Vetlla 107 |

Vetlla 107

500 Punts de Vetlla

Premeu aquí per l’audio:


107- VETLLA, que cap estimació o actitud humana no t’encegui i no et deixi veure el veritable sentit diví de les teves experiències humanes. Aquest punt és cabdal, puix és la teva actitud vers tota cosa allò que en determina l’efecte sobre el teu progrés. Un carter que rondina i es plany perquè ha de caminar molt, no en treu cap bé de caminar. Però si es mira les caminades com si fossin l’entrenament d’una marató, n’estarà content i en treurà un bon profit.

Per trempar l’acer, de manera que sigui fort i el tall aguanti més temps ben esmolat, s’ha de treballar a la fornal. S’escalfa fins que esdevé roent i aleshores es fica dins d’aigua freda o d’oli. Potser el propòsit diví que hi ha darrera d’algunes de les proves d’aquest somni, que sembla que vagi de la discordança a l’harmonia, és la d’esmolar la nostra sensibilitat espiritual, de manera que poguem destriar allò que és fals d’allò que és veritat, i fer-ne no res de cada fase d’aquest somni mortal.

L’acer no es tremparia si no arribés al punt de roentor i s’arrefredés tot seguit. Un estudiant pot retirar-se a un lloc tranquil per sentir que Déu és a prop, allunyat del contacte trasbalsador del món, -però quina vàlua tindria aquest sentit del bé? No aguantaria gairebé res. Seria tan esberladís que la primera patacada humana nada del contacte amb la ment mortal, l’esmicolaria. Com podem declarar que “res de tot això ens somou,” fins que no ho hem demostrat?

El bon propòsit de la Divinitat és que el nostre sentit de Déu sigui ferm i no trontolli, fent progrés tant quan les passem magres i patim entrebancs com en temps de pau. El propòsit diví a darrera de gran part de la inharmonia que hi ha a les nostres esglésies és ensinistrar els estudiants, que puguin agafar-se a Déu en tota mena de circumstàncies opressives.

Hi ha peus de cendrers fets amb una base rodona pesada, de manera que si es tomben, es redrecen de seguida. Déu serva l’organització de la Ciència Cristiana. Si sembla que es tombi i estigui en perill, és només per ensinistrar els membres a aplegar-se i defensar-la. Tots aquests alts i baixos són valuosos perquè generen més exercici espiritual que no pas si semblés que està sempre bé i segura.

És la nostra actitud vers cada experiència la que compta. Si gemeguem, ens planyem, o ens preguntem per què Déu ens victimitza quan anem de l’aigua freda a l’aigua bullent, no creixerem gaire espiritualment. Una vegada un home fóu llençat dins d’un pou. En lloc d’enfurismar-se quan la gent li tirava pedres, féu servir les pedres de graons per pujar, sortir del pou i alliberar-se.

Jesús a Mateu 10:22 hi diu, “Qui aguanti fins al final serà salvat.” Aquesta habilitat d’aguantar només s’assoleix quan aprenem a servar el nostre pensament espiritual al bell mig de totes les dificultats i problemes humans; però quin bé ens faran aquests trencacolls si, com el carter rondinaire, botzinem? Un estudiant savi es plany pel fet de semblar que no pot servar sempre l’harmonia humana? Es mira el problemes com una cosa vergonyosa, com si les seves limitacions quedessin exposades davant dels altres estudiants que demostren més harmonia humana? De ben cert, seria una maledicció pel creixement espiritual si hom pogués servar l’harmonia a la matèria.

Quina seria la vàlua de gaudir d’una consciència de Déu i d’un enteniment de la Ciència Cristiana que no s’ha trempat ni s’ha enfortit per poder aguantar fins al final? Quan hom té l’actitud adient vers les tribulacions i l’encalçament humà, mai no estarà avergonyit dels seus problemes ni personalitzarà els canals que li fan arribar aquestes experiències. Ben altrament farà festa de tot allò que el capbussa dins d’una experiència freda o calenta. S’adonarà que és el pla de l’Amor i la via de l’Amor per fer-lo fort i resistent. A un aprenent d’aviador se li fan passar proves exigents a fi de desenvolupar i demostrar la seva resistència. L’Amor sap que ens ha de posar a punt pels nostres vols espirituals, i forneix reptes pels peregrins tot el camí.

El pinyol de l’afirmació del Mestre és que, si hom vol plantar-se sobre el caràcter del Crist, que vol dir agafar-se fort al discerniment de la pròpia identitat espiritual fins que el clam de la identitat material quedi enmudit, ha de patir els efectes de les tribulacions i de l’encalçament, amb la finalitat de desenvolupar les seves qualitats receptives i retentives, que el faran bo de rebre i servar el bé etern.

La cosa més letal pel què fa al creixement espiritual és l’estat harmoniós de la creença mortal, que no veu cap núvol a l’horitzó que desfiguri el mesmerisme ni trasbalsi la ment mortal i la faci eixir del seu somni mortal. Què provocarà l’activitat mental si res no neguiteja l’home, si res no li clava una patacada, si cap fase de l’error no el sacseja? Cal esbotzar, de ben segur, la falsa pau, la serenitat i la seguretat a la matèria. L’home mortal s’ha de somoure i fer sortir de la seva complaença. Altrament mai no maldarà prou per desempallegar-se de la mortalitat ni fer quelcom constructiu a nivell espiritual. El maldar que cal per canviar el nostre pensament de l’estatus humà a l’estatus diví exigeix quelcom més que un feble desig. Exigeix quelcom dràstic que el faci cridar, “Senyor, salva’m o pereixo.”

L’harmonia humana constant osca al pensament de l’home i això és letal per la vida de l’Ànima. La Sra. Eddy reconeixia el perill d’aquesta benanaça al bell mig de l’error, i vetllava que els estudiants a casa seva, si calia, fossin somoguts, i no hi hagués cap oportunitat per l’apatia. La blana qualitat d’una existència humana harmoniosa és la condició humana més perillosa, tret que hom hagi arribat al punt de poder solventar el seus problemes humans amb la Ciència en lloc del patiment. Tret que hom progressi com caldria, sota l’harmonia, hauria de donar la benvinguda a tot allò que l’empeny vers el cim del seu maldar espiritual, ni que el sentit humà s’hi rebel.li i cridi que el deixin tranquil.