Vetlla 144 |

Vetlla 144

500 Punts de Vetlla

Premeu aquí per l’audio:


144- VETLLA, que no preguis com ensenya la falsa teologia, demanant a Déu que destrueixi el cantó poc plaent de la matèria i de l’existència material i en preservi el cantó que sembla bo. Aquesta inconsistència fa que aquesta mena de pregària no tingui gaire eficàcia espiritual.

Quan Jesús va maleir la figuera, relegà allò que la ment humana en diu bo, al mateix nivell del què no val res, perquè s’adonà de l’error que s’hi amagava al darrera. Quan manà als dimonis que entressin dins dels porcs, ens va venir a dir que un producte que la ment mortal feia passar per bo, era de fet dolent, i ensenyà la lliçó que tot allò que té la ment mortal al darrera està condemnat a l’autodestrucció. Volia que els seus deixebles entenguessin el destí final de tot allò que els mortals estimem perquè sembla bo.

És la vella història de l’infant que no podia treure la mà de la sucrera perquè agafava un grapat de sucre. Els mortals s’arrapen a allò que sembla bo, i es troben agafats del tot al clam de la matèria.

Hom pot estar-se’n de cremar una pila d’escombreries perquè ha perdut un paper valuós. Tota la pila queda per cremar perquè hom pensa que hi pot haver una cosa bona. Quan la destrucció de Sodoma i Gomorra s’apropava, la Bíblia ens diu que no es podien cremar mentre hi haguessin homes justos dins les ciutats.

L’home no està lligat a la falsia. És ell que s’hi agafa i la perpetua amb la creença que hi ha quelcom bo. A la paràbola del blat i del jull, el jull simbolitza el mal que s’assembla tan al bé, que els mortals no en saben veure la diferència, i han d’esperar l’hora de la collita o del creixement espiritual, que els hi forneix la percepció espiritual per detectar la diferència entre el bé humà i el bé diví. Aleshores el jull pot ser destruït sense malejar el blat.

Un cop una senyora refinada deixava viure el seu germà, un caràcter ben diferent, a casa seva. La seva manera de fer grollera i el seu parlar barroer l’ofenien, però l’aguantava perquè s’imaginava que el germà se l’estimava. Un dia s’adonà que el seu afecte era jull i no pas blat, que era el gust pel bon menjar i la bona vida que li proveïa i el fet que estalviava diners, puix ella no li demanava res, allò que estimava. Va capir que havia aguantat tota aquesta miserable situació perquè hi havia una cosa que s’havia pensat que era bona. Quan envià el dimoni als porcs, o s’adonà que aquest afecte aparent era del tot de naturalesa animal, en quedà alliberada.