristianització del mortals, obliterant el concepte mortal i tot el que abasta, fa pas al sentit diví de l’ésser, sadolla la llei de la justícia, i consuma el Primer Manament, “No tindreu altres déus fora de Mi.” Tota fe, esperança, i pregària Cristianes, tot desig devot, tota petició, pràcticament em fa la imatge i semblança de l’Amor diví.

De mà del Crist – la Veritat – la metafísica divina assenyala la via, demostra el cel aquí – la contesa acabada, i la victòria de banda de la Veritat. A mesura que l’home esdevé més espiritual, es divinitza. St. Pau escriu, “Perquè el pensament carnal és la mort, però el pensament espiritual és la vida i la pau.” La Ciència divina acompleix la llei i l’evangeli, on Déu és l’Amor infinit, que no enclou res poc plaent, que no produeix res

p. 6

dissemblant de Si mateix, la veritable naturalesa de l’Amor intacte i etern. La metafísica divina no reconeix ni origen ni causa a part de Déu. Li acorda tot a Déu, l’Esperit, i a la Seva infinita manifestació d’amor – l’home i l’univers.

Al primer capítol del Gènesi, la matèria, el pecat, la malaltia i la mort no entren dins la categoria de la creació, o consciència. Sense aquest enteniment de les Escriptures, de Déu i de la Seva creació, ni la filosofia ni la naturalesa, ni la gràcia li poden fornir a l’home la veritable idea de Déu – prou Amor diví per acomplir el Primer Manament.

El mot llatí omni, que vol dir tot, emprat com un prefix davant les paraules potència, presència, ciència, vol dir tot el poder, tota la presència, tota la ciència. Empra aquests mots per definir Déu i no hi queda res a la consciència tret de l’Amor, sense començament ni final, l’etern JO SÓC, i el Tot, fora de Qui no hi ha res més. Així tenim l’autoritat Escriptural per la metafísica divina – l’home i l’univers espiritual coexistents amb Déu. Cap altra conclusió lògica pot ser deduïda de les premises, i cap altra proposició científica pot ser Cristianament ni tan sols plantejada.

Estimeu-vos els Uns als Altres

Aquí hi sospesem un altre passatge de les Escriptures que ens serveix per confirmar la Ciència Cristiana. JesuCrist digué, “Un nou manament us dono, que us estimeu els uns als altres com jo us he estimat.” És clar que en féu parar un esment especial als seus deixebles, d’aquest nou manament. I per què? Perquè emfatitza la

p. 7

declaració de l’apòstol, “Déu és Amor” – aclareix el Cristianisme, il.lustra Déu, i l’home a la Seva semblança, i li mana a l’home d’estimar com Jesús estimà.

La llei i l’Evangeli s’avenen, i tots dos seran sadollats. Cal dir que la semblança de Déu, l’Esperit, és espiritual, i que la semblança de l’Amor és estimar? En estimar aprenem que “Déu és Amor;” els mortals que odien i no estimen no són ni Cristians ni Científics. El nou manament de JesuCrist ens ensenya què és l’espiritualitat veritable, i els seus harmoniosos efectes sobre el malalt i el pecador. Ningú no pot guarir ni reformar la humanitat si no és empès per l’amor i la bona voluntat vers els homes. La coincidència entre la llei i l’evangeli, entre el vell i el nou manament, confirma el fet que Déu i l’Amor són un. Els de pensament espiritual estan inspirats per la tendresa, la Veritat i l’Amor. La vida de JesuCrist, les seves paraules i les seves obres, demostraren l’Amor. No tenim cap prova de ser Científics Cristians si no posseïm aquesta inspiració, i el seu poder de guarir i de salvar. L’energia que salva els pecadors i guareix els malalts és divina: i l’Amor n’és el Principì. El Cristianisme Científic resol la regla de l’amor espiritual; fa l’home actiu, inspira la bonesa perpètua, puix l’ego, o el Jo, se’n va al Pare, i l’home és diví. L’Amor, la puresa, la humilitat, coexisteixen a la Ciència Divina. El desig sensual, l’odi, la revenja, coincideixen amb el sentit material. JesuCrist vegé que l’home, a la Ciència, tenia el regne de Déu dins seu. Parlà de l’home no pas com el plançó d’Adam – una marrada de Déu –, o havent perdut la semblança divina, ans com el Fill de Déu. L’amor espiritual fa l’home conscient que Déu és el seu Pare, i la

p.8

consciència que Déu és Amor li forneix a l’home una puixança de possibilitats esbalaïdores. Aleshores l’Amor esdevé per ell Tota-presència – escanyant el pecat; Tot-poder – donant vida, salut, santedat; Tota-Ciència – tota la llei i l’evangeli.

Jesús manà, “Seguiu-me, i que els morts enterrin els seus morts;” dit altrament, que el món, el renom, l’urc i el passar-ho bé, no t’amoïnin tant, i estima. Quan el ple sentit d’aquests mots sigui entès tindrem practicants més bons, i la Veritat s’enlairarà al pensament humà amb el guariment a les seves ales, regenerant la humanitat i acomplint les paraules de l’apòstol: “Perquè la llei de l’Esperit de Vida en JesuCrist m’ha alliberat de la llei del pecat i de la mort.” Els acords de l’Amor transformen les dissonàncies en harmonia. Cada condició insinuada pel gran Mestre, cada promesa acomplerta, era gentil i espiritual, esperonant un estat de consciència que bandeja els tons menors de la dita vida material i sojorna a la semblança Crística.

La unitat de Déu i l’home no és el somni d’un cap calent; és l’esperit del Crist guaridor, que sojorna per sempre al pit del Pare, i hauria de fer estada per sempre en l’home. Quan en vaig sentir el primer ressó de vida, sense saber d’on venia ni on anava, fóu la prova del seu origen diví i del seu poder guaridor, que desclogué els meus ulls clucs.

Se’n van riure gaire els pensadors del seu temps de la descoberta de la telegrafia d’en Morse? S’hi esbarallaren gens amb l’inventor del motor de vapor? Ha de ser motiu de comentaris amargants i d’abús personal que un individu hagi anat a trobar els menesters de la humanitat amb una veritat nova i antiga que neutralitza la ignorància i la superstició? Tot el què eixampla

p.9

les facultats de l’home per saber i fer el bé, i subjuga la matèria, ha de lluitar amb la carn. Emprar les capacitats de la ment humana desclou noves idees, desplega forces espirituals, les energies divines, i el seu poder sobre la matèria, la molècula, l’espai, el temps i la mortalitat; i els mortals criden, ‘Has vingut a turmentar-nos abans d’hora?’ aleshores discuteixen els fets, diuen que són falsos o que es presenten abans d’hora, i reiteren, ‘Deixa’ns estar.’ Per això les empremtes d’un reformador estan tacades de sang. El Rev. Hugh Black escriu veritablement: “L’indret on fóu nada la civilització no és Atenes, ans el Calvari.”

Quan la ment humana va més enllà de si mateixa vers la Divina, subjuga el cos, sotmet la matèria, fent passes enfora i enlaire. Aquesta tendència enlaire de la humanitat abastarà finalment la visió de Job, i s’enlairarà del sentit a l’Ànima, de la terra al cel.

Les religions en general admeten que l’home finalment esdevé espiritual. Si aquest és el darrer objectiu de l’home, el predicat que hi tendeix és bo, i inevitablement espiritual. Per què, doncs, abatanar el reformador que troba la via més espiritual, escurça la distància, descarrega embalum feixuc, i fa més rabent el trànsit dels mortals de la matèria a l’Esperit – sí, del pecat a la santedat? De fet aquesta és la nostra única prova que el Crist, la Veritat, és la via. L’antic i recurrent martiri dels testimonis més bons de Déu és la impotència del mal, el modus operandi de l’error humà, la carnalitat, l’oposició a Déu i al Seu poder en l’home. Encalçar un reformador és com condemnar un home perquè es comunica amb nacions estrangeres altrament que fent tots els passos del camí, i travessant

p. 11

nedant l’oceà amb una carta a la mà per portar-la a una riba forana. El nostre Pare del cel mai no ha destinat els mortals que cerquen un país més bo, a rodar com viatgers desenganyats per les ribes del temps, empesos d’aquí cap allà per circumstàncies adverses, subjectes inevitablement al pecat, a la malaltia, i a la mort. L’Amor diví s’espera i pledeja per salvar la humanitat – i espera amb mandat i acolliment, gràcia i glòria, els cansats i afeixugats de la terra que troben i assenyalen el camí del cel.

Envejar o maltractar el qui, tenint una nova idea o un enteniment més espiritual de Déu, s’afanya a ajudar els seus germans humans, no és Cristià ni és Ciència. Si el servei de correus, el vaixell de vapor, el cable submarí, el telègraf sense fils, cada un a la seva hora han ajudat la humanitat, molt més s’acompleix quan la raça és empesa endavant per un nou i antic missatge de Déu, el coneixement de la salvació del pecat, de la malaltia i de la mort.

L’avolesa del món li donà al nostre Mestre glorificat una copa amargant – que engolí, agraint, i l’allargà després als seus deixebles perquè en beguessin. És teva, doncs, Cristià que fas camí, i amb aquests mots el teu Senyor la beneí: “Benaurats vosaltres quan per causa meva us maltractaran, us encalçaran i diran falsament de vosaltres tota mena de mal. Alegreu-vos-en i celebreu-ho perquè la vostra recompensa és gran al cel; també així encalçaren els profetes que us han precedit.”

Els Jueus de l’antigor van executar el Profeta de Galilea, el Cristià més bo de la terra, per les veritats que digué i féu: mentre avui Jueu i Cristià es poden unir en doctrina i en pràctica sobre la mateixa base de les seves paraules i de les seves obres. El Jueu

p. 12

creu que el Messies o el Crist encara no ha vingut; el Cristià creu que ja ha vingut i és Déu. Aquí hi intervé la Ciència Cristiana, explica aquests punts doctrinals, cancela la desavinença, i aclareix tota la qüestió sobre la base que el Crist és el Messies, la veritable idea espiritual, i aquest ideal de Déu és ara i per sempre, aquí i arreu. El Jueu que creu en el Primer Manament és un monoteista, té un Déu omnipresent: així el Jueu s’avé amb la idea Cristiana que Déu ha vingut i hi és sempre. El Cristià que creu en el Primer Manament és un monoteista: virtualment s’avé amb la creença d’un Déu del Jueu, i que JesuCrist no és Déu, com ell mateix declarà, ans és el Fill de Déu. Aquest declaració del Crist, entesa, no topa gens ni mica amb unes altres paraules seves, “Jo i el meu Pare som un” – o sigui, un en qualitat, no pas en quantitat. Just com una gota d’aigua és una amb l’oceà, un raig de llum un amb el sol, també Déu i l’home, Pare i fill, són un ésser. Les Escriptures diuen: “Perquè en Ell vivim, ens movem i som.”

Deixeu-me interpolar aquí unes quantes qüestions de negocis que ordinariament no hi troben lloc al meu Missatge. És un privilegi informar als membres de les transaccions financeres d’aquesta església, en la mesura dels detalls que en sé, i sobretot abans de fer un altre esforç unitari per comprar més terra i engrandir l’edifici de la nostra església a fi que pugui encabir-hi asseguts els grans nombres que ens afavoreixen amb la seva presència el Diumenge de Comunió.

Quan vaig fundar les institucions i els moviments primerencs de la Causa de la Ciència Cristiana, vaig fornir els diners

p.13

dels meus guanys privats per encarar les despeses generades. En aquest maldar el jo fóu passat per alt, la pau sacrificada, el Crist i la nostra Causa foren els meus únics incentius, i cada reeiximent provocà un fogarada més punyent d’enemistat.

Els darrers set anys he transferit a l’Església Mare de la meva propietat i fons personals, per valor de cent vint mil dòlars; i els beneficis nets de la Societat de Publicacions de la Ciència Cristiana (que eren a part d’aquesta transferència) han fornit a aquesta Església un benefici liberal. Jo no en rebo cap benefici personal tret del privilegi de publicar-hi els meus llibres, i no en desitjo cap d’altre.

La terra on s’hi ha bastit la Primera Església del Crist Científic, a Boston, s’havia negociat, i hom n’havia pagat gairebé la meitat del preu, quan els fons feren fallida, i vaig córrer a ajudar; vaig comprar el prèstec i la peça de terra de la cantonada dels carrers Falmouth i Caledònia (ara Noruega), pagant-ne un total de quatre mil nou-cents seixanta-tres dòlars amb cinquanta cèntims, $ 4.963,50 i els interessos, de mà del meu conseller legal. Quan el prèstec hagué expirat i n’arribà la data de pagament, s’instituiren procediments legals seguint el meu consell, anunciant la propietat als diaris de Boston, tot fornint l’oportunitat als qui havien negociat previament la propietat, de redimir la terra tot pagant la quantitat del prèstec. Però puix ningú s’hi oferí, el vaig pagar jo, per no perdre’n la propietat; el prèstec fóu redimit, i la terra em fóu tranferida legalment, seguint el meu consell. Aquesta terra, valorada ara amb vint mil dòlars, la vaig donar a la meva església per mitjà d’administradors, anomenats “El Consell de Direcció de la Ciència Cristiana.” Una còpia d’aquest acte s’ha

p.14

publicat al nostre Manual de l’Església. Se n’havien pagat cinc mil dòlars de la terra quan la vaig redimir. L’únic interès que en retinc d’aquesta propietat és preserva-la per la meva església. No puc llogar, hipotecar, ni vendre aquest edifici de l’església ni la terra on és bastida.

Suggereixo de divisa per tots i cada un dels Científics Cristians – un escut espiritual viu i donador de vida contra els poders de les tenebres –

“Gran no pas com el Cèsar, tacat de sang,

Ans gran només com bo sóc.”

L’únic reeiximent genuí possible pel Científic Cristià – i l’únic reeiximent que mai he assolit – ha estat acomplert sobre aquest sòlida base. El creixement i la prosperitat remarcable de la Ciència Cristiana en són el fruit legítim. Un final reeixit no s’hauria pogut assolir sobre cap altre fonament – amb unes veritats tan contràries a la conviccions generals de la humanitat per presentar al món. Des del començament de la gran contesa cada pasa endavant ha estant encarada (no pas per la humanitat, ans per una mena d’home) per la befa, l’enveja, la rivalitat, i la falsia – a mesura que cada assoliment ha estat blasonat davant del món i enregistrat al cel. Les filosofies i religions populars no m’han fornit ni favor ni protecció a la gran contesa. I doncs, pregunto: Què ha protegit i fet prosperar la nostra gran Causa, si no és el braç estès de l’Amor infinit? Aquesta pregunta prenyada de grans implicacions, contestada francament i honestament, hauria de fer callar per sempre totes les crítiques privades i les detraccions públiques injustes, i ens forneix un camp obert i equitat.

p.15

Als anys vuitanta, m’enviaven cartes anònimes amenançant-me de fer volar la sala on predicava; tanmateix mai no vaig perdre la meva fe en Déu, i mai no vaig informar-ne la policia ni vaig cercar la protecció de les lleis del meu país. Em recolzava en Déu, i estava segura.

Guarint tota mena de malalties sense cobrar res, matenint un institut lliure, hostatjant estudiants indigents que ensenyava “sense diners i sense preu,” vaig batallar i perseverar molts anys; i malgrat dependre dels ingressos de la venda de Ciència i Salut, el meu editor no em pagà ni un dòlar de drets d’autor de la primera edició. Eren dies on el lligam entre la justícia i l’ésser era a tocar de la mítica. Abans de començar la meva gran obra vital, els ingressos provinents dels meus articles eren amples, fins que declinant que em diguessin què havia d’escriure, vaig esdevenir pobre en nom del Crist. El meu espós, el Coronel Glover, de Charleston, Carolina del Sud, era ric, però gran part de la seva propietat eren esclaus i vaig declinar de vendre’ls quan traspassà el 1844, perquè mai no havia pogut creure que un ésser humà fos propietat meva.

Vaig esperar sis mesos que Déu em suggerís un nom pel llibre que havia escrit. El títol, Ciència i Salut, em vingué al cap dins del silenci de la nit, quan els fidels estels vetllaven el món – quan l’abaltiment s’havia envolat – i em vaig llevar i vaig escriure la suggestió santificada. L’endemà el vaig ensenyar als meus amics literaris, que em van aconsellar de deixar córrer el títol i el llibre. No en vaig fer pas cas, tanmateix, amb la certesa que Déu m’havia menat a escriure aquest llibre, i me n’havia xiuxiuejat el nom responent a la meva esperança i pregària expectants. Per mi fóu la “veueta encalmada” que parlà a

p.16

Elies després del terratremol i el foc. Sis mesos més tard la Sra. Dorcas Rawson de Lynn em portà la traducció del Nou Testament d’en Wyclif, i assenyalà la idèntica expressió, “Ciència i Salut,” que a la versió autoritzada és traduïda per “coneixement i salvació.” Aquest fóu el primer cop que vaig sentir a parlar de la combinació dels mots d’en Wyclif, o de la seva traducció. Avui sóc la feliç mestressa d’una còpia d’en Wyclif, el regal invaluable de dos Científics Cristians – el Sr. Nicholas Miller K.C i la Sra. F.L. Miller, de Londres, Anglaterra.

La Semblança de Déu

St. Pau escriu, “Mireu de viure en pau amb tothom. Cerqueu la santedat, puix sense santedat ningú no veurà el Senyor.” Atènyer la pau i la santedat és reconèixer la presència i la totalitat divines. Jesús digué, “Jo sóc el camí.” Atieu els focs de vetlla de l’amor allerat del jo, que aclareixen l’agonia sense planys de la vida del nostre Senyor; desclouen els enigmàtics segells de l’àngel, dret sobre el sol, una idea espiritual glorificada del Déu sempre present – en qui no hi ha foscor, ans tot és llum –, i l’ésser immortal de l’home. La puixança humil, la paciència sublim, les obres corprenedores, i no descloure la boca per defensar-se de falsos testimonis, expressen la vida a la semblança de Déu. Dejunis, celebracions, o penitència – meres formes externes de religió – no se’n surten d’elucidar el Cristianisme, no toquen el cor ni el fan nou; no destrueixen ni una engruna d’hipocresia, d’urc, de voluntat personal, d’enveja, ni d’odi. La simple devoció,

p.17

de bracet de l’egoisme, la mundanitat, l’odi, i el desig, són les campanes que toquen al soterrament del Crist.

Jesús digué, “Si m’estimeu, guardeu els meus manaments.” Sabia que l’obediència és la prova de l’amor; que hom obeeix content quan l’obediència el fa feliç. Per egoisme, o per altres raons, tothom està a punt de cercar i d’obeir allò que estima. Quan els mortals aprenen a estimar justament; quan aprenen que la felicitat més gran de l’home, la que gaudeix de més cel, és beneir els altres i autoimmolar-se – obeiran tots dos manaments, el nou i l’antic, i rebran la recompensa de l’obediència.

N’hi ha molts dormint que haurien de romandre desvetllats i desvetllar el món. Els actors de la terra en canvien les escenes; i la cortina de la vida humana s’hauria d’alçar sobre la realitat, sobre allò que depassa el temps; sobre el deure acomplert i la vida perfeccionada, on la joia és real i imperible. Quin amant del món l’ha trobat mai fiable? És d’assenyats estar a punt d’esperar en Déu, i ser més savis que les serps; de no odiar ningú, d’estimar els nostres enemics, i passar comptes amb cada hora que s’esmuny. Aleshores el vostre guany sobreviu el sol, puix el sol llueix per ensenyar-li a l’home la bellesa de la santedat i la riquesa de l’amor. La felicitat és ser bo i fer el bé; només allò que Déu dóna, i allò que ens donem a nosaltres mateixos i als altres sota la Seva tenuta, confereix felicitat. El mèrit conscient satisfà el cor afamat, i res més no el pot sadollar. Consulteu la vostra vida diària; escolteu-ne la resposta tocant als vostres objectius, motius, propòsits més estimats, i aquest oracle dels anys farà enfugir tot neguit pels compliments manipuladors del món o les seves males cares. La paciència i la resignació són els pilars de la pau que, com el sol sobre l’horitzó, gauben el cor sensible amb la claror d’una joia

p.18

promesa. Sigueu fidels a les portalades del temple de la consciència, guardeu-les ben a l’aguait; i sabreu quan s’acosta el lladre.

L’espectacle constant del pecat imposat sobre el pur sentit de l’immaculat Jesús en féu un home de tristors. Visqué quan els mortals esguardaven, ignorants com ara, la grandesa del poder diví manifestat en l’home, només per befar-se’n, quedar-ne corpresos, i perir. Trist de dir, que la covardia i el mirar per si mateix dels seus deixebles ajudà a coronar de punxes la vida del qui no va trencar la canya esquerdada ni apagà el ble tremolós – que no féu caure el feble ni estalvià per culpa d’una pietat falsa el jull consumidor. Jesús era compassiu, honest, fidel per blasmar, a punt de perdonar. Digué, “El què heu fet a un d’aquest petits, m’ho heu fet a mi.” “Estimeu-vos els uns als altres com jo us he estimat.” Ni allunyament, ni emulació, ni falsia, entren dins del cor que estima com Jesús estimà. És un fals sentit de l’amor, el que com el rierol estiuenc, s’eixuga ben aviat. Jesús donà la seva vida per la humanitat; què més podia fer? Estimats, fem el que ell féu? I tanmateix digué “Les obres que jo faig vosaltres també les fareu.” Quan aquesta profecia del gran Mestre sigui sadollada tindrem guaridors més efectius, i no tanta teoria; la vida s’enfuig de la fe sense proves, i s’hauria de soterrar. La indigna conducta dels deixebles vers el seu Mestre, demostrant que no eren bons de seguir-lo, acabà amb l’esfondrament del Cristianisme genuí, als volts de l’any 325, i la mort violenta de tots els seus deixebles tret d’un.

La naturalesa de Jesús el féu molt sensible a la

p.19

injustícia, al desgraïment, a la traició, i a la brutalitat que patí. Tanmateix, comtempleu el seu amor! En pic esbotzà els lligams de la tomba va cuitar a consolar els seus seguidors fidels i desarmar-ne les pors. Fidel a la seva naturalesa divina, els blasmà el vespre de la seva ascenció, a un li digué “ximple” – aleshores alçant les mans i beneint-los, s’enlairà de la terra vers el cel.

El Científic Cristià no cova el ressentiment; sap que li faria més mal que tota la malícia dels seus enemics. Amics, perdoneu com Jesús va perdonar. Dic amb joia que ningú em pot fer cap mal que no pugui perdonar. La humilitat és l’armadura del Cristià, el seu escut i cuirassa. Qui escolta els papisseigs de penediment vistos en una llàgrima, contempla àngels més feliç que el conqueridor d’un món. Al cansat i afeixugat, Jesús li digué, “Vine.” Oh, esperança gloriosa! Encara resta un lloc de repós pels justos, repós en el Crist, pau en l’Amor. Pensar-hi apaivaga el plany; la bromera atapeïda de la mar trasbalsada de la vida es fon, i a sota hi ha una calma pregona.

Us són presos els plaers del món, els seus lligams i tresors? És l’Amor diví que us els pren, i diu, “Us calen totes aquestes coses?” Un perill assetja el vostre camí? – ben altrament, un manament espiritual us hi espera.

El gran Mestre va triomfar a les fornals roentes. I doncs, Científics Cristians, confieu, i confiant, us adonareu que la Ciència divina glorifica la creu i corona la unió amb el nostre Senyor, amb la seva vida d’amor. No hi ha cap gota sobrera a la copa que el nostre Pare ens fa bons de beure. El Crist

p.20

caminà sobre les aigües; a l’oceà dels esdeveniments, pujant sobre les onades o baixant a les fondàries, la veu del qui apaivagà la tempesta diu, “Sóc jo, no tingueu por.” Ens mena així al port delejat, el regne de l’Esperit; i l’acoloriment del cel anunciant l’albada del dia etern, xiuxiueja joiós, “A dins, ni beguts, ni tristor, ni patiment; i la glòria de les malaurances de la terra despunta sobre vostre, recompensant, sadollant, glorificant la vostra fe introntollable i les vostre bones obres amb la plenitud de l’Amor diví.”

“Fóu Déu qui pronuncià la paraula de poder

Que inflà l’estesa de la creació, –

‘Que es faci la llum, i la llum es féu’ –

Que escombrà els núvols;

Fóu l’Amor que amb el seu dit dibuixà clar

Un arc de promesa sobre els núvols.”

Estimats germans, esteu a punt de fer-me costat en aquesta proposta, de començar el 1902 a passar per alt el nostre aplec anual a Pleasant View – desfent tot aparent lligam entre el sagrament a la nostra església i el romiatge a Concord? Seré jo que hi sortiré perdent amb aquest canvi, perquè m’omple de joia esguardar les cares dels meus estimats membres de l’església; però en això, com en tota la resta, puc portar la creu, mentre valoro amb agraïment el privilegi de trobar-vos ocasionalment a la metròpolis del meu Estat nadiu, on els científics Cristians hi són benvinguts per la seva bona gent.