500 Punts de Vetlla

Introducció

El nostre llibre de text, Ciència i Salut amb la Clau de les Escriptures, de la Sra. Mary Baker Eddy, adreça tots els menesters humans i exposa la manera de solventar tota mena de problemes. Cal, tanmateix, que cada estudiant, faci efectius per si mateix aquests ensenyaments, sobretot tocant a la fase de l'error que no li voldria deixar capir la vàlua veritable dels ensenyaments de la Bíblia i del seu llibre de text, ni emprar a l'ample allò que n'entén, que és l'únic que mena a la salvació final.

Els estudiants que visqueren a la llar de la nostra Cap testifiquen que cap fase de l'experiència humana no era tan insignificant que no els hi exigís d'aplicar les regles de Déu, i cercar-Ne l'ajut. Molts dels malentesos que es produiren, eixiren del fet que els estudiants tenien una concepció limitada de com fer servir la veritat, en contrast amb la gran pràctica que en tenia la seva Mestra.

N'hi havia que es pensaven que la Sra. Eddy era massa primmirada tocant a detalls poc importants, però ella només exigia el pensament just dels seus estudiants tant en les qüestions més menudes com en les més grans. No se sap que blasmés ni critiqués mai un estudiant per haver fet una demostració d'una qüestió humanament poc important.

El vostre mestre voldria que aquests punts de Vetlla fossin una guia adient i escaient per a què els seus estudiants eixamplessin la demostració de la Ciència Cristiana seguint l'exemple que la Sra. Eddy donà a casa seva, sobretot quan aquest maldar és adreçat a tota suggestió de mesmerisme que clami enterbolir la comprensió del sentit més pregon de la Bíblia i de Ciència i Salut.

No és un error nodrir la idea que copsar les coses pregones de Déu és una qualitat que es desenvolupa i s'assoleix només amb l'estudi i la dedicació? Cert, cal aquest estudi i aquesta dedicació per saber quines són les traves que no deixen expressar als estudiants la Ment que hi havia en JesuCrist, una cosa divinament i científicament natural pel qui té el pensament allerat de la influència de la ment mortal. La tasca més cabdal de l'estudiant és buidar el seu pensament per a què hi puguin entrar les coses pregones de Déu.

La Bíblia descriu les victòries i també les desfetes dels qui miraren de seguir el guiatge de la veritat. Amb aquests exemples notables davant vostre, no us passarà pel cap que el vostre mestre vagi errat si mira d'emfatitzar humilment algunes de les lliçons que ell mateix ha après, tot esperant que en assenyalar el camí, li siguin d'ajut a un altre. És la veritat la que il.lumina els racons foscos d'aquest somni humà; tanmateix un peregrí pot ajudar-ne un altre amb la seva claror.

El punt de vetlla més cabdal, i que realment abasta tot el territori, és vetllar que l'error humà que es toca en aquestes pàgines -puix s'adiu amb la creença del món que l'error és real- no quedi arrelat a la vostra consciència com una realitat, ni us faci creure que us les haveu amb res tret d'una il.lusió, l'efecte del pensament no científic. Enrecordeu-vos que el mal pensament i els seus efectes són irreals a la vista de Déu; allò que esfereix l'home i allò que el neguiteja és mitològic i intercanviable.

Punts de Vetlla

1- VETLLA, que no miris de fer res a la Ciència Cristiana des de cap altra perspectiva que no sigui la joia. L'himne de la nostra Cap ens encoratja a fer tot el camí pedregós amb joia. La feina que a la Ciència Cristiana es fa amb joia té un poder i una efectivitat que la feina feta només com una obligació solemne, no té. Si sembla que hagis perdut la teva joia, obeeix l'ordre de la Sra. Eddy, “Si has perdut la joia, heu-te-les amb el magnetisme animal.” Si ho fas com cal, en tornaràs a gaudir, i podràs tornar a fer la teva tasca joiosament. La nostra Cap va escriure un cop al Sr. George Kirtes, “La joia i l'alegria són d'essència divina i la seva recompensa és d'efectes múltiples.”

Si caiguessis dins d'un llac glaçat, i volguessis nedar cap a la riba, t'hi quedaries encara més entrampat. La primera cosa que has de fer és sortir-ne. Aleshores podràs arrossegar-te sobre el glaç fins a la riba. Aquest sortir a la superfície simbolitza la il.luminació del pensament, que ens posa a punt per maldar a la Ciència Cristiana. “L'esperança de l'home bo serà la joia.” (Probervis 10:28)

2- VETLLA, que no et passi per alt de reconèixer que cal capir el sentit més refinat dels termes emprats a la Ciència Cristiana, i no pas acceptar sense rumiar-s'hi les definicions que en fa la ment mortal. Per fer aquesta tasca cal estar a l'aguait, puix el sentit humà que se'ls hi ha donat ha quedat empedreït. Uns quants exemples d'aquests mots són: pregària, amor, feina, ment, obediència, cel, infern, servei, deure, creença, adoració, lleialtat, pecat, salut, malaltia, harmonia, immoralitat. A la pàgina 249 dels Miscellaneous Writings hi llegim que estudiants del Col.legi de la Sra. Eddy en foren expulsats per immoralitat. Quin calculeu que era el seu pecat davant de Déu?

3- VETLLA, que en llegir la Bíblia, Ciència i Salut i altres obres de la Sra. Eddy, no acceptis ni et facis teu el sentit literal que el pensament mancat d'inspiració hi llegiria, en lloc de desvetllar al teu pensament la mateixa inspiració que tenien els autors per a què se te'n reveli el veritable sentit.

4- VETLLA, que puix tens per mà els textos de la Bíblia i de Ciència i Salut, no et creguis que cap part d'aquests textos es faci palès o s'expliqui a si mateix, o que el sentit en sigui facilment discernible, perquè sembli obvi. El veritable sentit dels mots inspirats no pot ser mai assolit pel procés de raonament humà.

5- VETLLA, que no sentis més afecte per l'escletxa que per la claror del sol que hi passa. Si hom reflecteix bones qualitats, o reflecteix la Veritat que guareix, és perquè, com diu la Sra. Eddy, la Ment divina hi passa com la claror passa pel vidre d'una finestra. Si hom se sent més atret per la persona que per l'Amor diví que reflecteix, hi ha el perill de personalitzar el bé, que inevitablement va de bracet de la personalització del mal. Això limita el bé i dóna poder temporal al mal. Judes, inqüestionablement, personalitzà el bé que Jesús reflectia. Aleshores quan el va trair, la conclusió lògica fóu que ell personificava el mal. I per eliminar el mal, doncs, s'hagué de matar a si mateix. Si hagués impersonalitzat el mal, l'hauria mort i s'hauria alliberat a si mateix. Un cop un estudiant declarà, “En la mesura que no ens fem nostre el bé, tampoc no ens fem nostre el mal.” Aquesta exhortació s'aplica i abasta la nostra actitud vers els altres.

La Sra. Eddy visqué moltes experiències amb els germans grans mentre feia la seva tasca. Sabia que els germans grans creen la majoria de problemes. Els vegé molt cops mirant de fer tornar vers el corrent de la ment mortal els nedadors valents que maldaven per arribar a la riba, potser els mateixos que ella mirava de salvar. Qui la pot censurar de plorar pel més odiós de tots els pecats, la creença en el bé humà, quan, de fet, l'única veritable bonesa és divina?

7- VETLLA, que no acceptis la suggestió que pots créixer espiritualment d'altra manera que no sigui amb l'autoimmolació, la modèstia, la humilitat i la paciència. Un Científic Cristià veritable cerca sempre, humilment, de reflectir la Ment de Déu; i tot desig de reconeixement públic, o de ser posat sobre un pedestal humà no ve del sentit espiritual, ans del magnetisme animal. A l'Evangeli de St. Lluc 20:46 hi llegim: “Estigueu a l'aguait dels mestres de la llei. Els hi agrada de passejar-se amb llargues vestidures, i volen que la gent els saludi a les places, els seients d'honor a les sinagogues, i els primers llocs als banquets.”

8- VETLLA, que la xafarderia, els parers humans, i el “conflicte de llengues,” no trasbalsin el teu pensament, i et facin caure a la temptació de perdre el teu equilibri mental, de creure't que la Causa de la Ciència Cristiana va a la baixa, i de dubtar de la sinceritat d'altres Científics Cristians, els teus germans en Crist. El magnetisme animal envia aquest miasma, o gas emmetzinat, per produir aquest efecte, per afeblir el fort i dividir les files. L'antídot és reflectir l'Amor diví, aquesta panòplia que ens fa bons d'impersonalitzar l'error, i de saber que malgrat les falses evidències, Déu vetlla els Seus.

9- VETLLA, que havent gaudit d'una excel.lent demostració, no en quedis tan content que aturis el teu maldar espiritual. Tot allò que alenteix el nostre creixement espiritual s'hauria de tenir per l'AntiCrist, ni que sigui el resultat de la demostració científica. Tota cosa és l'enemic del Crist si ens fa quedar empantanagats al nostre viatge espiritual. L'harmonia humana que precedeix la desaparició de tot allò que és humà, és un perill per l'estudiant, puix si no vetlla pot caure a la temptació d'acceptar aquesta condició com la demostració plena i final. Pensant-se que ha assolit l'objectiu desitjat, pot afluixar el seu maldar, i doncs, allò que va “contra” el Crist pot posar-se “davant” del Crist, l'“anti” pot esdevenir l'“ante,” i la condició de la demostració que precedeix l'adveniment del Crist pot esdevenir-ne la força dissuassòria més gran.

Si volguessis matar una planta mig eixerreïda regant-la a cor que vols, t'adonaries que el teu primer maldar la revifa i la fa florir esclatant. Això et podria fer marxar del cap que el teu pla era matar-la, potser perquè sabies que era verinosa. La naturalesa plaent de la seva bellesa podria ser una temptació. El propòsit de la Ciència Cristiana és fornir-li al sentit humà una dosi tan forta de la Veritat que desaparegui, i només quedi el veritable sentit de l'home, dret en tota la seva puresa, bellesa i perfecció. Aquest punt de Vetlla és cabdal perquè el primer efecte de la demostració sobre el sentit humà és la manifestació d'un sentit humà d'harmonia. L'harmonia humana és legítima si l'entenem com un fenòmen que apunta vers el creixement, però no pas si la veiem com un punt d'aturada al nostre viatge espiritual. S'explica que la Sra. Eddy digué a alguns dels estudiants de casa seva, “No puc entendre per què esteu tan pletòrics quan negueu cada dia la matèria. És perquè la Ciència us fa gaudir d'un sentit humà de l'harmonia.”

Si fonguéssiu glaç per fer-ne vapor, no podríeu evitar de passar per l'estadi on l'aigua és tèbia. Si l'aigua simbolitza la ment mortal; el vapor, la Ment immortal infinita; i el glaç, la mà freda de la discordança que es manifesta a les diverses fases del patiment, del pecat i de la mancança, es fa palès que és el fuet del patiment allò que mena l'home mortal a cercar l'escalfor de l'Amor Diví per fondre el glaç. Però quan l'aigua ha esdevingut prou calentona i plaent, se'ns presenta la temptació d'aturar el nostre maldar, puix tot és humanament harmoniós. L'estudiant que està a l'aguait sap que aquest és just el moment que el seu maldar s'ha d'atiar més que mai per assolir un sentit de l'activitat justa del pensament que en faci fora els límits mortals, i només resti la Ment divina, el Tot. Ni que fondre el glaç sigui agradable, de què ens serveix, si no tenim al cap el darrer objectiu i no arrodonim del tot el procés científic? Quin valor té el segon grau, especificat a Ciència i Salut a la pàgina 113, si no ens afanyem per assolir el tercer grau? El maldar veritablement constructiu de l'home a la Ciència Cristiana no s'atura amb l'harmonia humana; hi comença. I doncs, fondre el glaç, s'hauria d'entendre com un pas per fer-ne vapor.

Els tres graus exposats a Ciència i Salut, s'il.lustren ben il.lustrats a la darrera imatge de Christ and Christmas. El primer grau és il.lustrat per l'ombra fosca de la creu. Quan el propòsit diví de la creu s'entèn, en perdem la por, i queda il.luminat i embellit pels ocells i les flors. És ara, tanmateix, que pot esdevenir l'antiCrist si la regeneració del pensament humà que la Ciència ha generat es té per l'objectiu, en lloc del senyal del progrés espiritual. Que la creu ja no ens faci basarda, i n'entenguem el propòsit diví, no ha de ser el nostre objectiu, ans un mitjà per assolir l'objectiu final. El segon grau esdevé l'antiCrist només quan hom es pensa que l'objectiu de la Ciència Cristiana és abillar el sentit humà i fer-lo atractiu pel sadollament de l'home. L'autèntic propòsit de la Veritat és desvetllar l'home del seu somni carnal a fi de bescanviar la terra per les coses de Déu, de manera que l'home quedi sadollat quan, i només quan, es desvetlli a la Seva imatge.

10- VETLLA, que al teu maldar per educar el pensament d'acord amb les lleis espirituals, no perdis de vista que no mires d'aprendre res que no sàpigues, puix com a fill de Déu, ja tens accés a le precioses joies de la Veritat amagades a la consciència divina. Maldes només per descolgar el pensament espiritual i reflectir tot el coneixement veritable. L'única cosa que l'estudiant avançat ha d'aprendre i que el fill de Déu no sap, és com opera el mal, i això hauria de ser un coneixement temporal, puix quan hom s'ha desempallegat del mal, no hauria d'enrecordar-se'n més de com opera.

Un home que pateix amnesia, o que perd la memòria, no mira d'aprendre res. No li cal educació. Allò que li cal és que la memòria li sigui rescabalada. Una teranyina de creença ha entelat la seva consciència, i el separa temporalment de la memòria del seu jo real. Aquest exemple descriu el dilema de l'home des del punt de vista espiritual. L'home no ha perdut realment la seva identitat espiritual ni la seva relació amb Déu; només l'ha perdut de vista. I doncs, la tasca de la Ciència Cristiana és retornar-li l'Ànima a l'home, i fer així palesa i clara la seva unitat amb Déu.

Tothom es pot salvar perquè el coneixement de Déu no és quelcom que s'hagi d'aprendre, només en n'hem d'enrecordar. La Bíblia en parla a la segona carta de St. Pere 3:1 “per desvetllar una manera de pensar pura, enrecordeu-vos .....” i a St. Joan 14:26, “El Consolador us ensenyarà totes aquestes coses i us en farà memòria.”

11- VETLLA, que no facis festa de la glorificació i del guariment de la matèria, en lloc de començar-te a adonar de com n'és de desitjable i suprema la Ment divina. A St. Lluc 10:20 hi llegim, “No feu festa perquè els dimonis se us sotmeten, ans perquè els vostres noms són escrits al cel.” Feu festa de la Causa, no pas de l'efecte. Quan la veritat comença a amarar aquest sentit humà, passem un període on l'efecte sembla tan atractiu que et penses que val la pena salvar-lo, i t'hi esmerces.

A l'esport de fer diana, els coloms de terrissa estan pintats de colors vius només per assegurar el tret i fer-los miques. La Bíblia ens diu que a l'antigor els sacrificis es feien amb animals sense tara, les primícies del ramat. Això il.lustra que refinar el pensament i la ment humana amb la demostració és posar-la a punt de ser anorreada.

12- VETLLA, que les begudes fortes (Is. 28:7) o l'extasi o excitament emocional que l'home mortal sovint pren erròniament per enlairament espiritual o pel contacte amb Déu, no t'engalipin. La vella teologia empra aquest mètode deceptiu i mira de jugar amb les emocions tot emprant les veus dolces del cors infantils ... Tot això no afavoreix el creixement espiritual.

La Sra. Eddy un cop avisà la Sra. Sue Harper Mims de Georgia que no ensenyés la Ciència Cristiana a la gent negra. Va deixar fora de les Classes d'Instrucció tota una raça? No posava més aviat a l'aguait la Sra. Harper d'una qualitat del pensament? Qui és propens a acceptar la Ciència Cristiana emocionalment, i es pensa que n'entèn els ensenyaments perquè el fan tremolar de goig, no està a punt pels ensenyaments avançats. Quan hom hi està a punt, ni que la seva pell sigui fosca, ja no és un home negre, ha esdevingut un Científic Cristià. I es pot dir el mateix d'un jueu o d'un Catòlic. Ja no són jueus ni catòlics quan han fet tota la preparació que els hi calia per la Classe d'Instrucció. Molta gent honesta malentèn sentimentalisme per espiritualitat. El sentimentalisme és com perfumar una rosa artificial per fer-la semblar allò que no és.

13- VETLLA, que no et creguis que l'acció de la Veritat fa més bona la teva ment humana fins fer-ne finalment saviesa veritable. La Ment real, on hi fa estada tota la saviesa, és divina. La Ment no es pot fer més bona; ha de ser reflectida per l'home. L'únic que l'home pot fer és aixamplar la seva habilitat de reflectir la Ment divina.

La Ciència Cristiana no ve a pensar per l'home; ni té per objectiu fer més bo el pensament humà. La seva tasca és ensenyar què és pensar bé, i com hom pot reflectir aquest pensar bé de Déu, la Ment única, la deu de totes les idees justes.

La Sra. Eddy un cop va escriure, “Enrecorda't que l'objectiu és fer més sàvia aquesta pretesa ment humana fins que desaparegui, i la Ment divina sigui entesa com l'única Ment.” I una altre vegada digué, “La ment humana no es fa més sàvia; la saviesa fa minvar la ment humana.” El gran perill de fer la ment humana més bona és que l'home mortal en lloc de perdre-hi la fe, n'hi tingui més.

14- VETLLA, que en fer la teva tasca Científica no perdis de vista el fet que no maldes per eliminar una realitat monstruosa que té el poder d'eternitza-se malgrat l'omnipotència de Déu, ans senzillament per exposar la mentida i la il.lusió de la creença que Déu pot no ser-hi (o ser impotent o indiferent, o un Déu amb trets humans, i no pas el Principi del Bé Suprem).

15- VETLLA, que l'admiració dels qui has guarit i ajudat amb la Ciència Cristiana no et faci pensar que ets dalt d'una peanya, en lloc d'amarar-te d'humilitat. Fins i tot la nostra estimada Cap expressà el seu “actual feble sentit de la Ciència Cristiana.” (Ciència i Salut, 577:28)

16- VETLLA, que no et creguis que tu o un altre, és o ha estat un embaixador especial de Déu a la terra, en lloc de discernir que els dons de Déu són donats imparcialment a tots els Seus fills, malgrat l'educació humana, el naixement, el sexe o l'ambient. És veritat, tanmateix, que cadascú té el seu nínxol especial -la missió que se li ha donat per fer d'acord amb el pla i la voluntat del Pare.

17- VETLLA, que el teu reeiximent guarint, no et faci acontentar amb el gra de Ciència Cristiana que posseeixes (Ciència i Salut, 449). La ment humana amarada d'aquest granet de Ciència Cristiana esdevé l'instrument d'un gran bé. Tanmateix, si hom vol anar progressant, ha d'assimilar més veritat fins que la ment humana sigui bandejada del tot.

18- VETLLA, que la falsa teologia que ens estalona constantment, temptant-nos mentre fem la nostra cursa celestial, no et faci pensar que la pregària és una simple petició, més que no pas desig, discerniment i afirmació; que és un mitjà per assolir quelcom que ara no tens i que potser de fet realment no et cal, més que no pas el procés científic que desclou els ulls de l'home i li fa entendre que ara mateix té tot el bé perquè refecteix Déu. Aquesta diferència es pot il.lustrar amb l'exemple del qui espera que el carter li porti un paquet, en lloc d'adonar-se que ja fa temps que li ha portat. La veritable pregària és el just desig que mena l'home a fer el maldar científic per esvair del pensament tot sentit de realitat del testimoni material, per esvair l'evidència d'un estat limitat i mortal de l'home, i poder arribar a discernir que, puix és el reflex de Déu, tot el bé és seu ara mateix. I que és el seu privilegi i la seva obligació reflectir aquest bé a tota la humanitat.

La Sra. Eddy va dir un cop, “Després d'afirmar el bé i negar l'error fins que el teu pensament és clar i només veu la veritat, vés més enllà i agraeix que, mentre t'esperaves, has rebut el que demanaves. No vagis enrera i tornis a demanar-ho, agraeix sense aturador que ja ho has rebut.”

Puix Déu és alhora Pare i Mare, podríem dir que ens hi apropem des del punt de vista masculí i des del punt de vista femení. Un és el cap, l'altre el cor, un la raó, l'altra la revelació. Un empra el poder de Déu amb autoritat; l'altre s'agenolla humilment davant del tron de Déu amb un desig pregon i demanant més la Seva gràcia. Els qui només preguen amb el cap tenen la tendència d'assumir massa i de sentir que són ells els qui acompleixen les obres; els qui preguen del tot amb el cor tenen la tendència de deixar la feina a les mans de Déu. Però la proporció justa fa que Déu i l'home treballin alhora, plegats. Com digué la Sra. Eddy, “La feina de Déu és guarir i la de l'home és deixar-l'hi fer.”

19- VETLLA, que no miris d'interpretar la Bíblia pensant que Déu està separat de l'home, o que opera a l'univers de cap altra manera que no sigui mitjançant l'home. Podria fins i tot ser bo de declarar que l'home és l'activitat de Déu expressada, o Déu actuant, si aquesta declaració ajudés a eliminar tot sentit que Déu opera a part del Seu reflex, l'home. Quan la Bíblia diu, “Això digué el Senyor,” vol dir que la Ment divina fóu expressada per la demostració que algun individu féu de Déu. Refiar-se de Déu vol dir refiar-se de l'habilitat que hom té de demostrar la presència i el poder de Déu (la consciència del Bé). Quan la Bíblia parla de Déu, si el text En fa més d'una definició, ha d'abastar el fet que Déu és reflectit per l'home o es reflecteix com l'home. El Senyor és el nostre Pastor per la nostra habilitat de reflectir la Seva Presència protectora. El Senyor, doncs, ha de voler dir l'omnipresència de l'Amor diví demostrada o reflectida per l'home.

20- VETLLA, que mirant de deixar fora amb tant desfici els teus enemics, no hi deixis també els teus amics, o les idees espirituals de Déu. Amb aquest punt de vetlla s'adreça la possibilitat que hom maldi tant per foragitar allò que es pensa que és l'error d'un article que escriu pels nostres diaris, que n'esclafi del tot l'espontaneïtat i la inspiració. L'error és la por. L'antídot és discernir que si hom mira d'impersonalitzar el bé, i sap veure que és Déu qui escriu l'article per mà seva, aquesta demostració exclourà l'error tant de la causa com de l'efecte.

21- VETLLA, que no et creguis que la teva embranzida espiritual pugui ser servada per res que no sigui la teva demostració diària. La Bíblia narra que els Fills d'Israel van haver de fer la demostració del mannà cada dia. Només l'estar a l'aguait i l'activitat mental diària poden assegurar el progrés consistent i constant a la Ciència Cristiana. Si els estudiants s'imaginen que poden progressar arrepenjant-se en demostracions i assoliments passats, per molt de temps que faci que parlin de la Ciència o l'estudiïn, el pensament mortal o mesmerisme està a punt de tibar i d'arrossegar el pensament fins al seu nivell si no hi ha una resistència activa. Sense cap mena de dubte això és el que volia dir la Sra. Eddy quan ens demanava que ens les haguéssim amb el magnetisme animal.

De ben segur, hi poden haver les hores fosques quan hom ha de recolzar-se en allò que ja ha demostrat, hores de surar en una consciència del bé; però aquestes hores no representen progrés. Són punts de repós pel nedador. Pot semblar que no és científic declarar que el clam de la matèria es vol arrapar al pensament cada dia, però és la veritat de la mentida. A l'home que ha estat enviat a llaurar neu un dia que glaça, se li ha de dir que ha de llaurar sense aturador, altrament la neu es glaçarà.

22- VETLLA, que la teva tasca mental no esdevingui una buida repetició d'arguments contra l'error, en lloc del reconeixement que és el poder diví passant del cor de l'home al dels altres homes allò que esbotza la pretensió del mesmerisme, i acompleix tot el bé; tot el nostre maldar mental es fa, doncs, amb l'objectiu d'eixamplar, d'emfatitzar i d'accentuar aquest poder infinit. És com si l'Amor diví ens hagués fornit tots els ingredients per fer un perfum exquisit. La nostra tasca mental destil.la aquesta dolça essència, i quan els nostres pacients en queden amarats, són guarits. D'altra banda, les repeticions buides s'assemblen a la roda de pregàries que la Sra. Eddy esmenta a Ciència i Salut; les pregàries s'hi feien girar un cop i un altre esperant que agafessin potència i es fessin més efectives en fer-les rodar com més de pressa, millor. És pregària veritable només fer girar un cop i un altre els arguments científics a la nostra ment?

23- VETLLA, que en llegir la història de la Sra. Eddy, on s'hi explica com de vegades menava els seus estudiants a heure-se-les amb el temps atmosfèric, no et pensis que fos potser una obsessió personal de la nostra Cap, que desitjava l'alleujament del cos i la pau de la ment només per si mateixa. Ben altrament, amb aquesta exigència instruïa els seus estudiants a fi que eixamplessin la seva demostració de la Ciència Cristiana i el seu concepte del poder infinit atorgat a l'home pel seu Pare celestial, tot posant-los a punt per vèncer el darrer enemic, la mort. L'error tocant tant al temps atmosfèric com a la mort és una falsa creença universal. Aprendre a heure-se-les amb un, menarà a tenir traça per heure-se-les amb l'altra.

Els estudiants s'han d'enlairar per sobre de la creença de tenir problemes personals que acaparen el seu maldar, el seu temps i la seva atenció. Els problemes personals s'haurien de veure com la crida vers el maldar impersonal per ajudar a tota la humanitat. Déu no li hauria pogut fer a mans a la nostra Cap una manera més bona d'ensenyar als seus estudiants el gran art del maldar impersonal per beneir tota la humanitat, que la d'ensenyar-los-hi i encoratjar-los a treballar amb el temps, tot establint el gran fet que, “vivim, ens movem i respirem dins l'atmosfera de l'Amor diví.” Que un estudiant treballi amb el temps atmosfèric fa que no pugui treballar amb el poder de Déu d'una manera egoista o limitada, i eixampla també el seu concepte del vast horitzó de la Ment i de la llei que té el privilegi de reflectir, fornint-li un camp d'acció on hi pot esperar un resultat que demostri com n'és de just el seu maldar.

24- VETLLA, que el zel natural de la ment mortal no et faci creure que pots créixer espiritualment, o espiritualitzar el teu pensament, de cap altra manera que no sigui pensant justament, o maldant per practicar la Ciència Cristiana guarint. Quan el maldar per pensar de manera justa s'acaba, el creixement s'acaba. Aquest punt de vetlla cal d'allò més, perquè hi ha la creença prevalent que l'estudi de la Bíblia i de Ciència i Salut fa créixer la comprensió que l'home té de la Veritat. Estudiar un llibre que parli de volar, fa l'home bo de volar? Li explica la teoria, però l'ha de practicar, i només la pràctica li fornirà la traça per volar. L'estudi de la Bíblia i de les obres de la Sra. Eddy és essencial, però no serveix de gran cosa si no va de bracet de la pràctica.

25- VETLLA, que no en facis un déu de les activitats externes de la nostra organització. Hom cau en aquest parany quan els hi dóna més importància o preeminència que al pensament just. Jesús no va condemnar Marta pel què féu, ans perquè donà més importància a l'efecte que a la causa. És el marc més important que la pintura? És la xarxa on s'emparra el roser més important que el roser? És el braç que aguanta el microscopi més important que el mateix microscopi? L'estudiant primerenc en fa un déu de l'organització quan li sembla que anar a l'església, introduir i repartir literatura és virtuós i té valor espiritual en si mateix a part de les oportunitats que aquestes activitats li forneixen de fer la demostració, de pensar amb dretura. Al maldar per demostrar que el Principi és Suprem i la causa interna darrera de tot efecte extern, hom ha de vetllar que l'efecte no passi al davant de la causa, que la suggestió no li faci creure que les activitats humanes de la Causa són importants en si mateixes, i no una passera necessària per deixar enrera la creença en les activitats o afers humans fins al punt de reconèixer que només els afers del Pare calen i són reals.

26- VETLLA, que no et creguis que la manifestació del cantó més bo de la creença humana o matèria sigui per força una prova de progrés espiritual. L'acció de la Veritat a la ment humana engendra creences més bones, tanmateix, la ment mortal pot presentar evidències humanes de refinament que són deceptives. A l'evangeli de St. Lluc 18:21 Jesús li va dir a l'home jove ric que el seu refinat sentit de la matèria assenyalava una creença en la realitat d'allò que és el contrari de Déu, estimació per les coses humanes, i no pas estimació per Déu.

Un sentit més refinat d'allò que és humà no és per força una prova que hom s'allunyi de la matèria i estimi més la bonesa; però si hom és a la via que mena a l'Esperit, la prova en seran creences més bones fins que totes les creences mortals siguin destruïdes.

27- VETLLA, que no et pensis que mires de perfeccionar-te a tu mateix, en lloc de fer-te un canal per on la idea perfecta de l'home hi pugui ser expressada. Hi ha una diferència entre mirar de fer-te un home perfecte, i mirar que l'home perfecte s'expressi a través teu. Hi ha una diferència entre fregar la finestra perquè vols veure els vidres nets, o perquè vols que la claror hi passi perfectament.

28- VETLLA, que la importància aparent d'heure-se-les amb l'error i destruir-lo no enteli el teu discerniment que la manera de vèncer la foscor és deixar-hi entrar la claror i que el teu progrés real rau en ser fidel al sentit espiritual i científic de l'home, i no et sembli, doncs, que cada dia has de desmantellar tots els clams de l'error per protegir-te de manera adient. Aquesta actitud no demostra l'arrelament i el desenvolupament d'aquesta confiança en la pròpia percepció espiritual, que es refia de la inspiració per desplegar allò que cal fer cada dia.

Hi ha mestres de la Ciència Cristiana que han fet llargues llistes d'errors perquè els seus estudiants s'hi encarin cada dia. Però quan hom ha vist que un error és no res, cal maldar en aquesta direcció, tret, és clar, que la suggestió de la seva realitat se li torni a arrapar al pensament?

29- VETLLA, que al teu maldar per estudiar i capir la Ciència Cristiana, el teu pensament no es decanti i es desequilibri cap al cantó de la comprensió intel.lectual tot menystenint la demostració. El creixement espiritual d'un home és com un arbre, on la capçada, que representa la comprensió que l'home té de la Veritat, s'ha d'equilibrar amb les arrels, que simbolitzen la demostració d'allò que l'home entèn i la seva traça de restar ferm a l'hora de les tribulacions. Els sacerdots que esdevenen Científics Cristians les passen magres, perquè la seva vella formació religiosa els fa bons de copsar la teoria de la Ciència Cristiana més de pressa que l'estudiant normal; tendeixen a esdevenir massa grossos a la capçada perquè han assimilat un gavadal de Veritat que no han demostrat i que, doncs, realment no entenen. A Ciència i Salut, la Sra. Eddy ens hi diu que només entenem allò que podem demostrar. El progrés espiritual consistent és maldar tant per bastir la comprensió de la Veritat absoluta com per posar aquestes noves idees en pràctica tant bon punt ens són revelades. Això serva un bon equilibri entre el precepte i la pràctica.

30- VETLLA, que no et marxi del cap que els parers humans expressats per un estudiant de la Ciència Cristiana que negligeix de demostrar la saviesa de Déu, no tenen més valor que els parers expressats pels fills d'aquest món, de fet ni en tenen tant, puix els fills del món són més savis des del punt de vista humà que els fills de la llum, a qui se'ls hi ensenya a refiar-se de la saviesa divina i de res més. No fan tants passos, doncs, per assolir la saviesa d'aquest món com els fills de la foscor. I quan abandonen temporalment el punt de vista de la demostració, els seus parers humans no són el resultat d'un intel.lecte humà gaire desenvolupat.

Si els Científics Cristians han de tenir cap divisa, hauria de ser: Fet i debatut tot el que ve de la ment humana s'oposa a Déu, i és, doncs, destructiu, ni que la veritat l'hagi refinat; cerquem, doncs, la saviesa que ve de la demostració, i deixem la resta tan de pressa com puguem.

31- VETLLA, que no et pensis que l'home és l'amo del poder diví, i no el seu servidor. La falsa teologia declara que Jesús tenia un poder deïfic que manipulava per fer els miracles que volia. A la pàgina 119 de Ciència i Salut, la Sra. Eddy hi escriu que l'home és l'humil servidor de la plàcida Ment. Quan pujava a l'estrada per fer una conferència, la Sra. Eddy pregava: “Ara sóc aquí, estimat Déu. Fes-me servir. Sóc lluny del cos i amb Tu a la consciència. L'amor em fa servir a la seva bona manera. M'enlairo per sobre del sentit material de la personalitat i de l'audiència, i que Déu faci en mi la Seva obra.” Tu has de sentir que el poder diví et fa servir. Has d'agenollar-te humilment davant del tron de Déu, demanant i cercant que el poder diví t'amari. Aleshores pots anar i exercir aquest poder diví amb autoritat. Et preguntes, però això no és fer servir el poder diví? Sí, però només com el servent que va a acomplir les ordres de l'amo. A Jesús se'l va anomenar Mestre perquè, més que cap altre home, permeté que el poder diví se'n fes l'amo.

32- VETLLA, que en negar l'existència de la matèria, no acceptis la idea que negues quelcom fora teu. El terme matèria no vol dir allò que veus, ans la manera de veure-ho. En negar la matèria, allò que realment negues és la manera que té la ment mortal de veure el veritable cel i la terra veritable, que ja existeixen aquí i ara, absolutament perfectes. De ben segur, veuràs aquesta perfecció al moment que els teus ulls ensopits es descloguin, -al moment que t'enlairis per sobre del mesmerisme de la creença mortal. Una pintura de gran bellesa, a un novici que no hi entèn, li pot semblar una gran empastifada. Tanmateix, quan amb l'estudi i la pràctica s'ha llevat el tel de la ignorància, en pot arribar a valorar la bellesa.

Déu, el gran mestre Pintor, ha creat l'univers perfecte. Els mortals no se'n surten de veure aquesta perfecció només per culpa del seu punt de vista ignorant i materialista. A qui porta ulleres de vidres de color blau, tot li sembla blau.

33- VETLLA, que no t'agafis “a l'infant Crístic” o estadi de llet de la Ciència Cristiana, fent servir el poder espiritual per produir només harmonia humana, després d'haver sentit la crida d'anar més enlaire i esdevenir un home Crístic, a punt per la carn. La llet o l'estadi “infantil” de la Ciència és l'aplicació de l'enteniment espiritual per manifestar salut a la matèria. La carn de la Ciència ens exigeix que emprem la inharmonia humana de passera per un creixement espiritual més gran. Aleshores capirem que Déu no ve tant a ajudar-nos dins d'aquest somni, com a ajudar-nos a sortir-ne.

La Sra. Eddy un cop va dir als estudiants avançats que vivien a casa seva, “Aquesta demostració de multiplicar la matèria no és Ciència.” En pic hi estem a punt ens hauríem de comprometre a fer nostra la proposició, de no emprar tant el poder espiritual per destruir l'error poc plaent, com d'emprar l'error poc plaent d'esperó per assolir més poder i enteniment.

Un pare adoba les joguines del seu fill mentre és menut; però quan es fa gran, insisteix que les comenci a deixar de banda, perquè es va fent un home. Les passes més avançades a la Ciència de la Ment exigeixen que ens anem allunyant de tota mena de satisfacció que ens pugui fornir la matèria, fins que en tinguem prou amb les joies de la Ment per sadollar tot allò que ens cal i desitgem. La Sra. Eddy digué un cop. “La terra no té res que valgui la pena estimar.”

34- VETLLA, que siguis consistent havent-te-les amb l'error, i no passis per alt cap error que s'expressi a la teva vida, ni declararis que n'ets immune, mentre el tens per real en un altre. Pel què fa a l'hàbit de la crítica és bo fer memòria que allò que critica no és més real ni és més part de l'home que allò que és criticat.

Quan a la família hi ha algun malalt, el malalt pateix “sentir la malaltia,” i els altres pateixen “veure la malaltia.” Quan l'error et sembla real, ni que sigui un altre qui el manifesti, esdevé part del teu problema, i la teva tasca és no veure'l i fer-ne no res, allà on es presenti i quan es presenti.

Una bombeta fosa al fil dels llums de Nadal, no en deixa encendre cap. Com a Fills de Déu estem tots aplegats pels lligams de l'Amor. Veure'n un d'aquests petits fos, o separat de Déu, i doncs, sota el control de l'error et desconnecta del corrent, i et furta la teva claror espiritual. Aquesta actitud és mala pràctica vers el teu germà. A ell no l'ajuda, i a tu et fa mal.

A Mateu 5:23 hi llegim, “Si quan fas l'ofrena davant l'altar te'n recordes que el teu germà et té un greuge; ... primer, vés a trobar el teu germà, fes-hi les paus; i després vine a fer l'ofrena.”

En un exemplar primerenc del Sentinel de la Ciència Cristiana, hi ha la història d'un veterà de la guerra civil que tenia una nafra que li rajava d'ençà de la guerra, i que no es donava al tractament d'un estudiant de la Sra. Eddy. Una versió de l'incident diu que aquest estudiant demanà a la seva Cap perquè no se'n sortia. La Sra. Eddy li va dir que preguntés a l'home si odiava algú. El veterà li replicà que estava agraït de poder dir que no odiava ningú, que tot sentiment d'enemistat que venia de la guerra havia estat guarit al seu pensament. La Sra. Eddy aleshores menà el seu estudiant a preguntar al veterà si algú l'odiava. La seva resposta fóu que estava trist d'haver de dir que encara tenia enemics que l'odiaven. Aleshores la Sra. Eddy envià quest missatge al seu estudiant: “Diga-li al veterà que encara creu en l'odi, i que hi ha hagut una guerra.” El veterà tenia bombetes foses al seu circuït. Encara tenia al cap que el seu germà tenia greuges. La Sra. Eddy va detectar aquest pensament, fóu esmenat, i la nafra que rajava, es guarí.

Un cop una gran desavinença es va generar entre un marit i la seva esposa. L'esposa era una estudiant de la Ciència Cristiana i s'hi va esmerçar d'allò més per veure el seu espós com el Fill perfecte de Déu. La desavinença, malgrat la seva bona feina, s'allargà. Una amiga li féu a mans un poema de l'autor d'aquestes Vetlles:

Em veig com el Fill de Déu,

perfecte a la Seva vista;

També veig el meu germà

un fill perfecte de la Llum.

I per arrodonir la pregària,

Veig que ell em veu a mi perfecte,

Veig que em veu a mi veient-lo a ell

perfecte a la vista de l'Amor.

Amb aquests versos s'adonà que mirava de veure el seu espós perfecte, mentre encara el veia a ell veient-la a ella de manera humana i mortal. L'esposa portava el seu regal a l'altar, pensant-se que el seu pensament era just davant de Déu, mentre encara veia el seu espós ressentit. Aleshores va mirar de veure que ell la veia perfecta, i l'harmonia quedà restituïda.

35- VETLLA, que per culpa de la creença general que la joia i la felicitat li arriben a l'home de mans de la matèria, la perspectiva de perdre totes les formes desitjables de matèria abans no quedis ben refermat a la joia i al sadollament constant que ve de la comunió amb la Ment divina, no et faci negligir la tasca de girar-te d'esquena a la matèria amb sinceritat i determinació real.

Ajuda saber que fins i tot des del punt de vista humà, els pretesos plaers que l'home s'imagina que li arriben a través de la matèria, de fet, li vénen de la ment mortal, i són bàsicament una anticipació. L'home es pensa que gaudeix de la matèria per culpa del clam del mesmerisme. Algú ha dit sàviament, “La bellesa és a l'ull del qui mira.”

Quan hom s'ha fet un amb l'eterna deu de tota felicitat, que és la Ment divina -de Qui, de fet, no se n'ha separat mai- que gran és la joia que l'amara, una joia que és permanent i que li forneix una pau perfecta, una felicitat que trascendeix infinitament el sentit inferior de plaer que ara es pensa que li arriba de la ment mortal anomenant-se a si mateixa matèria! El problema de negar la matèria esdevé sempre més senzill, quan ens adonem que no neguem pas un món material extern, ans el mesmerisme que ens fa veure un món exterior material. La matèria no és allò que veus, ans la manera de veure-hi.

36- VETLLA, que te'n surtis de discriminar entre l'Amor entès com el bé infinit reflectit per l'home, i del que l'home n'és la plena expressió, i el malentès que l'home en té i el mal ús que en fa. Si permets que el teu concepte de l'amor quedi enfosquit pel sentit material de l'amor que veus al món, en pots tenir un prejudici tan gran, et pot fer tanta basarda, que no te'n surtis de conrear-lo com una qualitat espiritual derivada de Déu. Si la perversió humana de l'amor sembla tan odiosa que mires d'esclafar o de reprimir tots els tendres afectes, pots llençar pel forat de l'escala la cosa que més et cal per la teva salvació, puix l'amor és realment el lligam entre l'home i la divinitat.

Quan veus algú profanant l'amor, o personalitzant-lo, enrecorda't que s'enyora de la llar celestial i té un pregon deler de Déu; però puix no n'és conscient, accepta un substitut humà. Si el Mestre no va condemnar la Maria Magdalena, ans la guarí nodrint els seus afectes afamats espiritualment, els Científics Cristians no haurien de condemnar el qui havent patit prou per culpa del seu error ja està a punt per l'Amor diví.

Si la capçada de l'arbre s'ha doblegat fins a terra, de manera que creix avall en lloc d'amunt, no mates pas l'arbre ni el talles. Treus la capaçada de terra, i l'alliberes perquè creixi vers la claror. Si una noia accepta un anell de compromís amb un diamant d'imitació, no condemnes el seu desig honest de tenir un espós, -l'avises que estigui a l'aguait perquè un altre pocavergonya no la torni a ensibornar. La Sra. Eddy en emprar els seus ensenyaments, no li feia por de manifestar un afecte pregon i tendre vers els seus estudiants, però blasmava sense miraments els errors de tota mena. En adonar-se que la vida d'un estudiant era immoral, va escriure, el 19 de Gener del 1884, “et vaig dir que provessis d'ensenyar, però quan vaig agafar els teus estudiants, em vaig adonar que la teva influència mental, i no els teus mots, els hi havien fet un mal que no vaig poder arranjar de seguida. La teva sensualitat i manca de sinceritat fan el seu efecte, ni que et pensis que ningú les veu.” I altre cop, el 25 d'Agost del 1898, “Estimada estudiant, per l'amor de Déu i de la descobridora de la Ciència Cristiana, neteja el teu pensament mortal de tot el que no voldries veure reflectit a la vida dels teus estudiants. Els bons guaridors són els únics bons mestres. Un músic ha de cantar i tocar bé, i se'l jutja per la seva actuació, no pas per la seva xerrera. La Ciència és pràctica, demostració, no pas una feina, ni una intel.ligència, ni una filosofia d'alt nivell; això només són excuses que volen tapar la manca de Ciència quan els estudiants no tenen l'esperit que guareix tant el pecat com la malaltia.”

37- VETLLA, que al teu maldar per veure l'home perfecte de Déu, el contrast entre l'ideal espiritual i els pobres mortals pecadors, no et faci sentir “aclaparat per la malícia del pecat i pel descobriment del pecat al teu pensament” (CiS 366:22), t'arribis a creure que l'home és més pecador que mai no t'havies pensat, caiguis a la temptació de desanimar-te del tot, deixis la teva bona tasca, i acabis pensant que l'home no té solució per culpa del pecat que sembla que el domini. El pecat s'ha de destapar per poder ser destruït. La nostra Cap ens diu que l'exacerbament de l'error n'augura la destrucció. No ens podem creure, doncs, que quan la vestimenta mortal que amaga l'home real sembla més tenebrosa i negra, és just quan està a punt de fondre's i alliberar la idea Crística a la nostra vista?

38- VETLLA, que en reduir l'error a zero, no et passi per alt d'esborrar el zero. Un cop un Científic parlà d'una nena que tenia un refredat. La nena va escriure un zero amb guix al banc del davant volent dir que del refredat n'havia fet no res. Després d'un moment hi tornà per esborrar-ne el zero.

Per destruir l'error primer has de veure que és una falsa creença. Això no el destrueix, però el destapa per poder-se autodestruir en reconèixer que és no res. Finalment has d'esborrar el zero sabent que puix Déu és el Tot, no ha existit mai cap clam d'un oposat, ni tant sols com una falsa creença que pugui temptar els Seus fills; i ni que existís, no els podria temptar, perquè els fills de Déu no tenen la capacitat de creure's una mentida, ni de ser temptats de creure-se'n cap.

39- VETLLA, que en adonar-te que l'estructura espiritual que basteixes sembla que depengui per aguantar-se del teu aparent fràgil, immadur i intangible sentit espiritual, la por i el dubte no et facin creure que el teu sentit espiritual ha estat escanyat o que en serà. De fet, la materialitat no pot posar mai pals a les rodes al deler que l'home té de Déu, ni a la seva habilitat de trobar-Lo i reflectir-Lo. L'error és del tot un parany deceptiu que clama encegar-nos i no deixar-nos trobar on és Déu i quina és la naturalesa de l'error que pretén amagar-lo. L'argument que la nostra naturalesa espiritual ha estat o pot ser escanyada és un parany del magnetisme animal. La pols que hi ha sobre el mirall en fa minvar el seu poder de reflectir?

40- VETLLA, que no et creguis que el progrés espiritual sigui res tret de l'espiritualització del pensament, una espiritualització que els teus actes expressen honestament, fent de la teva vida externa el testimoni de la sinceritat del teu maldar per pensar justament. La falsa teologia declara que malgrat els pensaments dels homes, allò que compta són els seus actes. La Ciència diu que tret que els pensaments dels homes no canviïn, cap canvi a la seva vida externa ni als seus actes, pesa gens ni mica a les balances espirituals. Puix el pensament és la causa, i els actes són l'efecte, és l'espiritualització del pensament allò que asssenyala el creixement espiritual.

41- VETLLA, que no et creguis que en determinats casos, la Ciència Cristiana no condemna allò que el món anomena pecat, puix aquesta creença engendra un malcontentament amb l'existència mortal que sovint mena els mortals vers el pecat. Jesús digué: “He vingut a cridar els pecadors, no pas els justos, a penedir-se.” Jesús sabia ben bé que la consciència on s'hi han desenvolupat les llavors del pecat i que està afeixugada pel fruit del patiment és més receptiva a la Veritat que la consciència on les llavors del pecat són encara embrionàries – que és de fet tota consciència mortal. L'home mortal que té aquesta consciència on el pecat encara no hi ha madurat i esdevingut acció, es pensa que és lliure de pecat, i doncs, just. Ningú no cerca la Veritat fins que no sent que li cal. Hom no pot declarar-se just fins que no ha esbaldit del seu pensament tota materialitat. La mentalitat que està cofoia de si mateixa o que es pensa que és justa per si mateixa, no està a punt perquè el Crist, la Veritat, s'hi acosti.

42- VETLLA, que en negar l'error, no neguis l'efecte en lloc de la causa, i t'ensarronis a tu mateix. Negar la malaltia, el mal o el pecat com quelcom en si mateixos és negar els efectes de l'error, puix l'error és creure que hi ha un poder, una ment o una existència a part de Déu. A la vista de Déu, el pecat és fer servir la ment errònia, no pas allò que hom fa quan és sota l'empara d'aquesta ment.

El mal, la malaltia, el pecat i la mort són els efectes de la falsa creença i no poden ser negats o destruïts a part de la falsa creença, de la que en són només el senyal extern. A la pàgina 473 de Ciència i Salut, hi llegim, “El pecat, la malaltia i la mort s'han de classificar com efectes de l'error.”

43- VETLLA, que no et creguis que és la negació de l'error allò que el destrueix. Ben certament, la Sra. Eddy ens diu a la pàgina 339 de Ciència i Salut que conquerim l'error negant que sigui veritat. Però conquerir-lo no vol pas dir destruir-lo, de la mateixa manera que agafar un lladre no el fica a la presó, però n'atura les malifetes, i el reté fins que no arriba la policia i se l'emporta.

Negar que l'error sigui real el conquereix, peró només les afirmacions que deixen entrar el poder de la Veritat, el destrueixen. Cal repetir que les nostres negacions no guareixen ni destrueixen l'error; però li posen el peu al coll i fan pas a l'eficàcia guaridora de la Veritat. Negar la foscor no fa entrar la claror, però foragita la nostra por i esclavatge, fent pas perquè la claror pugui entrar.

44- VETLLA, que no siguis com el lleó que va salvar la vida d'un ratolí, i s'enrigué de la possibilitat que el ratolí un dia el pogués ajudar. Tanmateix, quan el lleó estava atrapat i esgotat mirant de deslliurar-se de les cordes que el retenien, el ratolí les va rosegar. El ratolí pot representar la pregària Critiana femenina que es refia cegament de Déu i amb humilitat i paciència, intueix que tant si hom pot pensar científicament com no, l'Amor diví té cura de la seva criatura. És la pregària del Cristià que pronuncià la Sra. Eddy quan els periodistes li van preguntar si tenia cap altre metge a més de Déu, “I tant que no! Els seus braços eterns m'embolcallen i m'aguanten, i amb això n'hi ha prou.”

El lleó representa la Ciència de la Ciència Cristiana, o la pregària masculina -la consciència de la supremacia espiritual assolida per la comprensió científica. Si les comparem, la pregària femenina pot semblar feble, -una relíquia de la vella teologia que fa riure a l'estudiant; i tanmateix, a voltes, a l'estudiant li cal la visió Cristiana o femenina de Déu. De fet, allò que volem assolir amb la Ciència, l'objectiu de tot el nostre maldar, és arribar a refiar-nos absolutament de Déu. Altrament, per què la Sra. Eddy va escriure aquests mots? “Refia't del Pare Mare Déu, sense por ni dubtes .... Que no et facin por les coses físiques, demana només claror i bonesa. Hem de parlar més intimament amb Déu, acostar-nos-hi més, com a l'antiga manera de pregar. Hem de sentir i saber que vivim en Déu, és com l'atmosfera o la claror del sol que ens embolcalla. Ens hem d'arrepenjar més als braços de Déu, reposar-hi, .... Posa-ho tot a les Seves mans, demana el teu pa de cada dia, només per avui. Un infant no li demana a sa mare menjar i roba per l'endemà o la setmana que ve, ans viu feliç i es refia que sa mare en tindrà cura. Nosaltres hem de fer igual.”

El lleó salvà el ratolí. La Ciència Cristiana ha salvat l'antiga pregària Cristiana. I al seu torn, el ratolí, o aquest refiar-se infantil, aquest surar en l'Amor diví, pot salvar el nedador esgotat que està massa lassat per nedar més.

L'Edward A. Kimball li digué un cop a en Gilbert Carpenter Sr., que malgrat poder assolir un gran sentit del poder de l'home equipat per Déu, no se'n sortia de sentir aquest refiar-se infantil, que reposa sense por al pit de Déu. Potser hauria restat més anys amb nosaltres si l'hagués pogut sentir.

La Bíblia narra que els Fills d'Israel caminaven de dia menats per la columna de núvols, o Ciència. A la nit, a l'hora de la por i el cansament, quan el pensament està cansat i confós, els hi calia la columna de foc, la claror del Cristianisme, que representa un refiar-se infantil de la Veritat i reposar-hi; on no s'hi fa cap progrés espiritual ni afirmacions poderoses de la Veritat; però on hom hi troba repòs i vitalitat. És així que el ratolí salva el lleó. L'estudiant no se n'hauria de befar mai de l'actitud Cristiana femenina vers Déu, que és representada per l'àngel Gabriel (Ciència i Salut, pàg.567) en contrast amb Miquel que fa les guerres santes. Hom pot dir que és una relíquia de la vella teologia, i tanmateix, de fet, és l'objectiu de la Ciència. Cal de manera vital a l'hora del cansament o de la confusió mental, o quan un estudiant té el perill de creure's que ell fa les obres poderoses. Un cop un estudiant prometedor va estavellar la seva carrera. Quan se li va preguntar el per què a la Sra. Eddy, replicà amb llàgrimes als ulls, “El nostre estimat xicot es pensava que ho feia ell.” En aquests moments és gràcia salvadora girar-se vers Déu amb humilitat absoluta i dir amb la senzillesa del Mestre, “Pare-Mare, per mi mateix no puc fer res. Sou Vós que feu les obres, i jo em refio de Vós com un infant.”

45- VETLLA, que no et creguis que pots ser nodrit veritablement i a tota hora pel menjar del cel que la demostració d'un altre t'ha fornit. L'únic progrés i nodriment veritable ve de l'aliment espiritual que hom demostra directament de Déu. Mentre hom depèn de la demostració dels altres, afanyant-se a anar a totes les conferències, corrent cap el seu mestre o practicant perquè l'ajudi constantment, és com els fills d'Israel caminant al desert, arrepenjant-se i visquent de la demostració de Moisès. Et pot semblar que el manà que reps d'aquesta manera és el pa del cel, tanmateix és una regla de progrés que el teu nodriment espiritual no et pot arribar per sempre del maldar dels altres.

Tret que arribis al punt de reconèixer la teva traça de demostrar el manà, el teu pa no serà mai el pa veritable que el Mestre declarà que baixava del cel, i aviat pots arribar al punt que el manà dels altres no se'n surti de sadollar allò que et cal. La tasca dels altres no pot sadollar per sempre allò que et cal espiritualment. El propòsit de la Ciència Cristiana és esperonar i promoure la demostració individual. Un cop la Sra. Eddy els hi digué als estudiants en una classe, “Us he portat fins dalt la carena i us he ensenyat la terra promesa, però per arribar-hi haureu de fer cada pas del camí vosaltres mateixos.”

46- VETLLA, que no t'agafis encara a la vella superstició que veu la mort com la porta vers un estat més bo de l'ésser. Aquest error fa dir del qui ha traspassat, “Ara està més bé,” i fa pensar del qui està molt malalt que en aquestes circumstàncies la mort seria un alliberament. Aquesta suggestió li dóna a la mort més poder que la Vida per alliberar l'home de la misèria.

L'estudiant rep els beneficis de la graduació perquè ha fet de manera adient la feina dels graus inferiors. A la pàgina 60 del Journal de la Ciència Cristiana, volum 4, la Sra. Eddy hi escriu, “Quan aquí hi hem fet la nostra tasca tan bé, que no l'hem de tornar a fer, el canvi de la mort acreix les nostres joies i els mitjans per tirar endavant.”

47- VETLLA, que no miris d'aplicar el procés científic de la Ciència Cristiana pensant que reeixirà quan el pensament està girat sobre si mateix. És una Ciència; és exacta i les seves regles s'han d'obeir al peu de la lletra. Una de les regles és que els nostres motius han de ser altruistes i nobles.

Jesús declarà, “Un profeta és honorat, però no ... a casa seva.” La profecia es pot definir com el procés que serva l'harmonia que hom espera manifestar com una realitat present al pensament, fins que el fals testimoni oposat es doblega i desapareix. Una deducció pràctica de la declaració de Jesús és que aquest mètode de demostració és honorable i efectiu tret de quan el pensament s'ha girat vers el propi cos o casa; el mètode profètic que d'una harmonia futura en fa una experiència o manifestació present, opera quan el pensament és altruista, va enfora i beneeix tota la humanitat.

La discordança aparent és creada quan s'estronca la reflexió espiritual de l'home, igual que el curtcircuït d'un fil elèctric fa espurnes i pot arribar a calar foc. Aquest estroncament s'esdevé quan l'home té el pensament girat vers el seu cos. Per això la nostra Cap, a Ciència i Salut ens en dóna el remei amb aquesta regla, “Ens hauríem de treure del cap els nostres cossos en enrecordar-nos del bé i de la raça humana.”

48- VETLLA, que no valoris més del compte l'intel.lecte humà que la Ciència ha refinat, i els poders de raonament de la ment humana desenvolupats per l'educació i la cultura, i et creguis que són un agent adient per parlar de la Ciència o escriure'n.

A la Ciència, la inspiració Divina és l'única base bona, puix només d'aquesta manera podem estar segurs, quan escrivim o parlem, que és Déu qui escriu o parla per boca nostra. Quan sembla que manqui aquesta visió espiritual, és una temptació girar-nos vers l'intel.lecte per substituir-la. Fer-ho és emprar la lletra sense l'Esperit, i és tan condemnable com girar-se vers la medicina quan la Ciència no ens guareix de seguida. Afebleixes la teva confiança radical en la Veritat quan t'imagines que els mètodes humans es poden fer servir si la demostració o la inspiració fallen.

De vegades als qui tenen experiència de negocis, de formació financera, o una educació superior, els hi sembla que aquest assoliment humà és molt valuós quan són cridats a fer una tasca a l'organització. Aquest pensament també preval als afers de les nostres esglésies i a les trobades on es tracten aquests afers. Tanmateix si Déu va bastir l'església ens hauríem de refiar que en tindrà cura; no s'hauria de posar a les mans de l'enemic de Déu, la ment mortal. Aquesta manera de fer és traïció i posa l'església a les mans de l'Emperador Romà, Constantí. Quan Constantí fóu admès a l'església cristiana primitiva, el poder guaridor en fugí. La ment humana no és guaridora ens diu la Sra. Eddy. És la inèrcia mental i l'urc allò que els hi fa cercar a alguns estudiants el camí aparentment més fàcil, però el metafísic sap que la demostració és sempre el camí més senzill. Si un home llaurés un camp a mà no se li faria més difícil que amb un tractor? La demostració vol dir emprar la Ment divina i els seus poders omnipotents, i no pas el feble maldar de la ment humana.

Estudiants que han fet estudis de negocis, però que han acceptat la suggestió que els hi manca espiritualitat, sovint aprofiten les trobades de negocis de l'església per rehabilitar-se a si mateixos i compensar la seva mancança espiritual, mirant d'ensenyar a la congregació que són humanament espavilats.

Si l'educació, l'experiència que hom té dels negocis, ... etc, li forneix unes habilitats que semblen superiors a les del mortal mitjà, és una temptació recorrent bescanviar la demostració pel resultat de la seva formació humana. Ni que la formació i l'educació humana puguin ser d'ajut a la Ciència, quan Li barren el pas a Déu, esdevenen un entrebanc. Tot el que penses que saps fer bé des del punt de vista de la ment i de l'experiència humana és una temptació definitiva que t'allunya de la demostració o de cercar l'ajut de Déu. Ben altrament, quan hom no sap com fer una cosa humanament, només li queda un camí, la via espiritual.

A Pleasant View la Sra. Eddy estava tan afinada espiritualment que podia detectar si el servei que es feia a casa seva era una demostració, o sigui, si era fet cercant l'ajut de Déu. Déu li feia refusar – de vegades amb força – el servei que no era la manifestació de la demostració per molt que s'hagués fet amb fidelitat i amor, perquè assenyalava vers l'esforç fet per acontentar-la amb quelcom per sota de Déu. Feia palès que aquesta persona es pensava que podia fer quelcom bo per si mateixa sense l'ajut de la Ment divina, que és just el contrari de la Ciència Cristiana. La Sra. Eddy només demanava que les tasques a casa seva es fessin des del punt de vista del pensament just, o sigui, reflectint la Ment divina. Com podia un estudiant mirar de plaure-la – o sigui plaure Déu, perquè el raser del Pare era el seu –, pensant que podia fer quelcom bo per si mateix, o amb la ment humana? Tota la seva vida es va consagrar a ensenyar i a practicar la reflexió espiritual. Era estrany que no volgués que ni la tasca més humil – fer-li el llit, escombrar-li la cambra, o fer-li els àpats – fos feta des de cap altre punt de vista que no fos reflectint la Ment divina, o la traça que té l'home equipat per Déu de fer totes les coses bé?

La Sra. Eddy establí el raser, la demostració, com l'únic mètode que hom havia de fer servir en tota circumstància. Pel què fa als periòdics de la Ciència Cristiana, per exemple, no volia articles que fossin el producte de l'intel.lecte humà – fets com botifarres, la lletra sense l'Esperit, el producte del cap i no del cor. Volia que Déu escrivís els articles, i sabia que Déu només els escrivia quan l'home sotmetia el sentit humà perquè la Ment divina pogués lluir.

A la pàgina 232 de Miscellany hi trobem una de les crítiques més il.luminadores i tanmateix més desconcertants per la ment humana que la Sra. Eddy va escriure mai. John B.Willis, que havia estat anys un escriptor reconegut, quan era membre de la Youth's Companion va escriure un editorial titulat, “Vetllar versus estar a l'aguait.” Als estudiants els hi agradà l'article, digueren que els ajudava, no hi van poder veure cap feblesa a la metafísica que s'hi presentava. Tanmateix la Sra. Eddy, el censurà vigorosament, dient que feia una exposició inexacta de la Ciència Cristiana, i exigí al Sentinel que en demanés excuses declarant que no es donaria mai més l'oportunitat a cap ensenyament erroni de publicar-se a les seves columnes.

Què podia haver volgut dir la Sra. Eddy, tret que l'editorial estava mancat espiritualitat, o sigui, que hi havia manca d'inspiració al pensament del Sr. Willis quan el va escriure? Hi va notar la manca de consciència guaridora, i puix la presència d'aquest pensament guaridor és el que fa qualsevol cosa digne del nom de la Ciència Cristiana, el refusà. Era un article sense esperit. A la gent li agraden els coixins fets de pinassa, perquè fan una olor dolça. Però què en diria d'un coixí que no fa cap mena de flaire? Hom diria que és un frau. L'article del Sr. Willis era un frau. Deia que era un article de la Ciència Cristiana, però li mancava l'element essencial que l'hauria fet Ciència Cristiana! Llegir-lo no guaria el malalt.

Fóu així que la Sra, Eddy establí el raser dels articles dels nostres periòdics, i de tots els escrits i conferències de la Ciència Cristiana, és a dir, que l'estudiant hauria d'escriure, llegir o parlar només des del punt de vista que és Déu qui escriu, llegeix o parla per boca seva. Si la seva convicció o consciència espiritual sembla que s'esvaeixi mai no hauria de pensar que és bo de tornar a gafar-se a la seva formació intel.lectual com un substitut adient, que és el que el Sr. Willis evidentment va fer.

Els blasmes més abrandats de la Sra. Eddy eren pels estudiants que perdien de vista que sense Déu, no eren res ni podien fer res. L'urc, la por i la negligència són els responsables d'aquest error fatal, fatal perquè fa anar l'home enrera vers al nivell de la creença mortal, i li pren Déu. El Sr. Willis va passar per alt Déu en fer la tasca de Déu! No és estrany que Déu el renyés per boca de la nostra Cap! I encara més, hauríem de fer memòria que la Sra. Eddy veia totes les tasques, de la més menuda fins a la més gran, com la feina de Déu, i si es feien bé, com una oportunitat d'acostar-se a Déu.

49- VETLLA, que en veure membres de la teva església o de l'Església Mare manifestant aparentment poca espiritualitat, no et fastiguegis, et trasbalsis i esdevinguis crític, i després et giris en contra teva i t'odiïs per sentir aquestes emocions. Hauries d'adonar-te que allò que en tu critica o està contorbat no és més real ni és més part teva que allò que és criticat dels membres de l'església.

Sempre hi haurà una gran temptació de perdre l'equilibri del pensament espiritual per culpa dels errors aparents de la nostra organització; però això és part del propòsit que Déu ens ha donat, o sigui, ensenyar-nos a servar el nostre pensament científic sota la pressió de la suggestió mortal.

Quan esdevens membre d'una branca de l'església, quedes sotmés a l'argument que l'enteniment espiritual de l'església es mor; però com a membre se't crida a heure-te-les amb aquesta suggestió per tota l'església. Has de saber que l'Esperit del Senyor hi és sempre, puix si t'enlaires més enllà del testimoni dels sentits, trobaràs l'Esperit del Senyor arreu. Només fent aquest maldar acompleixes la teva obligació vers Déu i vers el teu germà.

Si permets que el malencert aparent dels individus de l'església faci ombra al teu sentit de justícia, i que una aparent manca de valoració i reconeixement del teu servei fidel enterboleixi i deprimeixi el teu pensament, fas palès que t'has deixat dominar pel magnetisme animal.

Si treballes científicament pel servei del diumenge al matí, i tot d'una, en mirar per la finestra i veure que un home pica brutalment un infant, et trasbalses i la ràbia vers l'home treu el cap, no seria adient de diagnosticar tot l'episodi com un maldar de l'error per aturar la teva bona tasca pel servei? No tindries la temptació de treure el teu recolzament espiritual d'on cal i d'on s'ha de posar? T'hauries d'adonar que tota l'acció és un parany de l'error. Un parany semblant és quan l'error et mira de trasbalsar amb l'evidència d'una manca de Ciència Cristiana entre els membres de la teva església, i et tempta a llençar el barret al foc i no fer el maldar adient que cal per recolzar l'organització. Quan el parany és detectat i exposat, la seva finor perd tot el poder.

50- VETLLA, que el refinament de les condicions materials i de les creences que la Ciència instiga, no et facin creure que la matèria esdevé més i més espiritual. El que anomenem matèria és només una concepció material de l'Esperit, igual que quan les lents d'uns binocles estan desenfocades, el que veus és una distorsió del paisatge real.

A la Ciència, és el nostre concepte que es refina, fent palesa una manifestació més bona; tanmateix no podem dir que la manifestació sigui real fins que el pensament no ha estat del tot espiritualitzat. Un sentit més refinat de la matèria ha de precedir-ne la destrucció; però l'exigència de la Ciència és estar a l'aguait del pensament, no pas de la seva ombra, de la causa, no pas de l'efecte. Qui té clar aquest pensament al cap no estarà en perill de quedar empantanagat perquè en vetllar s'agafi a l'efecte, o matèria, com si amb la demostració assolís valor i realitat espiritual.

51- VETLLA, que te'n surtis de veure la diferència entre emprar arguments científics i ser un canal de la Ment divina. Neteges els vidres per deixar passar la claror. Deixar passar la claror és la feina i l'objectiu final de la veritable tasca mental, mentre que rentar el vidres n'és la preparació. Aquesta preparació s'acompleix amb l'argumentació.

Ens hauríem d'esguardar posseint un indicador espiritual infal.lible, que ens fa bons de saber quan reflectim la Ment divina. Els arguments són una escala que ens ajuda a enfilar-nos fins a l'alçada de la reflexió, però hauríem de veure a venir el dia que el pensament sigui una transparència tan clara de la Veritat, que guarirem sense argumentar. La Sra. Eddy un cop digué, “De vegades penso que els arguments posen pals a les rodes de la nostra tasca perquè materialitzen el pensament. Agafa't a l'Esperit .... si ets un Científic Cristià i pots declarar la Paraula i es fa, perfecte; però si has d'argumentar, vés amb cura de què argumentes.” (Aneu a Ciència i Salut, 454:31 i als Escrits Miscel.lanis, 359:4)

La Sra. Eddy ens ha fet a mans definicions científiques que emprades com ingredients i de manera adient, apleguen la dolça essència o perfum de l'Esperit. La flaire d'aquest perfum quan s'escampa, guareix el malalt.

En una de les seves classes la Sra. Eddy digué, “Quan tenim un cas entre mans, i havent emprat els arguments una temporada, i no guarir, encara en depenem, implantem la creença al pensament del pacient. Els arguments s'han de deixar de banda. Quan un infant comença a caminar li donem un dit perquè s'hi aguanti; no treiem el dit fins que l'infant pot caminar; només quan camina treiem el dit. Amb els arguments és igual, són el dit.”

52- VETLLA, que no et trasbalsi la crítica externa argumentant, o bé que la Ciència Cristiana ha afegit més mal al món amb els seus ensenyaments del magnetisme animal, o bé que deixa florir el mal en no agafar-se'l prou a la valenta i dir que és no res.

La Ciència Cristiana treu el mal de l'efecte i el posa a la causa, on ens les hi podem heure amb reeiximent; el fa fora de la matèria, o causa material, i el posa al reialme mental, on la Ment divina el pot eliminar. Els adherents de la matèria es planyen que això en fa massa poca cosa del mal i ignora errors palesos en si mateixos. Els advocats de la ment humana hi fan la seva objecció, dient que crea un nou dimoni i fa la bruixeria i el mesmerisme formidables.

L'actitud del món vers el mal es pot descriure com tenir por del repic i passar per alt el verí del cròtal. La Sra. Eddy capgirà aquest error, i mirà de fer agafar por del pensament erroni, puix a nivell de creença separa l'home de Déu i genera el pecat, la malaltia i la mort. Ensenyà que els mortals no han de tenir por del repic o efecte, ans n'haurien d'estar agraïts, perquè ens avisa de la presència del mal, i així hom es pot desvetllar del miratge de seguida. Per la Sra. Eddy, el verí de la serp, que va anomenar inoculació mental, era la qüestió cabdal, puix simbolitza el mesmerisme que controla els mortals. S'adonà que n'han de tenir prou basarda per heure-se-les-hi, i desvetllar-se'n.

Allò que hom fa sota l'encanteri del mesmerisme no és l'error fonamental. L'error primordial és donar-se a l'operador del mal. A la Ciència Cristiana el pecat essencial és pensar malament, o donar-se a la creença que hi ha una ment a part de Déu. És emprar la ment errònia. El pecat primordial, doncs, no és fer el mal, és donar-se a l'error que et fa actuar malament. És cert que la Sra. Eddy fa servir el terme pecat de dues maneres, per assenyalar l'error a la causa i a l'efecte. Quan llegim les seves obres hem de tenir aquest fet al cap.

53- VETLLA, que no colis mosquits i t'empassis camells (Mateu 23:24) o miris d'eliminar les menudes fases poc plaents de l'existència mortal, mentre t'empasses, o acceptes, la mortalitat com un tot, perquè et presenta un cantó que sembla bo. Creure en un bé a part de Déu és tant una creença de mortalitat, o d'una ment separada de Déu, com n'és creure en el pecat. La creença que l'existència mortal té un cantó bo nodreix la creença que té un cantó dolent, igual que l'establia del camell nodreix mosquits. Tindràs mosquits mentre tinguis un camell. Que n'és de desassenyat mirar de matar els mosquits, i empassar-se, o quedar-se, el camell, perquè els mosquits criaran més de pressa que no els pots matar.

La regla a la Ciència és mirar de destruir l'error i la falsia perquè a Déu no li agraden, no pas perquè no ens agradin a nosaltres, puix per Déu tota la materialitat és ofensiva; mentre que quan comencem a treballar a la Ciència només ens en desagraden algunes parts.

54- VETLLA, que quan al teu tractament hagis abastat tot el terreny amb les declaracions incisives i esmolades de la Ciència, i hagis posat a treballar la Ment omnipotent que reflecteixes -havent fet tot el que la teva formació, educació i intuició científica t'ha ensenyat-, te'n surtis de resistir la temptació de tornar a obrir el cas, perquè la suggestió que cal treballar-hi més, se't presenta. I tornes a començar. Allò que fa manifestar els resultats és la teva ferma convicció i expectativa que puix el teu pensament és científic, el poder diví que el pensament ha engegat, no pot fallar, ni pot tornar buit, ans acompleix el seu objectiu, perquè és omnipotent i ho pot tot.

Aquest punt de vetlla vol adreçar el Sàbat o dia de repós, que arriba quan hom ha fet els sis passos necessaris de la demostració que hi menen. Amb aquest procés hom basteix la fe en la seva traça de reflectir el poder diví, i en allò que aquest poder diví pot acomplir.

Al llibre dels Nombres 15:35 el Senyor li digué a Moisès que apedreguessin l'home que replegava branquillons el dia del Sàbat. Els branquillons representen els elements del foc, i el foc representa la por. El Sàbat representa el punt on la nostra feina s'hauria d'aturar. Hauríem de reposar i deixar-li fer a Déu la Seva feina. Si arribats a quest punt hom permet que els elements de la por s'ensenyoregin del pensament tocant al resultat de la demostració, la seva demostració i la seva fe en Déu perden vitalitat i expectativa. Ser apedregat fins a la mort representa el sentit de mort que va de bracet de la por i del dubte que deixem aplegar el dia del Sàbat. Que el Sàbat sigui sant és una part necessària de la demostració. A l'hora de coure el pa, el forner s'ha de refiar que el foc farà la seva feina. Si al seu pensament hi deixa entrar el dubte, pot obrir la porta del forn per veure com va tot, el pa pot desinflar-se i tot plegat ser un desastre.

55- VETLLA, que al teu maldar per aplicar la Ciència absoluta als problemes humans, no et sembli que hagis d'ignorar els clams del sentit material, perquè no és científic reconeixe'ls. Aquest error es veu en aquells que parlen sempre en termes de la Ciència absoluta, i blasmen els qui en diuen res del problema humà. La Sra. Eddy ens diu que aquesta actitud pot ser una pesada busca raons. A la pàgina 252 de Ciència i Salut hi escriu, “Un coneixement de l'error i de les seves operacions ha de precedir aquesta comprensió de la Veritat que destrueix l'error.”

Quan un arquitecte dissenya una estructura, dibuixa la seva concepció sobre el paper, després ve la construcció. Per establir el veritable sentit de l'home, el model perfecte s'ha d'afaiçonar al pensament. Aleshores amb aquest model perfecte al davant, el pot esculpir a la seva vida diària. La demostració pràctica a la Ciència és el maldar per fer del nostre ideal una realitat, tenint sempre al cap la diferència entre l'ideal i la demostració de l'ideal. L'un és la Ciència que hom veu, l'altra la Ciència que hom entèn. Hom no ha de permetre que cap element de l'error entri dins la seva concepció científica. Per demostrar aquest ideal hi ha molt error que s'ha de detectar i eliminar. La demostració implica, doncs, reconèixer l'error com una falsa pretensió que s'ha de destruir, mentre que la Ciència absoluta no fa aquesta mena de reconeixement.

La Sra. Eddy va escriure un cop, “El Crist és la manifestació de la Veritat, i aquesta Veritat no ve a destruir, ans a sadollar la llei de la Vida i a discernir perfectament totes les seves manifestacions.” Es narra que Jesús digué un cop, “Hauríeu d'haver fet aquestes coses sense deixar les altres per fer.” El guaridor a la Ciència Cristiana té dos fils de pensament, primer l'apropament a la Veritat, i segon, la Veritat final. Argumenta per manifestar la salut del cos. I alhora argumenta que l'home és la imatge i semblança de Déu. Amb paraules de St. Joan, “Ara som els fills de Déu.” El guaridor no desanima el pensament mirant de manifestar allò que no és el començament ans el final del resultat desitjat. La consumació plena de la Vida, de la Veritat i de l'Amor no s'assoleix de cop, ans amb una passa darrera l'altra com va fer l'apostol. Quan fent aquestes passes hàgim assolit l'enteniment diví, coneixerem aleshores “el Crist – el Camí, la Veritat i la Vida.” I ens adonarem que som la imatge i semblança de l'Amor diví -el Fill de Déu, el plançó de l'Esperit- no nat mai de la carn ni de la voluntat de l'home, ans coexistent amb el Déu etern i infinit.

56- VETLLA, que t'enrecordis que totes les lleis humanes van entrellades, una emanant de l'altra i hipotecada per l'altra. És per això que la Sra. Eddy digué, “Un error cavalca sobre un altre error.” Donar-se a una simple exigència humana pot obrir la porta a una fase destructiva i discordant de la ment mortal.

Si compressis un cadell de lleó perquè és bufó i manyac, compraries una ferotgia inevitable i perillosa. L'apòstol Pau, escalfant-se a costat del foc sense protestar mentalment contra la creença que hi ha vida, veritat, intel.ligència i substància a la matèria, va desfermar un escurçó. Quan no ens en sortim de protegir-nos de la creença en la llei material perquè ens amoroseix els sentits, n'acabem patint el càstig, que al seu torn, turmenta els sentits. El nostre llibre de text ens diu que el plaer sempre s'acaba amb patiment. Al llibre de l'Apocalipsi això s'exemplifica amb els escorpins que tenen un fibló a la cua.

57- VETLLA, que maldant per colgar els conills i ofegar-los – els conills simbolitzant la creença de fons que hi ha una ment a part de Déu que rosega les arrels de la Veritat –, no passis per alt de mirar enfora i destruir els que fugen; altrament ni que siguin pocs tornaran a criar sense que ningú els amoïni, i hauràs de tornar a fer la teva feina.

Aquest punt de vetlla ha estat inspirat en la manera d'heure-se-les amb la plaga de conills que practiquen a Austràlia, llaurant la terra mentre són als caus. Pocs se n'escapoleixen. Els que s'enfugen s'han d'agafar i matar perquè la feina sigui efectiva.

Els conills al seu cau podrien simbolitzar l'error latent elemental, mentre que els que s'escapoleixen representarien l'error visible i el pecat audible. També se'n pot dir, l'arrel i el ramat; el ramat són els que corren plegats destruint-ho tot. L'arrel simbolitza el clam de l'home atrapat a la creença fonamental que ens cal la matèria – menjar, dormir, aire, exercici ... etc. El ramat simbolitza allò que el fa pecar i patir. A la nostra tasca contra el clam impersonal i fonamental de l'error, no n'hem de passar per alt les manifestacions específiques.

58- VETLLA, que no quedis tan trasbalsat pels conills que s'enfugen, que els vulguis encalçar i et descuidis de llaurar. Aquesta temptació ve, primer, perquè el món et jutja més pels errors concrets que domines, que no pas pel maldar diari d'encarar el clam de la creença mortal. Segon, perquè l'error actiu ens amoïna més que l'error latent. Les llavors que broten ens amoïnen més que les que no podem veure ni detectar.

Però no hem d'acceptar el judici del món ni determinar el nostre reeiximent o el nostre fracàs del tot per les aparences externes. La tasca més cabdal a la Ciència Cristiana és la que es fa per destruir l'arrel de l'error; l'error visible, o efecte s'hauria de veure bàsicament com allò que ens fa parar esment de la tasca que cal fer a l'arrel. Anar darrera del ramat, ni que calgui, si no va de bracet de la tasca a l'arrel, no ens mena més a l'alliberament total de l'error, que tallar la capçada de les males herbes ens allibera de les males herbes.

59- VETLLA, que no esdevinguis un pilar de sal perquè no arrodoneixes les teves demostracions de pressa i bé. Cap demostració no és acabada si mires enrera per veure la destrucció de l'error, puix mirar enrera implica que malgrat la irrealitat de l'error ara s'hagi demostrat, hi hagué un moment que fóu real.

La Ciència Cristiana, ens diu la Sra. Eddy, és la Ciència Divina reduïda al nivell que els humans poden capir. La Ciència Cristiana admet que hi ha un problema humà, la Ciència divina, no. Cap demostració no és acabada fins que no et plantes a la Ciència Divina i t'adones que no ha existit mai cap error, ni ha clamat existència; no hi ha hagut mai res que s'hagués de destruir.

El pilar de sal al cas de la dona de Lot podria representar l'eixorcament que va de bracet del mirar enrera vers l'efecte, en lloc de parar esment només de la causa, un arrapar-se a la Ciència Cristiana en lloc d'enlairar-se fins la Ciència Divina.

La Sra. Eddy va escriure un cop a una estudiant, “Estimada, un somni no és real! No has estat malalta ni en pots estar. És impossible; no m'hi amoinaré pas. Cap mortal, per dolent que sigui, no pot fer que una mentida sigui veritat, i ni que et diguin que estàs emmetzinada, no té cap mena d'efecte, puix una mentida no és real, i tu ho saps.”

60- VETLLA, que la sal no perdi la salabror, o que no miris d'expressar humanitat sense haver-hi posat el fonament, la divinitat, de la que la humanitat n'és l'expressió externa, o que no miris de ser absolut sense fer servir la veritat per les necessitats humanes. Al llibre Ciència i Salut s'hi diu, “la divinitat del Crist es manifestà a la humanitat de Jesús.” la Ciència divina s'expressa a la Ciència Cristiana.

Si la humanitat, la sal, és al primer lloc al teu pensament, pots descurar la divinitat i esdevenir tot sal. Si cerques la divinitat sense expressar-la amb humanitat, la sal perd la salabror.

L'efecte de la divinitat aplicada a la humanitat és fer la vida gustosa tot guarint i beneint l'home. Tanmateix, puix el fat de tot allò que és humà és la destrucció final, el nostre objectiu final no ha de ser posar-hi sal. Podem estar agraïts de tot el bé humà sense fer-ne un déu. La idolatria és posar l'efecte davant de la causa, cercant més la salut del cos, per exemple, que l'espiritualització del pensament, o el coneixement de Déu. Qui adora l'efecte posa quelcom al davant de Déu a la seva processó, quan de fet, Déu hauria d'anar sempre al davant, i tota la resta al darrera, segons St. Mat.6:33.

Quan hom no se'n surt d'expressar la divinitat humanament, estimant, compadint, amb la generositat i l'autosacrifici, la sal perd la salabror, puix la sal fa gustosa la vida només quan és l'expressió justa de la divinitat.

Si l'anomenat Científic absolut veiés un home xop sota la pluja declararia: “Tant és, més enllà dels núvols hi llueix el sol.” L'estudiant que vol expressar humanitat allargaria un paraigües a l'home xop fins que l'aiguat hagués passat. Aleshores l'home estaria a punt per l'ensenyament absolut que li explicaria que ni la pluja ni els núvols negres poden afectar el sol que llueix sempre amb la mateixa força

61- VETLLA, que alliberis el teu tractament de tota limitació, adonant-te que és la Paraula de Déu que es dreça per fer la Seva voluntat; que és l'omnipotència i el seus efectes de cap manera estan limitats pel fet que siguis tu qui l'hagi enunciat – un que encara sembla un mortal pecador. Discerneix que al moment que surt de la teva boca, és a les mans de Déu i l'efecte és instantani i segur.

La Sra. Eddy un cop va dir, “El meu tractament no té por. Un tractament de la Ciència Cristiana espargeix tota la presència, el poder i la llei suposicional de la por ... A cada tractament sàpigues amb una certesa absoluta que “Aquest tractament és efectiu, és un bon tractament i res no el pot capgirar'.”

Si llencessis una bomba des d'un avió, tindries fe que seria efectiva, de cap manera limitada pel fet de ser tu qui l'hagués llençada; un sentit d'inferioritat per part teva no n'afectaria el poder explosiu.

62- VETLLA, que en fer un quadrat perfecte, no et pensis que ja fas tot el que Déu espera que facis. Hi ha cobrellits que es fan cosint moltes peces quadrades. Quan has fet un quadrat individual perfecte, o sigui, quan t'has vist a tu mateix com l'home quadrat perfecte de Déu, has d'eixamplar aquest reconeixement a tota la humanitat, fins que vegis tothom perfecte, tothom lligat com la gran família de les idees perfectes de Déu. Només aquest maldar sadolla el manament, “Estima el teu germà com a tu mateix.”

Podríem anomenar aquest maldar la reduplicació o eixample de la teva idea de l'home com el Fill perfecte de Déu. Veure tots els Fills de Déu aplegats en una harmoniosa família espiritual, fa que la teva consciència actuï com un consolador espiritual, que pots estendre sobre els mortals i els pot guarir amb l'escalfor de l'Amor diví, “enlairant les seves vides més amunt que no les deixarien enlairar els seus miserables models de pensament mortal,” com diu Ciència i Salut.

63- VETLLA, que no maldis per fer fora els mals pensaments sense encloure-hi el pensar malament. Tenim el pensament i el pensar el pensament. El maldar per fer fora els mals pensaments és pal.liatiu i temporal. El clam dels pensaments dolents ens assetjarà fins que no fem fora la nostra capacitat de pensar mals pensaments.

Les suggestions malignes ens vénen a trobar mentre hom creu que hi és receptiu. Només quan hom neutralitzi aquesta receptivitat errònia, sabent que el Fill de Déu només està obert als pensaments divins, els pensaments de Déu quedaran afermats com l'estat de consciència nativa i natural de l'home. L'única manera d'estar segur que la teva ràdio no rebrà mai més res d'una estació indesitjable, seria manegar-la de manera que mai més es pogués tornar a sintonitzar amb aquesta freqüència específica. La Sra. Eddy un cop va escriure, “No hi ha res en mi que es correspongui ni respongui a cap mena de mal.”

64- VETLLA, que en veure un tirarany sobre boniques flors, no et creguis que les flors l'han fet o que els hi ha fet mal. L'error és l'aranya que, amb la connivència de l'home, texeix una teranyina de falsia a la seva consciència, de manera que les falses suggestions semblen part de la seva identitat.

Quan, com la Bíblia declara, el Fill de l'home vingui amb tota la seva glòria a destriar les ovelles de les cabres, destriarà entre els qui personalitzen l'error enganxant-lo al qui el manifesta, i els qui l'impersonalitzen. Personalitzar l'error ens afeixuga amb fardells que costen de traginar. Veuen la teranyina de l'aranya com part de l'home. No nodreixen el famolenc, no vesteixen el nu ....

Són els qui impersonalitzen l'error els qui exerceixen una influència guaridora arreu on van, que visiten i guareixen el malalt, que beneeixen l'estranger ..., etc. Quan personalitzes l'error desfigures la teva pròpia imatge del Crist. Quan l'impersonalitzes fins i tot amb el més menut dels meus germans (Mateu 25:40) ajudes a alliberar la imatge del Crist en tu mateix.

Quan al llibre dels Actes 7, Esteve anomenà els grans sacerdots “creguts i incircumcidats de cor i d'orelles,” personalitzà l'error i fóu apedregat fins a la mort. Ja no li feia cap servei a Déu a la terra. Enrecorda-te'n i aprèn la lliçó que el teu servei a Déu i a l'home depèn d'aquest punt vital d'impersonalitzar l'error i veure'l com un clam a part de l'home. L'error és nodrit per la creença, igual que el paràsit és nodrit pel roure. Separat de l'arbre es mor, però l'arbre viu i no és afectat per allò que semblava part seva.

65- VETLLA, que la por de fer disbarats no et faci estar quiet i no fer res, quan l'exigència és l'acció. Quin mal en ve dels disbarats que hom fa quan els seus motius i desitjos són bons? Què passa si sembla que fas un tort? Val més fer un disbarat maldant honestament de seguir el guiatge de Déu que l'empatanagament tímid del qui, per por, no fa res.

La Sra. Eddy va dir, “Hi ha hagut cops mirant de solventar un problema, que no he sabut cap on girar-me, i sentint que calia fer alguna cosa, he fet el pas que més anava en la bona direcció. Potser al cap de poc m'he adonat que no anava bé, però aquesta passa m'ha fornit un nou punt de vista que no hauria tingut si no l'hagués fet. No em condemno doncs, pel que sembla un disbarat, ans l'esguardo com part de la solució del problema.”

66- VETLLA, que no et desanimis en fer la teva tasca mental general per la humanitat, perquè els resultats de la teva tasca no es manifestin tot d'una. Hauries de saber que, malgrat no veure de moment cap resultat, cada engruna de tasca científica que fas és efectiva, perquè és el poder mateix de Déu expressat; i doncs, no en sap res de cap límit.

67- VETLLA, que sabent que l'efecte segueix la causa, no deixis passar sense reptar-la tota situació on l'efecte assenya-li vers una causa purament material. No et donis mai a la manifestació de la dominació humana sense una protesta científica.

Un cop un home va confessar que tenia una compulsió que no podia resistir, llegir fins al final qualsevol cosa impresa, tant era el que fos, en pic la començava. Podria semblar una cosa trivial, però és un exemple de la naturalesa incansable de la suggestió mortal quan no és resistida i reptada per la Veritat.

68- VETLLA, que en llegir a la pàgina 97 de Ciència i Salut que com més alça la veu la Veritat, més fort crida l'error, no et creguis que vol dir que l'error es fa més poderós. Quan un animal caçat, crida, el seu crit és d'agonia, fent palès que ha estat ferit de mort.

Hi ha referències Bíbliques ensenyant que la destrucció de l'error per la Veritat va precedida d'una quimicalització, on l'error xiscla tant com pot; però el seu maldar és inefectiu i no fa mal, puix com declara Ciència i Salut, és l'agreujament de l'error -el darrer crit d'una criatura condemnada- el que en prediu la destrucció. Aquest xiscle, doncs, hauria de ser la prova que la nostra tasca contra la mentida reïx.

A la segona Carta de Pere hi llegim que els cels, o la concepció material s'esvairà amb un gran terrabastall. A la narració d'uns quants casos de guariment fets pel Mestre, la manifestació de la quimicalització foren els forts crits dels dimonis abans de ser foragitats.

Molts globus de joguina estan dissenyats perquè facin un xiulet mentre es desinflen. El xiscle de l'error sempre hauria d'assenyalar que l'error ha estat tocat de mort i s'esvaeix dins del seu no res nadiu. És la prova que l'error desapareix.

69- VETLLA, que no et creguis que els teus problemes o els dels altres siguin personals. No hi ha problemes ni errors personals. La pluja no és mai personal ni que es coli dins de casa teva per una esquerda.

A Lluc 20:10 el Mestre ens hi dóna la regla per neutralitzar la creença que hom té un problema personal. Hem de seguir l'home amb la gerra que ens mena a la gran cambra de dalt, on hi farem la Pasqua, o comunió amb Déu. La gerra simbolitza que cal abocar sobre tota la humanitat el riu de l'aigua de la Vida, per donar a tothom un got d'aigua fresca en nom del Crist. Això s'acompleix maldant per veure que tota la humanitat ja és el fill de Déu ara mateix, i és, doncs, a la cambra de dalt, o unida perfectament amb Déu. Amb aquesta demostració, el problema, tant és el que sigui, serà engolit dins l'Amor universal.

70- VETLLA, que al teu maldar per exposar el no res del magnetisme animal, no en facis una realitat, en tinguis por, ni en passis per alt els seus clams de poder i d'existència, que equival a dir que et controla. És no res i s'ha de reconèixer com no res. S'ha de demostrar que és no res, i s'ha de tenir per no res; però a aquest assoliment s'hi arriba sabent com treballa i no pas ignorant-lo. Els mestres a l'escola reconeixen el no res de la ignorància, i tanmateix tota la seva tasca és heure-se-les amb els seus clams.

Al Progrés dels Peregrins, el peregrí demostrà la impotència dels lleons que li sortiren al pas, encarant-s'hi i passant-los. Tanmateix, la seva absoluta impotència, perquè estaven encadenats, no se li féu palesa fins que els va haver passat.

Un cop la Sra. Eddy li va escriure a un estudiant, “Ensenya als teus estudiants què és el magnetisme animal, com treballa a la seva vida i des de fonts externes a la seva experiència. Aquests són els punts que els meus estudiants no ensenyen prou bé. I són els més difícils d'ensenyar bé si volem enfortir els estudiants i no pas espaordir-los.”

71- VETLLA, que el teu pensament no s'esfereeixi, no es desanimi, ni quedi confós amb el reblar de la Sra. Eddy que els mestres han de posar a punt els estudiants per protegir-se del potencial assassí mental que, en paraules seves, mira de matar moralment i físicament. (Ciència i Salut, 445) Un assassí mental mira de matar al reialme mental, atacant la ment, no pas el cos. Quan discerneixes que Déu és Ment, i que la Ment és la veritable Vida reflectida per l'home, és ben clar que per assasssí mental, la Sra. Eddy ha de voler dir les suggestions errònies, que entenebreixen i deprimeixen l'espontània reflexió de la Vida, Déu, de manera que l'home perd el sentit de domini espiritual conscient.

Els assassins mentals que atacaren el Mestre, no miraven de matar només el seu cos; miraven de matar la idea Crística, d'entenebrir la seva consciència espiritual o reflexió, que era la seva vida real. Crucificant-lo, destruint el seu cos, volien malejar i destruir el seu reflex de Déu. No se'n van sortir perquè el Mestre no deixà que res el somogués.

Si l'home viu realment de l'influx constant d'idees espirituals reflectides, un assassí mental per reeixir l'hauria de separar d'aquest proveïment diari. A la metàfora del mirall, l'assassí mental seria la pols, que si no es treu cada dia, esmorteeix el reflex.

La Sra. Eddy féu jurar a l'Adam Dickey davant de Déu d'escriure, que si ella mai se n'anava d'aquest món, seria perquè l'haurien assassinada mentalment. Aquesta informació ha trasbalsat a molts estudiants; i tanmateix el Mestre va anomenar el diable un assassí des del començament. A la pàgina 77 dels Escrits Miscel.lanis hi llegim, “Allò que té un començament ha de tenir un final.” Si la suggestió pot engalipar un mortal fent-li creure que ha nascut a la matèria, que ha tingut un començament, aquesta acceptació amaga l'assassinat, o la mort inevitable. La suggestió d'un començament és el diable que mata, o assegura, el final de l'home mortal.

Amb la declaració que li féu al Sr. Dickey, la Sra. Eddy blasmava la mala pràctica lligada amb la creença del naixement i de l'edat, que copsava dels membres de casa seva i del món, i que entenebria el seu pensament espiritual, mirant d'ensenyorir-se'n amb una creença de mort.

La Sra. Eddy sabia que l'assassinat és sempre mental, -i mai físic. Tots i cada un dels mortals que es moren són assassinats mentalment. Només quan un estudiant deixa ben clar el seu alliberament del pensament humà i del mesmerisme, i cerca recer al redós secret de l'Altíssim, queda protegit del tot de l'assassí mental.

Un cop una de les primeres estudiants de la Sra. Eddy li digué, amb un gran urc al qui escriu, que tenia més de vuitanta anys. Una fiblada el va punyir perquè en aquesta admissió hi va reconèixer l'asssassí mental que campava sense ser blasmat, i que com a metafísica hauria d'haver detectat i sotmés, puix volia assegurar-se de la seva fi, en fer-li admetre el naixement i el temps.

Quan la Bíblia pregunta, “Oh, tomba on és la teva victòria?” podem contestar que l'hem de trobar a la creença del naixement, puix la tomba només guanya la seva victòria quan ens convenç d'acceptar la creença d'un començament. La primera passa, doncs, per vèncer la mort és assetjar la mentida i la creença que afirma la realitat del naixement.

72- VETLLA, que no interpretis el revifament del magnetisme animal que s'esdevé dins teu de bracet del progrés espiritual, com un augment del seu poder, activitat i finor, en lloc d'un destapar al teu pensament la por latent, o la creença que hi tens. No ens les podem heure amb l'error de manera adient i destruir-lo fins que hom no ha resseguit el fil de l'efecte, ha arribat a la causa, i ha reconegut que malgrat el mesmerisme ens vingui de fora, ens hi donem dins del nostre pensament. Això només és una altra manera de dir allò que la Sra. Eddy un cop declarà, “L'error ve perquè li donis vida, i tu li dones tota la vida que té.”

73- VETLLA, que no esguardis el magnetisme animal com una força agressiva. Comparant-lo amb l'home podem dir que no té més poder que un pardal; tanmateix si vols travessar el saltant d'aigua del Niàgara sobre una corda, un pardal inquisitiu voleiant a prop teu podria ser un problema ben empipador.

El magnetisme animal és la ment humana que esperonada per la Veritat es dreça i expressa la seva resistència. Amenaça el teu reflex de Déu a voltes amb les coses menudes de cada dia, les petites distraccions, irritacions i experiències que produeixen depressió. Una vegada les terres baixes d'Holanda foren amenaçades per un rajolí d'aigua que venia del forat d'un dic. La llegenda diu que un noiet hi posà el dit i l'hi aguantà tota la nit, altrament el país hauria quedat anegat en esfondrar-se el dic. De la mateixa manera el magnetisme animal pot clamar que desintegra el nostre pensament espiritual tant amb les coses menudes com amb les grosses; però de fet és impotent, i l'estudiant faria bé de discernir que puix reflecteix el poder diví, és un terror per l'error!!

74- VETLLA, que no et creguis que tots els estudiants que amb els anys es giraren en contra de la Sra. Eddy, eren inherentment dolents o deslleials. És entenimentat que un estudiant vetlli per adonar-se què en pensa de Judes; es pensa que era inherentment dolent? Un Líder que té el cor centrat en les coses espirituals crea un atmosfera espiritual tan rarificada que pocs hi poden romandre gaire temps. Hi ha els qui només poden estar-se poca estona al cim d'una muntanya, perquè l'aire és massa rarificat. L'esclat de la lluentor espiritual de la Sra. Eddy era més enllà del què podia aguantar el sentit humà que estima la foscor.

A un Líder espiritual sempre li costa d'aplegar al seu voltant estudiants que hagin fet prou progrés espiritual perquè li facin servei un període llarg, puix pocs poden aguantar gaire temps l'atmosfera espiritual. Com el Mestre, la Sra. Eddy va haver de cercar els qui eren susceptibles de ser amarats per la seva espiritualitat, i emprats per servir Déu tant de temps com poguessin. Aquest període era curt o llarg depenent de les qualitats mentals de l'estudiant. Com bombetes dissenyades per un determinat voltatge, n'hi havia que aviat es cremaven perquè hi passava un voltatge més alt del que podien aguantar, ni que una temporada fessin més claror del normal.

Podem dir que quan la claror espiritual d'un home no és el fruit del seu creixement espiritual, no té l'enteniment que cal per protegir-se del magnetisme animal que s'alça en contra seu, i li cal la protecció d'un que estigui més avançat. La Sra. Eddy va seguir l'exemple del Mestre fornint aquesta protecció als seus estudiants perquè fossin lleials tant de temps com poguessin. Però un estudiant no en pot protegir un altre indefinidament.

Quan a Jesús li arribà l'hora de replegar la protecció que fornia als seus deixebles, perquè li calia tot el seu pensament espiritual per fer la seva demostració d'anar al cim de la crucifixió, quedaren sols. Dos van ser tant dominats pel magnetisme animal que un el va negar i l'altre el va trair!

Quan aquest punt s'entengui, explicarà l'experiència de Judes i de molts dels estudiants de la Sra. Eddy, que van trobar la seva atmosfera massa rarificada perquè el sentit humà la pogués aguantar gaire temps. Si haguessin treballat fidelment per menar el seu enteniment espiritual al punt avançat i de protecció on havien estat enlairats temporalment per la demostració de la Sra. Eddy, haurien pogut romandre a l'organització i fer-li servei a Déu i a ella més temps.

L'estudiant que no mena la seva demostració més enllà del desig de bona matèria i harmonia humana, no pot aguantar gaire l'atmosfera del qui és honest i consistent mirant de desempallegar-se de tota la matèria. Aquesta honestedat esdevé un blasme massa punyent a la seva manca de progrés i fidelitat. És com el qui aguanta enlaire el seu gerro per rebre més veritat celestial; però puix no és fidel buidant el seu gerro de la materialitat, sembla que aquesta veritat finalment li faci un efecte advers, i crida “Per què no s'allarga la meva harmonia humana?” Tanmateix la Veritat no pot fer altra cosa que remenar i destruir l'error. Si ens agafem a l'error, sentirem el sacseig.

75- VETLLA, que a mesura que progresses espiritualment, te'n surtis d'anar més enllà del raser del bé i del mal humà, ni que el món te'l posi davant del nas constantment. A Isaïes 41:15 s'hi promet un garbell amb dents. El garbell vell que l'estudiant porta quan comença a estudiar la Ciència és una concepció humana del bé i del mal, i fa servir la Ciència per poder fer el bé. Passes més avançades menen l'estudiant al punt on ha de destriar el pensament humà del diví, els pensaments que vénen de la ment mortal i els que vénen de la Ment divina. Arribats a aquest punt cal una intuïció més esmolada de la que fins ara feia servir.

El terme magnetisme animal és cabdal a la Ciència Cristiana, perquè és l'única expressió que transmet de manera adient el fet que tot el pensament humà, tant si sembla groller com angèlic, és error, perquè és l'enemic de Déu, ni que la Sra. Eddy ens digui que una creença més bona és una passa que ens allunya de l'error. Per l'estudiant avançat tot el que la ment mortal pot oferir esdevé magnetisme animal quan es pren erròniament per la Ment divina. Tanmateix sense un refinament de la ment mortal i del cos no tindríem cap prova de progrés.

El creixement real de l'estudiant comença quan mira de refinar la creença material, no perquè vulgui retenir les creences refinades, ans perquè se'n vol desempallegar. És en aquest punt que comença a fer servir la garbelladora nova, i s'adona que el raser del bé i del mal de l'home mortal sempre va lligat amb l'efecte, mentre que el raser de Déu va lligat amb la causa.

76- VETLLA, que la concepció que el món té del pecat no et faci torçar del teu objectiu, el d'aprendre quin és l'enemic real de la Veritat. Un lladre planejà de robar un banc i amb un gest d'altivesa féu saber a la policia l'hora exacta del robatori. Tanmateix se'n sortí, perquè primer calà foc als Jutjats, i mentre tothom anava a apagar el foc, pogué robar el banc sense cap entrebanc.

La ment mortal comença una conflagració que anomena pecat, i en fa una gran cosa. Aquest esborrifament humà desvia l'atenció de l'home del furt real, i li deixa acomplir a la ment mortal el seu propòsit, que és prendre-li a l'home el seu desig de Déu, amb el miratge del plaer i del bé a la matèria, o ment mortal. Aquest miratge de bé i de plaer a la matèria es fa passar per bo de sadollar les aspiracions de l'home i d'apaivagar-ne els desitjos, amb la pretensió de ser un satisfactori substitut de Déu.

Aquesta delusió fa romandre els mortals embaltits dins del somni que ara gaudeixen del bé, i només que mirin d'assolir el cantó bo de la creença mortal i sadollar les exigències de la civilització, de la moralitat i de la religió, ja plauran Déu. Així se'ls hi furta el seu deler del bé espiritual i el seu maldar per assolir-lo.

Quan corres vers la conflagració de la ment mortal i n'hi arrossegues d'altres, perquè et deixes amoinar i trasbalsar pel palès mal del món -i amb palès, volem dir obvi- li deixes furtar al lladre el tresor real, que és la fam de l'home pel bé espiritual, puix amoinant-te pel mal del món demostres que tens una forta creença en el bé humà, i vas així a la una amb el clam més gran del magnetisme animal.

En aquest punt de vetlla, el lladre representa el llop disfressat amb pell d'ovella que ens fa creure, en no saber-ne veure l'avolesa, que el foc és el llop. El llop, de fet, és el mal pensament o la creença errònia, no pas el pecat ni el mal exterior. La Sra. Eddy declarà un cop, “No n'hi prou de viure una bona vida moral. La vida s'ha d'espiritualitzar.” No n'hi ha prou de mirar d'acabar la conflagració anomenada pecat. Hom ha d'espiritualitzar el pensament.

77- VETLLA, que no concebis el magnetisme animal com un poder o un perill que ve de fora, més que no pas com la fina suggestió que escriu el seu missatge amb dits invisibles a la pantalla interior de la teva pròpia consciència, il.lustrada per les paraules escrites a mà a la paret al llibre de Daniel, 5. És cert que la creença falsa fonamental ens ve de fora (és impersonal), però apareix a la nostra consciència com el nostre pensament (personal). Quan acceptem aquesta creença, s'expressa a la nostra vida. L'error, doncs, primer ve de fora cap a dins; i si és acceptat, aleshores va de dins cap enfora.

Al Journal de la Ciència Cristiana de l'Agost del 1912, un article del Sr. Tomlinson cita la Sra. Eddy dient, “L'error se t'acosta per què li donis vida i tu li dones tota la vida que té.” L'home mortal és ensibornat perquè el procés hipnòtic que fa entrar la creença errònia a la seva consciència i es fa passar pels seus impulsos, li és amagat.

(Paràgraf eliminat)1

Si fossis sol en una carretera fosca de nit i sentissis que algú t'empaita i cada cop és més a prop, podries esgarrifar-te fins que no t'adonessis que és el teu pare que ve per menar-te segur a casa. Aquestes suggestions innecessàries del terror il.lustren el mètode i els efectes destructius del magnetisme animal, que, en un univers on només Déu és suprem i omnipotent, suggereixen la presència i l'existència d'un altre poder anomenat mal. Aquestes suggestions se'ns presenten perquè els hi donem vida, i nosaltres els hi donem tota la vida que tenen, en creure que són reals i els nostres propis pensaments.

1- Text original: Si et deixessin en una illa deserta i tinguessis por dels caníbals, reconeixeries immediatament que la teva por és automesmerisme i suggestió mental en adonar-te que els nadius són amigables; tanmateix les suggestions de por enfosquirien i deprimirien el teu pensament fins que la seva falsia i naturalesa deceptiva no fos destapada.

78- VETLLA, que no et creguis que tot el remei pel magnetisme animal rau en lluitar-hi, i foragitar aquestes suggestions mentals que semblen escrites a les parets interiors del nostre pensament. A la Bíblia, l'home que va escombrar casa seva i la va endreçar i polir, després de fer-ne fora el dimoni, va rebre altre cop la visita de Satanàs amb set amics més! Per què? Perquè es creia que a la seva llar mental hi havia una cambra pel dimoni.

L'home ha de discernir que, puix és el fill perfecte de Déu, no té cap cambra reservada pel diable, ni n'ha tingut mai cap. Ha de saber que no és receptiu a les suggestions errònies, que no ha tingut mai aquesta capacitat, ni l'ha pogut tenir mai; que cap finor del mal pot fer el seu pensament receptiu a res que no sigui els pensaments sempre presents de Déu, puix, de fet, no hi ha suggestions malignes. D'aquesta manera fa fora les vespes i després en crema el niu. Les vespes no tenen enlloc on tornar.

79- VETLLA, que no acceptis alguna de les quatre suggestions que van ensibornar les cinc verges beneites: (1) Que la llum espiritual de l'home havia cremat temps ha, però que ara s'ha apagat. (2) Que pot apagar-se. (3) Que el proveïment de l'oli espiritual de l'home, que ve de la Ment infinita, pot ser limitat. (4) Que es pot assolir la consciència permanent que el Crist és la veritable identitat de l'home, amb la claror manllevada d'un altre.

De fet, Déu havia donat a les cinc verges beneites un proveïment d'oli espiritual il.limitat; i doncs, havia de ser el mesmerisme el que les engalipà i els hi féu creure que no n'hi havia prou; la solució del seu problema, no era certament manllevar oli, puix l'exigència de Déu és que tots i cada un de nosaltres arribem a reconèixer per nosaltres mateixos d'on ve l'oli. L'error mai no li pot furtar a ningú l'enteniment espiritual. Només li pot suggerir que l'ha perdut, o que s'ha acabat. Abans l'home mortal no es desempallegui de la mortalitat, ha d'aprendre a protegir-se i estar a l'aguait d'aquesta falsa creença.

80- VETLLA, que no vagis acceptant la creença del món en la matèria bona i dolenta, o ment mortal, en lloc d'adonar-te que, la percepció més harmoniosa o desitjable de la matèria o ment mortal és, o bé, el mesmerisme presentant els seus clams per posar pals a les rodes al creixement de l'estudiant avançat, o bé, la creença fonent-se, de manera que la veritat hi passa i deixa veure més clarament la Realitat.

Les begudes gasoses són fetes totes amb els mateixos ingredients, i tanmateix uns gustos ens agraden més que d'altres. Els mortals són fonamentalment iguals, només tenen gustos diferents. Que n'és d'inconsistent per un estudiant de la Ciència Cristiana que li agradi la ment mortal o la matèria que té un cert gust, si s'ha promés solemnement a si mateix i davant de Déu de negar l'existència de tota ment mortal o matèria, i de treballar per eliminar-ne la creença, a fi què la Veritat i la seva vàlua es puguin fer visibles!

81- VETLLA, que no et passi per alt que l'objectiu d'un practicant no és mirar de fer l'home harmoniós i benanant a la carn, ans harmoniós a la consciència espiritual que venç la carn.

82- VETLLA, que havent aplegat tones de pecblenda, no t'acontentis posseint-la. De la pecblenda se n'extreu el radi en ser processada al foc i eliminar-ne el carrall.

L'organització de la Ciència Cristiana és com una gran planta de tractament de pecblenda. Aquest mineral és tan valuós perquè conté la preciosa idea espiritual i el mètode espiritual per activar-la. La prova de la utilitat de la nostra gran organització rau en el procés de cridar el veritable foc del cel perquè el nostre concepte d'organització pugui ser purificat. D'aquesta manera els símbols anirant perdent de mica en mica la seva importància a mesura que hom s'adoni com n'és de cabdal arribar al punt de la comunió individual amb Déu, on és instruït per Déu, la Ment divina, i rep, doncs, el curs de Divinitat, que al manual de l'Església la nostra Cap va prometre que ensenyaria als qui anessin a casa seva.

Quan hom assoleix aquesta concepció més alta, els símbols humans van minvant bellament, fins que hom s'adona que només el radi és real i digne de retenir. Aleshores és sadollada la declaració que en Phillips Brooks li va escriure a la Kate Buck, “Noieta, algun dia deixarem enrera els símbols i ens quedarem amb les realitats.”

La gran prova de l'espiritualitat d'Elies rau en el fet que el foc davallat del cel destruí tots els símbols que havia emprat. Els símbols que afaiçonen la nostra organització són valuosos, però l'estudiant no ha de perdre mai de vista que el progrés li exigeix deixar enrera la creença en la realitat i la importància del símbol tan de pressa com pugui, per poder establir a la consciència la realitat d'allò que el símbol només n'és una representació. Aquesta és l'única manera que el radi, o la idea espiritual, es pot manifestar.

Hom no s'hauria de desanimar mai perquè aparentment no vegi gaire espiritualitat o radi a l'organitazció; més aviat hauria d'estar agraït pel que hi veu, i vetllar amb cura i amb actitud de pregària per estar ben segur que ell mateix és radi -esperit-, i que n'ajuda tants com pot a ser-ne.

Les congregacions a les esglésies de la Ciència Cristiana són un símbol de l'aplec de tots els fills de Déu al Seu tabernacle. Quan al teu desenvolupament mental, pots aplegar a la teva consciència tota la humanitat, i veure-la com el fill perfecte de Déu, pots estar segur que et fas teva l'església real. Quan aquest desenvolupament s'esdevé, ets bo d'allunyar-te més i més del símbol humà de l'organització, talment com l'infant deixa enrera el seu parc de joc quan es fa gran.

Aquest punt de vetlla no anima l'estudiant avançat a allunyar-se de l'organització ni de les seves activitats. Simplement demana progrés, un eixamplament de la nostra actitud i concepció, i de la nostra compassió i ajut als qui encara són a l'estadi de becblenda. Assenyala un canvi al nostre creixement i actitud mental, però no pas un canvi físic o extern.

83- VETLLA, que te'n surtis de veure el fet que la malaltia, éssent com és només una creença de la ment humana, pot ser eliminada per tot procés que canviï el pensament del pacient fent-lo passar de la por a la certesa del bé. Hi pot haver un guariment físic aparent que no és un guariment de la Ciència Cristiana, ans senzillament un canvi de creença.

El propòsit emfàtic de la Ciència Cristiana no és guarir el malalt, ans espiritualitzar el pensament del pacient, que té per resultat l'harmonia exterior. Tot maldar a la Ciència Cristiana ha de tenir aquest motiu enlairat per ser genuí i legítim. La Sra. Eddy un cop declarà, “La diferència entre la Ciència i el guariment per la fe, és que un li fa conéixer Déu a l'home guarit, l'altre només guareix l'aparença física. El guariment per la fe no és realment guariment, altrament el pacient seria un amb Déu. No et pensis, doncs, que perquè guareixes ja ets un Científic Cristià; pels sentits, també la medicina i l'error guareixen. Un Científic Cristià guareix tant l'aspecte moral com el físic.”

Si quan mires de refer un pacient físicament, el teu pensament no està ben decantat del cantó de l'Esperit, i fas servir arguments amb un pensament que no està espiritualitzat, pots crear un resultat físic que et tempti de creure que has guarit el cas d'acord amb la Ciència Cristiana. Però el bon guariment, o l'espiritualització del pensament del pacient, només pot esdevenir-se quan el teu pensament està espiritualment afinat.

Ningú no hauria de mirar de guarir-se a si mateix ni als altres fins que no ha enlairat el seu pensament, o ha aplicat fidelment els arguments que, com ha après, menen a un bon punt de vista metafísic. La regla Bíblica és, “Pels seus fruits els coneixereu.” Tanmateix amb l'aparença no n'hi ha prou per demostrar-ne la bonesa. La Sra. Eddy declarà un cop, “Estar malalt no sempre demostra que hàgim pecat, ni estar bo demostra que no hàgim pecat. No ens hem de fiar gaire de la dita, 'Pels seus fruits els coneixereu.'”

El fruitatge real que ens fa saber quan la metafísica d'un cas és l'adient, només pot ser el resultat de l'espiritualització del pensament tant del practicant com del pacient.

84- VETLLA, que no et marxi del cap que només hi ha una Ment, i que allò que anomenes ment mortal és només un sentit humanitzat, limitat i contrafet de la Ment divina. Quan un individu es fa seus els pensaments d'un altre, adultera la Ciència de la Ment. A la Ciència les idees van directament de Déu a l'home. El pensament encomanadís és un sentit adulterat o humanitzat de la Ment. Ciència vol dir reflectir o manifestar la pura Ment de Déu, sense adulterar, carregada de saviesa, poder, guiatge i guariment. Això vol dir reflectir les idees de Déu, directament de Déu, no pas de l'home, i aquestes idees s'han de reflectir ben fresques cada matí, i ben noves cada vespre. Amarar-se d'una ment de segona mà o feta servir és agafar-se a allò que ja ha perdut tant la seva divinitat, que és gairebé del tot mortal.

Quan vull aigua fresca, no vull la que ha fet servir el meu veí. El paper moneda es fa malbé quan s'empra. Hom només pot anar a cercar moneda nova al banc, però si és massa gandul per anar-hi, s'acontentarà amb la que és feta servir i no és neta. Els mortals accepten pensaments adulterats o de segona mà per culpa del clam de la ganduleria. Hom es pensa que és massa difícil de demanar-Li directament a la Ment Divina les Seves idees. Tanmateix, hom no es fa seva la Ment divina fins que no la reflecteix directament de la seva deu divina. Fins i tot els pensaments més refinats que puguis aprendre d'un practicant o d'un mestre, no poden ser per tu pura Ment divina, ni que et guareixin i facin més bo el teu pensament. Aquesta vetlla no vol pas menysprear ni prohibir el dolç intercanvi de pensament espiritual entre els peregrins que fan camí. De fet, és essèncial que anem als llibres de la Sra. Eddy per pouar-ne bones idees, i fer-nos-les nostres, fins que no poguem reflectir Déu directament. De la mateixa manera podem acceptar l'ajut del nostre practicant o del nostre mestre quan ens calgui, amb la condició que no ens hi acontentem.

El magnetisme animal es podria definir, arribats a quest punt, com l'acontentar-se amb el pensament de segona mà. Qui ha reflectit una idea espiritual de Déu no la pot passar a un altre com una revelació genuïna. La salvació de cada home depèn de si se'n surt d'anar a trobar Déu i reflectir els pensaments i la saviesa d'aquesta deu primitiva. Per ser Ciència divina veritable, l'Esperit Sant s'ha de reflectir del Pare al Fill, puix, de fet, el Fill és l'expressió del Pare.

La saviesa que reps de Déu en pot ajudar un altre a trobar Déu, però el magnetisme animal és la creença de la intercomunicació entre els homes, deixant-ne fora Déu. Reflectir directament la Ment divina va de bracet d'una autoritat que es fa fonedissa quan transfereixes aquest reflex a una altra persona. La Ment despullada de la seva autoritat espiritual, esdevé humana, a nivell de creença, perquè a nivell de creença s'ha separat del seu origen diví. És mancada de vida com n'és la pota d'un pop que s'ha tallat del cos.

A Isaïes 66:6 hi trobem tres passes.

La primera és la veu del soroll de la ciutat. O sigui, la ment mortal, que només és soroll. Després hi ha la veu del temple. És tot el bé que hi ha dins l'organització de la Ciència Cristiana, que la Sra. Eddy va reflectir de Déu, i ens ha deixat. Però és una veritat de segona mà. I doncs, ens hem d'afanyar vers la tercera passa. Que és la veu del Senyor, o el reflex que fem de Déu sense cap intermediari.

85- VETLLA, que no et creguis que pots entrar al regne del cel sabent només què és el bé, sense capir com opera la mentida; o que et pots desempallegar del mal simplement anomenant-lo “no res”, sense una clara percepció de les seves operacions, i sense destapar-ne els mètodes amagats.

N'hi hauria d'haver prou amb l'experiència de Judes per convèncer tothom de la fal.làcia del maldar per entrar al regne de Déu només mitjançant el coneixement del bé, sense la clara intuïció dels mètodes amagats del magnetisme animal. A Ciència i Salut se'ns hi diu que un coneixement de l'error i de les seves operacions ha de precedir la comprensió de la Veritat que destrueix l'error.

86- VETLLA, que no interpretis les benediccions espirituals de la Ciència Cristiana només com si fossin benediccions materials, i facis servir el teu enteniment un any darrera l'altre amb aquesta idea al cap. Els fills d'Israel a Egipte són una il.lustració del maldar per fer-se seva la idea espiritual d'una manera humana any rera any. Els egipcis els esclavitzaren, els feien treballar per ells, i no els deixaven anar de cap manera. És el què passa si l'home mortal captura la idea espiritual, o coneixement de la Veritat, i la fa treballar per ell com una esclava, per proveir-li un sentit humà de salut, de pau i de prosperitat.

Ni que aquesta sigui la concepció que de la Ciència Cristiana en té l'estudiant a les beceroles del seu aprenentatge, ben aviat li arriba la crida d'alliberar la idea espiritual del seu esclavatge del sentit material perquè pugui esdevenir la seva guia espiritual, el tregui de la materialitat d'Egipte i el meni a la Terra Promesa.

Pot ser que si hom refusa de fer aquesta passa endavant quan li arriba l'hora, experimenti patiments i càstigs fins que no alliberi el seu concepte de la Ciència Cristiana dels estrets límits on l'ha enquibit, la de ser només un mitjà més efectiu de servar-lo harmoniós i feliç a l'infern. L'experiència final del Mestre a la creu il.lustra aquest concepte més enlairat de la idea espiritual, puix refusà d'emprar-la per protegir-se a si mateix humanament i física, i la féu servir del tot per menar els seus pensaments vers Déu i romandre-hi. D'aquesta manera assolí la ressurrecció i l'alliberament final de tota la materialitat.

87- VETLLA, que tinguis al cap la regla de Jesús, “Els d'aquesta mena només se'n van amb la pregària i el dejuni.” La manera més eficient de desempallegar-te d'un animal que t'amoïna és estroncar-li el proveïment de menjar. L'error és nodrit per la creença que l'home mortal en té, i la Veritat engega la seva acció quan se la reconeix com una realitat a la consciència; dejuni i pregària ha de voler dir negació i afirmació, que mata de gana l'error i accentua la Veritat. Mates de gana l'error fent-ne no res, refusant reconeixe'l, pensar-hi, o creure-hi; nodreixes la Veritat i basteixes una consciència del bé tot emfatitzant-la, afirmant-la i refiant-te'n.

Tenim, doncs, la regla perfecta: mata de gana l'error veient-ne el no res, fins que caigui i s'autodestrueixi per manca de recolzament; basteix una consciència del bé fins que per tu esdevingui tan real que en puguis sentir la presència constantment; refia-te'n com d'un poder exterior que reflecteixes, i sàpigues que opera al món i a través teu perquè la reflecteixes.

88- VETLLA, que en fer una bona tasca de guariment, no acceptis la falsa noció que el poder resideix dins teu, en lloc de capir que el poder és la Veritat que opera a través teu per reflexió. Déu és l'únic poder. Tot resultat bo, doncs, ve d'aquesta causa infinita. És el poder diví emprat per l'home el que guareix o fa la feina.

89- VETLLA, que al teu maldar per fer la demostració, no estabilitzis l'arca (I Cròniques 13:9). L'arca representa la llei espiritual i la seva aplicació simbòlica. Els símbols no tenen cap significat espiritual inherent, però ajuden temporalment el pensament que es desclou, igual que els nombres d'una pissarra ajuden l'estudiant de matemàtiques primerenc a fer problemes que després serà bo de fer mentalment.

Pensar que els símbols tenen un significat espiritual, com fa l'Església Catòlica Romana, és agafar l'efecte per la causa, i esmorteeix el poder espiritual. Quan Uzà posà la mà sobre l'arca per redreçar-la, féu palès el seu error de valorar més els símbols que no pas el què representaven, treballant així amb l'ombra o els efectes. Això esmorteí el sentit de la demostració.

El Catolicisme Romà ha caigut al parany de posar la causa dins l'efecte, atribuint als seus símbols una substància i un sentit espiritual inherent, que és la clofolla buïda de la veritable espiritualitat, i la base de la idolatria.

Redreçar l'arca podria voler dir treballar des de l'efecte en lloc de la causa, l'ombra en lloc de la substància; és bescanviar el pensament just per l'acció justa, pensant que el què fas és més important que el què penses, en lloc de fer de les teves i accions i de la teva paraula l'expressió espontània del teu pensament refinat.

Redreçar l'arca podria ser sentir-se empès a donar testimoni per omplir els silencis de la trobada de Testimonis del Dimecres a la nit. Hom hauria d'anar a la trobada discernint que la Ment divina hi és present, governa tots els qui hi ha a la trobada, i s'expressa a si mateixa; d'aquesta manera la creença en una ment humana és emmudida i feta fora. Hom hauria de fer aquesta demostració, sabent que aquest és el recolzament que veritablement cal. Es podria expressar amb un testimoni audible; però hom no hauria de pensar que el testimoni sigui el puntal de la trobada, ans la prova externa.

Quan saps que el govern de Déu ja està instituït i que només et cal espargir el sentit limitat que en tens, això és demostració i Ciència. Quan et sembla que has de fer quelcom externament per ajudar a instituir el govern de Déu, redreces l'arca. Si la causa hagués estat suprema al pensament d'Uzà i hagués redreçat l'arca només per provar la seva demostració de la causa i a la causa, el seu acte hauria estat l'expressió de la saviesa divina, i no pas l'expressió de la por i del dubte. Aleshores el seu acte no hauria aigualit el seu sentit de la metafísica. El seu pensament era erroni i el seu acte n'exposà l'error.

90- VETLLA, que no tractis el cos del teu pacient com si estigués malalt a part del seu pensament, ni li tractis la ment per guarir el cos. La ment és tot el què està malalt, i al cos s'hi manifesta, com una ombra, allò que hom accepta i creu que és veritat. I a més, l'home que diu que està malalt és l'home fals que mirem de treure'ns de sobre, per poder tornar l'home al seu Pare, Déu. No hauríem, doncs, de fer cap tractament al fals sentit de l'home per tornar-li l'harmonia, puix en fer-ho quedaria més atrapat a la creença.

L'home mortal està malalt quan accepta pensaments i imatges de malaltia, i li fan basarda. Refer l'harmonia simplement demostra el redreçament interior del pensament, igual que un vestit blanc es veu blanc quan se'n fa fora l'ombra que l'enfosquia. Et pensaves que el vestit estava tacat i no n'estava pas. El cos de l'home no està mai malalt, i el pensament és l'únic que cal esmenar. Tot tractament metafísic es fa, doncs, adreçant el pensament, per allerar-ne la por, i refinar-lo. I es fa discernint que la Ment divina és l'única ment de l'home i és sempre suprema. La regeneració i l'espiritualització del pensament és l'únic objectiu que el practicant hauria de tenir al pensament quan s'ajuda a si mateix o als altres. La Sra. Eddy un cop digué, “Tota ciència mental és Ciència Cristiana quan basa el seu poder de guarir només en el seu poder de fer el bé.” Journal de la CC, 4 d'Abril del 1883.

91- VETLLA, que no et creguis que la malaltia i el patiment són un atac al teu cos, o que l'error vol engrapar el teu pensament atacant el cos amb discordances. Aquesta conclusió capgiraria el fet humà de la substància i la seva ombra, si hi ha res del reialme humà que se'n pugui dir un fet. Pot l'ombra parlar amb l'objecte que la projecta? Pot l'argila replicar al terrissaire? Li pot dir res la pissarra al qui hi escriu una suma? No, però la suma es pot fer malament.

La Sra. Eddy un cop digué, “Un veritable tractament científic no és tractar un cas o una persona malalta, ans destruir l'error que és del tot mental.” Mirar una pissarra i veure-hi escrit dos i dos fan cinc; adonar-se que dos i dos, de fet, fan quatre, i girar-se altre cop a la pissarra per veure si el què hi ha escrit ha canviat, abans de creure'ns que la manifestació s'ha acomplert del tot, és molt poc científic.

“No miris mai el cos per veure si l'error s'ha esvaït. Si ens el mirem, i veiem l'error com una cosa física o personal, o veiem que l'home té un cos material, ens manca la confiança científica. Saps que un i un fan dos, que dos i dos fan quatre, que tres i tres fan sis. Saps aquesta mica de veritat pel què fa als nombres, i és una veritat totpoderosa, malgrat l'error que et creguis. La Ciència és com els nombres. La mica que en saps és real i reflecteix Déu, malgrat tot l'error que encara et creus, i que encara no t'has tret de sobre; puix a mesura que saps més i més Veritat, tot l'error es fon del pensament. Cap error ens pot lligar més enllà de la creença que hi tenim.”

L'error no pot tocar mai el cos directament. La malaltia és l'ombra de la por projectada sobre el cos, l'error que clama arrabassar-nos Déu. La fredor que entra a casa teva no ataca el termòmetre. El termòmetre només ens diu que no hi ha prou caliu per escalfar la casa.

Quan un lladregot et furta el moneder, fa servir una martingala per distreure't. Entremig d'una gernació t'empeny i et grapeja les costelles o t'aixafa els dits del peu com si fos un accident. Quan el mal físic et fa posar neguitós, estàs distret, no estàs a l'aguait, i furtar-te el moneder o el rellotge és bufar i fer ampolles.

L'error és un lladregot que només té un objectiu, furtar-nos la nostra capacitat d'estar a l'aguait espiritual, o la nostra consciència de Déu. La discordança o el patiment de la carn és la martingala que distreu el nostre pensament, i el fa anar de la causa a l'efecte, de manera que no estiguem a l'aguait, i el furt es pugui consumar facilment. Quan fem servir la informació dels sentits com un advertiment que ens diu el què passa, talment com hom sap que un pirata s'acosta en sentir el xerric de les botes, ens arrapem més fort a la consciència que tenim de Déu, sabent que està amenaçada.

Els estudiants haurien d'adonar-se que tota mena d'error els hi vol furtar la seva consciència de Déu. A tothom li cal l'ensinistrament per ser bo de servar la consciència de la Seva presència i del Seu Amor malgrat totes les circumstàncies i el maldar que ens la vol arrabassar, fins que poguem dir, finalment, que res no ens somou gens ni mica, ni que la nostra experiència sigui la crucifixió, com fóu la del Mestre. La seva traça d'agafar-se a Déu mentre durà el terrible malson fóu la consumació de la seva carrera espiritual.

92- VETLLA, que els prejudicis per coses poc essencials, no et privin de reconèixer el veritable bé espiritual que emana majoritàriament de la ment de l'estudiant. A voltes et pots preguntar astorat què ho fa que certs individus tinguin la posició que tenen a la nostra Causa. T'hauries d'adonar que Déu els ha triat. Si n'hagués pogut trobar un altre de més bo, l'hauria trobat. A més no pots jutjar externament el bé que un home pot fer mentalment. L'home mortal jutja per les aparences, però el Senyor mira el cor, com ens diu la Bíblia.

93- VETLLA, que la teva anticipació del bé futur no anul.li el teu maldar present. Els qui reïxen en aquest món, no són els qui perden el temps esguardant el futur, esperant rebre potser una herència, quan es mori un parent ric. Hom hauria d'encarar el fet que al futur gaudirà exactament d'allò que ara es defensa.

Aquesta mateixa proposició és certa al reialme mental. El maldar del metafísic és per anivellar les valls del desengany del passat i les muntanyes de l'anticipació, de manera que s'adoni que la seva tasca es fa del tot a l'ara etern.

La Ciència Cristiana exposa l'error de l'anticipació futura, demostrant que el temps no sadolla cap de les benediccions promeses. La Sra. Eddy diu que el temps és un divisor mortal, i declara que ens n'hem d'aprofitar, i no pas permetre que el temps s'aprofiti de nosaltres. L'hauríem de fer servir com si fos l'alquímia que transforma el maldar just actual en bons resultats.

La falsa teologia es basa en una exaltació del futur que menysprea el moment present, ensenyant que la joia de l'home es troba en un estat futur anomenat cel. Si s'ho creu, l'home s'assembla a un ruc amb un manat de fenc lligat a la punta d'un bastó davant del morro. Per molt que vagi endavant mai no pot agafar el fenc.

Les expectatives futures s'han definit com la maledicció de la vida mortal, i hi ha el perill d'encomanar-li aquesta maledicció a la Ciència Cristiana. És una maledicció perquè ens ensiborna a posar les nostres benediccions on mai no es poden arribar a agafar. Ningú no pot experimentar el cel mentre es pensi que és al futur. Mira, ara és l'hora favorable. Mira, ara és l'hora d'adonar-se que el demà no té res que no poguem trobar avui. Acceptem com una realitat present les benediccions que ara són de l'home com un do de Déu, benediccions que la ment mortal només pot anticipar, i doncs, no assolir mai.

94- VETLLA, que no caiguis a la temptació d'empolvorar-te la cara en lloc de rentar-te-la. Un mètode amaga la brutícia, l'altre la treu. Si manifestes allò que el món anomena harmonia i moralitat a la teva vida, sense haver canviat la causa fonamental de la discordança, o sigui, el pensament material, t'enganyes a tu mateix i als altres. Treballes amb l'efecte sense esmenar la causa. És com posar un misto a tocar del termòmetre en un quarto fred, perquè enregistri una escalfor artificial. La veritable reforma o guariment només s'assoleix amb l'espiritualització del pensament. Canvis només a nivell d'efectes o bescanviar una creença per una altra, no fan gran cosa, tret que els canvis vinguin de la demostració, i representin una creença més refinada.

95- VETLLA, que l'expressió “El temor del Senyor,” no t'ofengui tant que miris d'interpretar-la estovant el sentit del mot temor. Si visquessis en una família de criminals i no ho sabessis, en descobrir-ho t'esporuguiries. Però aquesta por seria saludable perquè te'n faria fugir. Seria el començament de la saviesa. La nostra Cap un cop va declarar, “El temor del Senyor és una idea saludable.”

Quan el Senyor o l'Esperit de la comprensió et ve a trobar, et fa agafar por, no pas de la ment mortal, ans dels efectes de deixar-te controlar per aquesta ment, puix a nivell de creença et separa de Déu. És el començament de la saviesa, perquè és la primera passa per deixar l'esclavatge enrera. L'estudiant hauria de témer que el seu pensament quedi entenebrit per la creença mortal, no perquè li faci por una mentida, o el què la mentida diu que fa, ans perquè contrafà el seu sentit del bé omnipotent.

El poder de Déu és l'únic poder, i és de savis témer un sentit contrafet del poder diví i del mal ús que se'n segueix. Si el magnetisme animal és un contrafeïment o una humanització del poder diví, és de savis témer, -no pas el magnetisme animal-, ans l'acceptar-lo.

El temor del Senyor es podria definir com la por d'ofendre Déu en acceptar un sentit finit o pecaminós de l'home i de l'univers. Déu és perfecte i la Seva creació és perfecta. Ens hauria de fer por d'acceptar res que quedi per sota d'aquest raser de perfecció. Si l'home entèn la naturalesa de l'omnipotència, li farà por d'emprar-la o de capir- la malament, ni que sigui una mica.

L'home mortal és controlat per la por de la matèria, del patiment, del puniment, de la llei mèdica ... A la Ciència ens cal una certa mesura de temor que afagi el lloc d'aquestes pors, per no desviar-nos abans d'arribar al punt d'estimar Déu, el Bé, tant, que no ens calgui cap altre incentiu. L'ús que del temor del Senyor en feia la Sra. Eddy és exemplificat a la profecia que va escriure als seus estudiants el 23 de Desembre del 1886, “De ben segur si deixen l'Església o se la deixen prendre de les mans, perdran la presència i la providència de Déu a favor seu, i el públic no els veurà com Cientifics Cristians. Els qui no ajuden aquesta església perdran a la llarga el seu poder de guarir.”

96- VETLLA, que en negar el fals testimoni, no el refermis en lloc d'esclafar-lo. Si negues l'evidència dels sentits materials i l'aparent realitat de la discordança, simplement perquè experimentes inharmonia a la carn i vols tornar a gaudir de l'harmonia perduda, sense cap pensament, o amb un pensament ben minso de creixement espiritual o de donar altruista, no et sobti si les teves negacions accentuen la realitat de l'error que t'assetja, en lloc de fer-lo minvar.

Quan l'home mortal no va més enllà de cercar l'harmonia material, nega l'error de l'efecte com si fos causa, més que no pas amb el propòsit de resseguir-lo per arribar a la causa. L'error no és mai res. És una creença de falsia que realment no existeix.

Podríem dir que no és tan greu de tenir el dimoni a dins teu com n'és de tenir Déu a fora teu. Un motiu de maldar més noble per eliminar l'error seria bandejar tot allò que proclami que pot deixar fora la claror de l'Amor diví. Abans d'afirmar la totalitat de Déu, hom hauria de saber que no hi ha res que pugui entenebrir el pensament de l'home ni fer-li creure que està o pot estar mai alienat del bé primordial, el seu dret de naixement.

L'àncora d'un vaixell ha de ser llevada perquè el vaixell pugui navegar. El testimoni de la matèria i de les seves condicions aparents és l'àncora que té tan atrapat els nostre pensament, que no el deixa tirar endavant vers el reialme on tots els problemes tenen solució. Cal, doncs, la negació de l'evidència dels sentits materials i la declaració que la matèria no és res per convèncer el pensament que la matèria no és res, que no és res que s'hagi de contemplar, res que s'hagi de témer, res que s'hagi de tractar, ni res que s'hagi de posar a to. Això fa bo el pensament de llevar l'àncora, allunyar-se del cos, o efecte, per poder fer estada a la causa i treballar-hi.

Si una pel.lícula fos borrosa perquè el projector no estigués centrat, i em vegessis mirant d'esmenar l'error a la pantalla, diries, “No hi ha cap problema a la pantalla, no hi has d'adobar res. És fals creure que hi pots arranjar quelcom. L'error és a la lent del projector, i és la lent que s'ha d'adobar.” Negaries la creença que la pantalla fos defectuosa, per fer-me marxar de la pantalla i anar al projector, on l'esmena que cal es pot fer tot seguit.

Quan un estudiant nodreix el propòsit d'harmonitzar la matèria o l'efecte amb la Ciència, fa palès que es pensa que el procés de negar el fals testimoni i dir que no és res, és la manera de fer-lo harmoniós, però aquest error fa que el fals testimoni encara sembli més real, i doncs, el referma.

97- VETLLA, que maldant per ser científic, no assumeixis d'alguna manera a la teva premisa, sense ni adonar-te'n, la realitat de la mortalitat, o materialitat. Si malgrat declarar que no hi ha matèria, -la matèria éssent simplement la manera com el qui s'avè amb el clam mesmèric de la ment mortal, veu l'univers de Déu-, hom es creu encara que té o ha tingut la capacitat de ser controlat pel pensament mortal. Aquesta creença el fa mortal, i no li deixa demostrar el fet que només és receptiu a la Ment divina, i que no ha tingut mai cap altra capacitat.

La declaració que l'home és perfecte, ha d'abastar l'adonar-se que no és un mal pensador, que no té cap desig de ser-ne, que mai n'ha estat, i que Déu no li ha fornit mai cap altra capacitat que la de pensar de manera adient, puix l'eterna existència de l'home com a Fill de Déu, va de bracet sempre de les qualitats de perfecció i de bonesa.

98- VETLLA, que al teu maldar per progressar, no acceptis la falsa assumpció que la teva tasca és perfeccionar aquest home mortal imperfecte, en lloc de desempallegar-te de la falsa creença que l'home és o pugui ser mai mortal i imperfecte. Aquest error és exemplificat per l'estudiant que erròniament es pensa que és Ciència afirmar: “Sóc pròsper, tinc salut i sóc feliç.” Aquestes afirmacions són tan inútils com mirar d'empeltar la santedat amb la malícia, si el “jo” que l'estudiant té al cap és encara la ment mortal.

Hom només pot afirmar amb justícia “Jo sóc la imatge i semblança de Déu,” quan la seva concepció del Jo s'ha enlairat per sobre de la imperfecció i de la carnalitat, altrament el seu maldar cau al nivell del guariment mental, o del voler-se fer seu el cantó bo del sentit mortal, en lloc de desempallegar-se de tot el sentit mortal. El guariment mental o New Thought li vol fornir a l'home bona mortalitat; la Ciència malda per fer l'home bo, regenerant-lo espiritualment.

99- VETLLA, que no et creguis que la causa que generalment hom accepta de la malaltia sigui la real, com ara que el fred et fa agafar un constipat o que el menjar se't posa malament. Un Científic ha anat més enllà de les causes primàries que els mortals es pensen que els fan patir. Només pot patir un refredat si el seu pensament cau del reconeixement que la llei de Déu és suprema, i accepta conscientment o inconscientment el poder i la realitat de la llei mèdica, de la mala pràctica mental, o de la por encomanadissa. El guariment científic és foragitar la falsa creença i tornar-se a fer seu l'enteniment i l'acceptació del fet que l'home roman perpetuament sota la llei de Déu, una llei que serva la salut permanentment i independent dels clams de la matèria.

Hem d'estar sempre a l'aguait de tota causa de malaltia que sembli humanament òbvia o materialment lògica. El poder de l'error rau en la seva traça d'amagar les causes dels seus efectes. Hom ha de reseguir el fil de l'efecte fins la causa, per adonar-se que la causa és mental i impersonal. Aleshores el problema es pot esmenar al seu origen. L'argument que un efecte material té una causa material és tant part del miratge del magnetisme animal que ha de ser exposat i foragitat, com n'és l'evidència mateixa de la malaltia.

Un cop un home tenia un tumor que no es donava al tractament de la Ciència Cristiana. Se li presentà l'argument de fer una operació. Aquesta suggestió que la condició era material i que l'operació la podria solucionar era el magnetisme animal que calia encarar i fer fora, puix de fet, l'efecte no era més material que la seva causa.

100- VETLLA, que a la teva tasca guaridora no et creguis que tens un pacient amb una creença malaltissa que s'ha de tractar. Tens una creença malaltissa que s'anomena a si mateixa home, i n'has d'exposar el no res, per a què l'home real pugui ser demostrat.

101- VETLLA, que no maldis per engegar el poder de la demostració sense espiritualitzar els teus motius. Per exemple, si cerques el poder de Déu perquè t'ajudi a guanyar un cas legal, part de la demostració seria purificar els teus motius, i poder dir, “Que no es faci la meva voluntat, ans la Vostra.”

No pots dir que el teu pensament sigui científic fins que tant te faci el veredicte final, i sigui la Ment de Déu, i no pas la voluntat d'un home mortal, la que governi i dirigeixi.

És una responsabilitat sagrada i solemne fer servir la Ment divina a les experiències humanes. Tret que hom miri de purificar els seus motius, bandejant-ne l'egoisme, s'adonarà que el seu maldar lliga la pell d'ovella de l'harmonia humana encara més al llop de la ment mortal, en lloc d'exposar la naturalesa del llop, perquè pugui ser destruït. Quan hom agafa la ment humana que comença a desplegar la seva àvola naturalesa de llop, i fa servir el poder de Déu per harmonitzar-la a favor seu, no es desempallega de la pell d'ovella de la metida.

Emprem la Ment divina de manera adient quan maldem per exposar i destruir tota creença d'una ment separada de Déu. L'harmonia que engendra aquest maldar no posa pals a les rodes al creixement espiritual, ans n'és un senyal, posat que el pensament just sigui l'objectiu, i l'harmonia hi sigui afegida, com digué el Mestre a Mateu 6:33. Mirar de fer servir el poder de Déu amb un motiu egoista o humà perpetua l'error, i no és la pràctica mental científica.

102- VETLLA, que de tota circumstància i experiència inesperada en treguis un avantatge espiritual. La Sra. Eddy va instruir als seus estudiants que quan l'error els ataqués diguessin, “Aquesta experiència em fa més bo, em fa bé, m'enlaira i enforteix el meu enteniment.”

Un cop mentre passejava amb el seu cotxe de cavalls patí un ensurt, i digué, “Sàpigues que un ensurt només ens fa anar més enlaire. Sapiguem que quan la ment mortal ens trasbalsa, podem fer servir aquest trasbals per anar més enlaire, i saber que tan amunt no ens hi pot atrapar.”

103- VETLLA, que te'n surtis de veure la diferència entre la creença fonamental de por, que es manifesta com matèria, i la por que s'engendra al pensament conscient quan la manifestació d'aquesta por fonamental (la matèria) és discordant. Et cal una clara concepció de la seqüència, o sigui, que la por fonamental latent engendra la malaltia, que alhora omple el pensament conscient de més por, conjectures, desànim i confusió; altrament, et pots arribar a creure que només te les has d'heure amb la por del pensament conscient, pensant que és aquesta por la que crea la malaltia i que desempallegant-te'n, la malaltia es guarirà. La por latent inconscient explica perquè pots patir una malaltia que no t'havia passat mai pel cap i de la què no en tenies cap por conscient.

A Ciència i Salut se'ns hi diu que quan la por és foragitada, el pacient queda guarit; però aquí la Sra. Eddy no parla només de la por conscient o secundària. És cert que cal fer fora la por conscient per poder entrar dins del pensament del pacient, igual que s'ha d'apaivagar la por de l'amo d'una casa on s'hi cala foc perquè no corri més amunt i avall esfereït, i obri la porta als bombers.

Quan la por secundària creada per la manifestació de discordança és feta fora, s'ha fet pas perquè la Veritat hi entri i destrueixi la por primordial, que és la creença fonamental en la matèria o en un poder a part de Déu.

Aquest punt de vetlla cal d'allò més, perquè molts pacients es pensen que, puix al seu pensament conscient no hi troben por, la por no pot haver produït la seva malaltia. No s'adonen que la por primària o latent s'afaiçona al pensament inconscient, la ment estructural, una por de la que no n'és conscient fins que no en veu la manifestació al cos, que al seu torn omple de por el pensament conscient.

104- VETLLA, que quan maldes per fer una demostració, i altres estudiants diuen, “Està bé fer la demostració, però has de fer les passes humanes que calguin,” no et creguis que això vol dir fer alguna acció humana en lloc del pensament espiritual. Les passes humanes haurien de ser l'expressió del pensament just; són l'efecte, no pas la causa.

Hom no pot aprendre a tocar el piano sense pràctica; i tanmateix aquesta pràctica no hauria de menar mai al punt on el pensament de la tècnica domina i entela el sentiment, l'expressió. Quan la tècnica se subordina i és controlada per la inspiració, esdevé un mitjà per assolir un objectiu.

A Ciència i Salut se'ns hi diu que estudiem amb cura la lletra i ens amarem de l'Esperit. L'estudi és una passa humana, però no té gaire valor tret que ens meni a amarar-nos de l'Esperit.

105- VETLLA, que en emprar el mot “salvació,” no n'acceptis el concepte de la teologia tradicional, deixant lliscar dins teu la noció que has de ser salvat d'alguna cosa, com si fosssis un pecador que mira de ser un sant, i no un sant que malda per saber que no és un pecador!

El qui sommia que un lleó està a punt de menjar-se'l, no ha de ser salvat del lleó, ans desvetllat del somni. L'home ja està salvat amb una salvació eterna; però ha de ser salvat de creure altrament, i dels efectes d'aquesta falsa creença. Ha de ser salvat de la creença que hi hagi res de què hagi de ser salvat, perquè, de fet, Déu és el Tot!

106- VETLLA, que no et donis a la creença que omplir el teu pensament conscient amb el cantó bo d'aquest somni humà, o fins i tot amb les activitats externes de la nostra organització, fa d'alguna manera més espiritual el teu pensament i és millor que ser encalçat per suggestions malignes. Aquest punt de vetlla no vol pas dir que aquestes activitats siguin dolentes, ni que no hi hagi pensaments més bons que d'altres. Però l'objectiu de la Ciència és tenir el pensament reservat pels pensaments de Déu i prou, i hem de refusar que les suggestions humanes obsessionin el pensament, talment com un cambrer no deixaria seure ningú a la taula reservada per una festa especial.

A mesura que el nostre enteniment i la nostra pràctica progressen veiem més i més clar que cal omplir la consciència del bé espiritual, i no sentir-nos sadollats quan és plena del bé humà.

Un fuster fresa el clau a la fusta per a què el forat quedi ple, de manera que quan la fusta es pinti, hom no pugui veure on és el clau. Si per la raó que sigui el clau s'ha de treure, primer s'ha de treure el material que tapa el forat. L'home mortal és esclau de la matèria perquè es creu que és real, i el domina amb la creença que li cal menjar, dormir, aire, exercici .... Aquestes creences estan clavades al pensament inconscient, i tapades poc o molt per les brosses i la porqueria del pensament conscient. La Ment Divina ve com un fuster amb un tornavís per alliberar l'home d'aquest esclavatge.

Com pot treballar el tornavís, si el clot sobre el clau -el pensament conscient- està tan ple de brutícia que la Ment divina no pot trobar el clau? Des del punt de vista del fuster, tot el que tapa el forat és porqueria, tant si és bo com dolent, valuós o sense vàlua, verinós o innocu.

Quan el pensament conscient està obsessionat per la por o el pecat que generen malaltia i patiment, hom és empès a fer fora l'error pel poder de Déu. Però abans que la Ment divina no el pugui alliberar ni que sigui una mica de la creença en la matèria, imaginem-nos que l'home permet que les fases més bones del somni humà l'obsessionin. No és pitjor aquest darrer estadi que el primer? L'home es creu que aquests darrers pensaments són legítims i bons, i no s'adona que cal fer-los fora.

L'orbament que reté allò que és fals, perquè des del punt de vista humà, no pas del diví, sembla valuós i legítim, és magnetisme animal induït. Obsessionar-se amb una col.lecció de segells, per exemple, pot semblar inofensiu. La feina del Consell del Monitor de la Ciència Cristiana feta des d'un punt de vista purament humà, pot semblar lloable. Pèro tot allò que treu Déu de la nostra consciència, ni que s'abilli de vestiments angèlics, és pecat.

107- VETLLA, que cap estimació o actitud humana no t'encegui i no et deixi veure el veritable sentit diví de les teves experiències humanes. Aquest punt és cabdal, puix és la teva actitud vers tota cosa allò que en determina l'efecte sobre el teu progrés. Un carter que rondina i es plany perquè ha de caminar molt, no en treu cap bé de caminar. Però si es mira les caminades com si fossin l'entrenament d'una marató, n'estarà content i en treurà un bon profit.

Per trempar l'acer, de manera que sigui fort i el tall aguanti més temps ben esmolat, s'ha de treballar a la fornal. S'escalfa fins que esdevé roent i aleshores es fica dins d'aigua freda o d'oli. Potser el propòsit diví que hi ha darrera d'algunes de les proves d'aquest somni, que sembla que vagi de la discordança a l'harmonia, és la d'esmolar la nostra sensibilitat espiritual, de manera que poguem destriar allò que és fals d'allò que és veritat, i fer-ne no res de cada fase d'aquest somni mortal.

L'acer no es tremparia si no arribés al punt de roentor i s'arrefredés tot seguit. Un estudiant pot retirar-se a un lloc tranquil per sentir que Déu és a prop, allunyat del contacte trasbalsador del món, -però quina vàlua tindria aquest sentit del bé? No aguantaria gairebé res. Seria tan esberladís que la primera patacada humana nada del contacte amb la ment mortal, l'esmicolaria. Com podem declarar que “res de tot això ens somou,” fins que no ho hem demostrat?

El bon propòsit de la Divinitat és que el nostre sentit de Déu sigui ferm i no trontolli, fent progrés tant quan les passem magres i patim entrebancs com en temps de pau. El propòsit diví a darrera de gran part de la inharmonia que hi ha a les nostres esglésies és ensinistrar els estudiants, que puguin agafar-se a Déu en tota mena de circumstàncies opressives.

Hi ha peus de cendrers fets amb una base rodona pesada, de manera que si es tomben, es redrecen de seguida. Déu serva l'organització de la Ciència Cristiana. Si sembla que es tombi i estigui en perill, és només per ensinistrar els membres a aplegar-se i defensar-la. Tots aquests alts i baixos són valuosos perquè generen més exercici espiritual que no pas si semblés que està sempre bé i segura.

És la nostra actitud vers cada experiència la que compta. Si gemeguem, ens planyem, o ens preguntem per què Déu ens victimitza quan anem de l'aigua freda a l'aigua bullent, no creixerem gaire espiritualment. Una vegada un home fóu llençat dins d'un pou. En lloc d'enfurismar-se quan la gent li tirava pedres, féu servir les pedres de graons per pujar, sortir del pou i alliberar-se.

Jesús a Mateu 10:22 hi diu, “Qui aguanti fins al final serà salvat.” Aquesta habilitat d'aguantar només s'assoleix quan aprenem a servar el nostre pensament espiritual al bell mig de totes les dificultats i problemes humans; però quin bé ens faran aquests trencacolls si, com el carter rondinaire, botzinem? Un estudiant savi es plany pel fet de semblar que no pot servar sempre l'harmonia humana? Es mira el problemes com una cosa vergonyosa, com si les seves limitacions quedessin exposades davant dels altres estudiants que demostren més harmonia humana? De ben cert, seria una maledicció pel creixement espiritual si hom pogués servar l'harmonia a la matèria.

Quina seria la vàlua de gaudir d'una consciència de Déu i d'un enteniment de la Ciència Cristiana que no s'ha trempat ni s'ha enfortit per poder aguantar fins al final? Quan hom té l'actitud adient vers les tribulacions i l'encalçament humà, mai no estarà avergonyit dels seus problemes ni personalitzarà els canals que li fan arribar aquestes experiències. Ben altrament farà festa de tot allò que el capbussa dins d'una experiència freda o calenta. S'adonarà que és el pla de l'Amor i la via de l'Amor per fer-lo fort i resistent. A un aprenent d'aviador se li fan passar proves exigents a fi de desenvolupar i demostrar la seva resistència. L'Amor sap que ens ha de posar a punt pels nostres vols espirituals, i forneix reptes pels peregrins tot el camí.

El pinyol de l'afirmació del Mestre és que, si hom vol plantar-se sobre el caràcter del Crist, que vol dir agafar-se fort al discerniment de la pròpia identitat espiritual fins que el clam de la identitat material quedi enmudit, ha de patir els efectes de les tribulacions i de l'encalçament, amb la finalitat de desenvolupar les seves qualitats receptives i retentives, que el faran bo de rebre i servar el bé etern.

La cosa més letal pel què fa al creixement espiritual és l'estat harmoniós de la creença mortal, que no veu cap núvol a l'horitzó que desfiguri el mesmerisme ni trasbalsi la ment mortal i la faci eixir del seu somni mortal. Què provocarà l'activitat mental si res no neguiteja l'home, si res no li clava una patacada, si cap fase de l'error no el sacseja? Cal esbotzar, de ben segur, la falsa pau, la serenitat i la seguretat a la matèria. L'home mortal s'ha de somoure i fer sortir de la seva complaença. Altrament mai no maldarà prou per desempallegar-se de la mortalitat ni fer quelcom constructiu a nivell espiritual. El maldar que cal per canviar el nostre pensament de l'estatus humà a l'estatus diví exigeix quelcom més que un feble desig. Exigeix quelcom dràstic que el faci cridar, “Senyor, salva'm o pereixo.”

L'harmonia humana constant osca al pensament de l'home i això és letal per la vida de l'Ànima. La Sra. Eddy reconeixia el perill d'aquesta benanaça al bell mig de l'error, i vetllava que els estudiants a casa seva, si calia, fossin somoguts, i no hi hagués cap oportunitat per l'apatia. La blana qualitat d'una existència humana harmoniosa és la condició humana més perillosa, tret que hom hagi arribat al punt de poder solventar el seus problemes humans amb la Ciència en lloc del patiment. Tret que hom progressi com caldria, sota l'harmonia, hauria de donar la benvinguda a tot allò que l'empeny vers el cim del seu maldar espiritual, ni que el sentit humà s'hi rebel.li i cridi que el deixin tranquil.

108- VETLLA, que no et creguis que, si no declares determinats arguments científics, o estudies la lliçó cada matí, podria passsar un accident o un daltabaix terrible. Aquesta actitud errònia demostra com en som d'ignorants del propòsit de la tasca mental. Hom no omple el dipòsit de benzina cada matí. Pèro està a l'aguait de l'indicador, i l'omple quan cal. El poder diví és com un cotxe que, si badem un moment, topa amb amb alguna cosa?

L'estudiant hauria de maldar constantment per tenir el seu pensament equilibrat i ajustat al cantó espiritual. Aleshores allò que n'emani serà constructiu i guaridor. Si s'adona que temporalment ha perdut el seu equilibri al cantó bo, ha de maldar sincerament per tornar-l'hi a trobar.

La bona via és operar des d'un punt de vista mental actiu, joiós i refiat, sense por que si hom no estudia, llegeix i repeteix arguments tota l'estona, desarrelant malhauradament del seu pensament l'espontaneitat i la vitalitat, passarà alguna cosa terrible o esfereïdora. Aquesta concepció errònia no és gaire lluny de la repetició buida, com les rodes de pregàries del Tibet, que els sacerdots fan giravoltar amb la fe supersticiosa que això és pregar com cal.

La nostra Cap prohibeix les fòrmules. Quan hom empra una fòrmula a la seva tasca guaridora, vol dir que té més fe en la lletra que en l'Esperit. Part de la nostra formació i del nostre creixement és aprendre a formular amb el guiatge diví, les nostres propies eines científiques per encarar cada problema i recolzar aquestes declaracions amb l'expectació i la inspiració que les fa operatives.

Els qui empren fòrmules, no només desaprofiten el creixement que va de bracet d'afaiçonar les seves pòpies eines, ans es creuen erròniament que són les afirmacions que empren les que fan el guariment. D'aquesta manera negligeixen i passen per alt que allò que ens cal és l'Esperit. Capir la Ciència Cristiana de manera adient foragita la fe o la creença en l'eficàcia de la lletra sense l'Esperit. Les fòrmules són repeticions buides com les dels pagans.

109- VETLLA, que no vegis l'assoliment de l'espiritualitat com una purificació del teu pensament més que no pas com la rebuda de la saviesa de Déu. La purificació del pensament n'és la preparació i això exigeix estudi. Però l'estudi no ens forneix espiritualitat si no practiquem allò que aprenem. L'espiritualitat és reflexió. És el què corre per les canonades quan estan netes més que no pas el maldar per netejar-les.

110- VETLLA, que no agafis el menjar dels fills i el donis als gossos (Marc 7:27). Si els fills representen la consciència Crística o el reconeixement que tota la humanitat és el Fill de Déu, els gossos simbolitzen la naturalesa animal de l'home mortal que sempre demana que se l'atipi, se l'entretingui, se l'harmonitzi i se la guareixi.

Fer servir la Veritat de manera adient és sempre nodrir el sentit espiritual de l'home, refermar el discerniment i la consciència de la nostra unitat amb Déu. Vol dir això que no és legítim guarir la malaltia física? No, però allò que és espiritual s'ha de menar vers allò que és espiritual. L'objectiu del veritable tractament hauria de ser nodrir la naturalesa espiritual de l'home, nodrir la seva consciència de ser el Fill de Déu. Fet això, la mateixa naturalesa omnipotent de la Veritat, sobreeixint, nodreix i guareix el sentit físic amb les molles que cauen de la taula dels Fills.

La regla de Jesús és cercar primer el regne de Déu i la Seva justícia, – establir el reconeixement que l'home té de la seva heretat divina i de la seva harmonia com a fill de Déu; i tota la resta hi serà afegida. Això vol dir que allò que li cal a l'home quedarà sadollat, deixant tot allò que és humà fora de la vista i no parant-hi més esment.

111- VETLLA, que tiris una ratlla ben clara entre la condició més refinada de la ment humana que es descriu a la pàgina 128:6 de Ciència i Salut, i l'estat on, eliminada la ment humana, l'home és governat del tot per la Ment divina.

És una passa necessària del nostre progrés refinar la ment mortal fins al punt que, esperonada per la Veritat i amarada de Veritat, es fa més resistent i les seves capacitats són més bones, però aquesta condició temporal no s'hauria de confondre amb l'assoliment de la Ment divina.

Disciplinar i purificar la ment humana amb la Veritat és l'activitat dels primers estadis del creixement a la Ciència Cristiana. Els efectes de la Veritat sobre la ment humana li féu dir a la nostra Cap que els estudiants d'aquesta Ciència haurien d'excel.lir en tot el que fessin. Però no volia pas que es pensessin que eren governats per Déu, quan de fet, només havien amarat la ment humana “del granet de Veritat” que hom es fa seu a les beceroles de l'estudi de la Ciència, i que fa meravelles pels mortals.

És un senyal de progrés que hom deixi entrar prou veritat al seu pensament per refinar-ne les creences; però l'estudiant real de la Ciència no comença a despuntar fins que hom no s'adona que cal posar el peu al coll de la ment mortal, i ser bo de declarar, “faré tot el què sàpiga per a què la meva demostració sigui Déu parlant per mi, o callaré quan no n'hagi fet la reflexió o demostració. Miraré que l'urc no em faci cercar un substitut. Cercaré el silenci més que no pas la paraula que no sigui el resultat de la demostració.”

La genuïna reflexió de Déu no ve de refinar la ment humana. Ve d'establir el fet que no hi ha ment humana, i que si n'hi hagués, no hi ha res en l'home que hi respongui ni hi ressoni, i doncs, no el pot controlar ni fer-ne el seu mitjà de manifestació.

Aquest punt de vetlla ensenya com n'és de cabdal disciplinar la ment mortal, puix s'ha de fer flexible abans de ser bandejada. Molts dels requeriments del nostre Manual que sembla que no tinguin cap valor espiritual, quan s'obeeixen ens serveixen per controlar la ment humana, i posar-la a punt de ser eliminada.

És una regla a la Ciència Cristiana que tot allò que tendeix a enfortir la ment humana o la voluntat humana, fins i tot quan es fa en nom de la Veritat, com ara agafar-se a allò que hom sap que és bo en una trobada de negocis de l'església i voler-ho imposar, s'ha d'evitar, puix la flexibilitat és el què ens deixarà fer la demostració de desempallegar-nos de la ment mortal.

Vèncer tota mena d'hàbits a la Ciència és essencial, no pas perquè els hàbits siguin dolents o erronis, ans perquè representen durícies del pensament humà que s'han d'estovar abans la ment mortal no pugui ser bandejada. Li hem de disputar a la ment mortal tots els punts on clama que ens controla, i demostrar que només Déu governa.

Aquest punt de vetlla també destapa l'error de finançar escoles de música, d'art ... dites de la Ciència Cristiana, amb la pretensió que en aquestes institucions s'hi pot emprar la Ment divina, i doncs, el mètode que s'hi fa servir es pot anomenar Ciència Cristiana. És cert que les Veritats de la Ciència Cristiana serveixen per refinar la ment humana fins al punt que hom pot excel.lir en tot el què fa. Les escoles fundades i dirigides per Científics Cristians tenen, doncs, un cert avantatge sobre les que estan dirigides per la ment mortal. Però és cabdal de capir que per molt refinada que la ment humana esdevingui, les seves activitats a les arts, la música ... encara són humanes. La Ment divina no s'assoleix fins que la ment humana no és foragitada.

112- VETLLA, que no permetis que ni el testimoni dels sentits ni la por redueixin el teu pensament a la condició negativa i deprimida que en fa un receptacle o pica on hi va tot allò que és poc plaent. Job digué, “M'ha passat allò que més temia.” La por ens fa negatius, de manera que la part poc plaent de l'existència mortal ens ve a trobar, talment com el corrent elèctric va cap el pol negatiu.

Quan a un gat li fa por un gos, el gos esdevé positiu i encalça el gat esporuguit que s'escapoleix. Si un cotxe s'apropa farà tornar el gat positiu i encarar el seu enemic. De cop, el gos esdevé negatiu i comença a córrer allunyant-se del gat. Això il.lustra el fet que el positiu sempre domina el negatiu. És fàcil d'emmetzinar l'aigua que s'escola aigüera avall, però ningú no pot emmetzinar l'aigua que raja de l'aixeta.

La tasca de l'home a la Ciència Cristiana és ser positiu, puix al primer capítol del Gènesi, hi aprenem que l'home va ser fet per tenir domini, i subordinar-se només al seu Creador.

L'home esdevé negatiu envers tot el què l'esfereeix, donant-li així el poder de fer-li mal. Quan aprèn que el camp de batalla és dins de la seva consciència pot encarar allò que abans li feia basarda i en fugia. Esdevé positiu en reconèixer que té el poder de Déu que el recolza; i aleshores sap que talment l'objecte és per sobre de la seva ombra, ell també és per sobre de totes les coses, tret de Déu. Aleshores l'home comença a assumir el seu lloc just de representant o reflex de Déu.

El magnetisme animal és una conspiració de la ment falsa, que amb la suggestió mental i el testimoni dels sentits mira de reduir l'home mortal a un estat negatiu i fer-li romandre, de manera que vegi el perill en cada alenada d'aire, en cada circumstància i en cada condició del seu cos. Amb els ensenyaments de la Ciència Cristiana hem de capgirar aquesta actitud errònia i tornar a assumir la posició de domini.

113- VETLLA, que havent après a la segona carta de Timoteu 2:19 que, “El Senyor sap qui són els Seus,” i havent discernit que “el Senyor” és Déu fet home, o la Veritat reflectida, -el Crist, que és l'únic que ens fa bons de destriar entre la Veritat i l'error, entre el real i l'irreal-, no et creguis que ni tu ni ningú pugui discernir entre la Veritat i l'error des de cap altre punt de vista que no sigui la inspiració.

És el Senyor qui et fa bo de saber qui són els Seus. És només la teva percepció espiritual la que et fa bo de discernir entre allò que és de Déu i li pertany, i allò que és humà, i del tot de la ment mortal.

La intel.ligència o l'experiència humana no pot desenvolupar mai aquesta percepció. Els raigs ultravioletes poden detectar imperfeccions dels metalls que no poden ser detectades de cap altra manera. Aprenguem a refiar-nos de la inspiració per a detectar l'error.

114- VETLLA, que no et creguis que la ment mortal és el pensament mortal més que no pas la creença que el pensament mortal és el pensament real. El subjecte controlat per un hipnotitzador es pot creure que pensa; però hom sap que només opera sota la suggestió de l'hipnotitzador.

115- VETLLA, que no acceptis sense rumiar-hi, que el propòsit de la Ciència Cristiana és només guarir el malalt, sense acréixer la teva comprensió d'allò que és el veritable guariment. Segons el concepte més alt, el guariment no és bescanviar un cos malalt per un cos sa; és renunciar a un fals concepte de l'home i quedar-se amb la idea justa, o sigui la idea que Déu té de l'home. El veritable guariment no cerca fer l'home mortal, harmoniós a l'infern; és espargir la boira de la falsia que amaga la realitat. Primer guarim l'home a la matèria; després el guarim de la matèria.

116- VETLLA, que havent entrat dins del conflicte que la Ciència inagura, i havent-te-les amb l'error has fet bones demostracions, no siguis temptat per un sentit d'empantanagament i tinguis la sensació que la teva inspiració s'ha pansit o que el teu desig espiritual minva, puix ja no gaudeixes dels fruits de la victòria com abans.

Pot ser que ja no hi trobis gust a les activitats de l'església que abans t'agradaven. I arribis a la conclusió que has anat enrera i et cal tornar al teu primer amor.

Recomanaries al fill pròdig que tornés a Egipte i a la contesa, perquè ara que la batalla s'ha guanyat, el pebre s'ha fos de la seva vida i està avorrit a casa del Pare?

Hem de tornar al nostre primer amor, de ben segur; però quin és el nostre primer amor tret de -la nostra lleialtat absoluta- la nostra estimació de l'Esperit, que antecedeix qualsevol creença en Egipte, o l'estimació de res humà o material? El goig de vèncer l'error ha de fer pas a les joies més enlairades de l'Esperit, a mesura que ens desmamem de la llet de la Paraula i estem a punt per la carn.

La conclusió és adonar-se que la contesa amb l'error, i la victòria que en resulta, és només la preparació que ens obre la porta per on tot el bé li arriba a l'home. El germà gran que es va quedar a casa tenia tot el del Pare; però hi havia una lluita amb l'ego que no podia passar per alt abans d'assolir la joia de la comunió amb l'Esperit, un goig molt més gran que la reacció i el contrast humà que ve de conquerir l'error suposicional d'Egipte. Si el fill pròdig s'hagués cregut, doncs, que la seva joia més gran era vèncer l'error, encara hauria d'haver après la lliçó que aquesta joia és humana. Per què? Perquè per la Ment infinita no hi ha victòries, puix no en sap res dels conflictes.

117- VETLLA, que l'error no encarcari ni faci rígid el teu pensament, un pensament que hauria d'aprendre a ser mal.leable i flexible a les mans del Pare per a què tot el que és humà pugui donar-se a la divinitat.

Quan l'argila s'endureix, el terrisaire ja no la pot afaiçonar. Quan l'aigua es glaça, es pot picar amb un mall. Tanmateix, si es fongués abans que el mall no li clavés la patacada, el mall no hi trobaria res per picar. La conclusió és que quan permets que el pensament esdevingui fix i encarcarat, el teu estat mental no només entrebanca el guiatge diví, ans li forneix a l'error una qualitat de pensament que pot martallejar.

L'actitud mental que es dóna, doncs, al Pare en tot moment i declara, “Que no es faci la meva voluntat ans la Teva,” ens protegeix dels cops de mall de l'error. La Sra. Eddy sabia com doblegar-se quan bufava la ventada, o com fondre's abans de l'atac de l'error, puix per ser menada per Déu, havia de ser flexible. Explicant com va ser bona d'aguantar i tirar endavant, un cop digué, “Quan un peu m'aixafa, em doblego com l'herba, i quan el peu s'alça, em torno a posar dreta de manera natural.” Aquesta traça de fondre's o de doblegar-se sota les patacades de l'error, fóu el resultat del seu maldar i humil desig de ser menada pel Pare en tot el què pensava, feia i deia.

Jesús ens avisa que parem l'altre galta. Dit altrament, quan l'error et piqui no t'encarcaris ni t'hi resisteixis, doblega-t'hi, com va fer el Mestre a l'hora de la crucifixió, deixant ben clar que podien fer el què volguessin amb la seva carn, que ell ja vetllaria prou que no li prenguessin Déu, ni el pensament amorós i humil amb què Déu el menava.

El nostre maldar hauria de ser resistir l'error a nivell de la causa, més que no pas de l'efecte. Quan resistim l'error a nivell de l'efecte, ho fem esporuguits, i el resultat és l'encarcarament perquè el mal sembla real. Quan resistim l'error a nivell causal, resistim la temptació de creure que sigui real.

Si anessis en una barca i vegessis que està a punt de topar amb un iceberg, t'encongiries en veure que sembla tan real i sòlid. Però, si de cop sabessis que l'iceberg és només una llenca de boira, et calmaries i hi passaries sense patir cap mal. La resistència adient en aquest cas no seria contra l'iceberg, ans contra la temptació de creure que és un iceberg.

118- VETLLA, que no et marxi mai del cap que la primera raó per negar la creença del pecat, de la malaltia i de la mort, és que no pots servir dos amos. Has de fer les coses de Déu reals per tu. El primer pas vers aquesta direcció és fer irreals les coses de la ment mortal. No te n'hauries de voler desempallegar per cap altra raó que no sigui la de fer lloc a la realitat de l'Esperit i de l'existència espiritual.

119- VETLLA, que la falsa evidència del sentit material no et faci acceptar la suggestió que un cas és desesperat. Tots els casos són desesperats si comences des de la base que hi ha un clam. No pots admetre la realitat de l'error manifestant-se com un clam i des d'aquesta base, fer-lo irreal, i destruir-lo.

Escolta què en diu la Sra. Eddy a La Unitat del Bé, pàg 54: “Dir que hi ha un fals clam, anomenat malaltia, és admetre tot el què hi ha de la malaltia; puix no és res fora d'un fals clam. Per guarir-se, hom ha de perdre de vista el fals clam. Si el clam és al pensament, la malaltia esdevé tan palpable com qualsevol realitat. Esguardar la malaltia com un fals clam, n'apaivaga la por, però no en destrueix el pretés fet del clam. Per ser sencers, hem de ser insensibles a tots els clams de l'error.”

120- VETLLA, que havent posat la mà a l'arada, no miris enrera. L'acció i l'efecte de la Veritat és destapar i destruir l'error. L'arada tomba la capa superficial del sòl i n'exposa les capes amagades. La tendència de la ment humana és voler que tot vagi bé a la superfície, ni que a sota s'hi amagui l'error latent.

Si un estudiant, havent començat a destapar l'error, no és bo d'agafar-se a l'arada i maldar fins que l'error sigui exposat del tot i destruït, no està gens ni mica a punt per posar la mà a l'arada a fi que la Veritat pugui destapar els seus errors amagats. Mirarà enrera desitjant el temps que gaudia d'harmonia humana, ni que hi hagués error amagat al seu pensament.

De tant en tant trobes un estudiant planyent-se que, havent començat a estudiar la Ciència Cristiana, se les ha d'heure amb més problemes que mai. Aquest plany demostra que mira enrera desitjant el temps que, no havent posat encara la mà a l'arada, la seva experiència humana era comparativament plàcida perquè l'error estava poc o molt tapat o latent. Qui es plany d'aquesta manera demostra que no està a punt pel regne de Déu, puix li manca la determinació que cal per tirar endavant.

121- VETLLA, que no vagis de la por a la basarda de la por, fins al punt d'estar esfereït de la por mateixa. Aquesta vetlla abasta un estrany fenòmen que s'ha generat a la Ciència Cristiana per culpa del malentès de com heure-se-les amb l'error de manera adient. La via científica és exposar el fet que no hi ha res que t'hagi de fer basarda, ni res en tu que pugui tenir por, més que no pas mirar de foragitar la por, pensant que si no la fas fora pot engendrar alguna manifestació poc plaent.

Tota la por neix de la creença que l'home té una existència a part de Déu. Quan aquesta creença es manifesta a la consciència humana d'alguna manera amenaçadora, produeix aquesta emoció poc plaent anomenada por.

La por no és el resultat de quelcom; ans quelcom és el resultat de la por. Si hom no entèn la falòrnia connectada amb aquest mesmerisme, pot esfereir-se d'estar esfereït, fins i tot després d'haver mirat d'establir el fet que el mal no té poder ni hi ha res que s'hagi de témer.

Hi ha mares que quan aprenen que és la seva por la que el seu fill expressa quan està malalt, estan esfereïdes de tenir por pels seus menuts. Més d'un cop aquest neguit s'ha fet més gran per culpa de practicants poc savis que han dit a la mare, “No has d'estar esporuguida pel teu fill perquè és la teva por que el fa posar malalt.” Això no ajuda la mare a vèncer la por, ans sovint la fa més grossa.

Un practicant amorós mirà d'heure-se-les amb aquest dilema que encarava una mare amb un infantó malalt, dient-li, “Tingues tanta por com vulguis, però no et creguis que aquesta actitud pugui tocar cap fill de Déu; no pensis que li pots donar a la teva por el poder de neular, ni de fer mal al teu fill, ni de tenir cap efecte, perquè no en té cap.” Aquest mètode ajudà la mare a destruir la seva basarda del tot.

El rossinyolet al niu no té por, però en té quan la mare l'empeny enfora perquè voli, malgrat ser al seu costat per protegir-lo. Ens les hem d'heure amb la por sobre la base de l'amor i la cura omnipresent de Déu, com Elies féu a 2 Reis 6:16 quan declarà, “... Els qui són amb nosaltres són més dels qui són amb ells.” Aquest discerniment ens obre la via per la propera passa, saber el fet científic que no hi ha res que vagi en contra teva, perquè Déu és el Tot.

Quan fas les passes per destruir la por, cal vetllar que no li donis poder, creient que si la deixes lliscar dins la teva consciència, et pot prendre la cura infinita de Déu. De vegades hi ajuda declarar, “Tingues tanta basarda com vulguis ment mortal, no em pots tocar ni em pots separar de la cura, de l'amor i de la protecció de Déu, ni em pots fer creure que ja me n'has separat. No tinc por. No crec que Déu m'hagi fet bo d'estar esferït. Jo sóc l'home. I l'home no pot estar més esfereït del que n'està Déu.”

Aquests mots tocant a la por que trobareu tot seguit són atribuïts a la nostra estimada Cap. “Que el teu sentit de la por no t'esfereïxi. No és res. Estem tan segurs com Déu omnipotent. La idea de Déu de cap manera no pot tenir por; sap que només hi ha una Ment. Farà servir aquesta Ment per tenir por? Viu en Déu i encara té por? Hi ha res a fora o més enllà de Déu? Hi ha res en Déu que ens hagi de fer basarda? Déu ho féu tot i va dir que era molt bo. La por no té Déu, no té ment, és impotent, no és part de la consciència. La por no pot actuar sobre la ment mortal, el cos, ni l'enteniment; no manifesta cap ego ni subjectiu ni objectiu, ni meu ni de ningú més, i si sembla que jo tingui por, no és la meva por ni el meu neguit, i no pot fer res. Déu no té por. El meu tractament no té por. Un tractament de la Ciència Cristiana espargeix tota la presència suposicional, tot el poder i tota la llei de la por. La por és una creença falsa, sense causa, efecte ni continuïtat.”

122- VETLLA, que en mirar de llevar-li a l'error tot el poder directe, no li donis poder indirecte creient-te que té el poder de fer-t'hi creure exercint una influència mesmèrica fins i tot mentre maldes per discernir que no té poder directe sobre teu, puix no és res.

A voltes els estudiants declaren que el mal és no res i no té poder; i després afirmen que no els hi pot fer creure que existeix, com si realment pensessin que pot. Si estem a l'aguait podem evitar la falsa assumpció que amb la seva persistència, com l'aigua que en degotar desgasta la pedra, l'error té el poder de fer-nos creure que és real malgrat el nostre determini.

No hi ha cap testimoni més persistent que el del sol girant al voltant de la terra; tanmateix aquesta evidència constant no té el més mínim poder de fer que la gent il.luminada l'accepti com una veritat. Si la persistència donés poder al fals testimoni, aleshores aquesta il.lusió diària tindria poder sobre nostre. I tanmateix no en té cap.

Hauríem d'adoptar aquesta mateixa actitud tocant a l'error, o sigui que la continuïtat del seu fals clam i testimoni no té el poder de fer-nos-hi creure, quan n'hem capit la naturalesa il.lusòria.

123- VETLLA, que amb el teu deler i maldar per créixer i refinar-te espiritualment, no mesuris el teu progrés comparant-te amb l'home i no amb Déu. Quan et compares amb l'home tens el perill d'esdevenir complaent i cofoi de tu mateix, perquè trobes que n'hi ha molts que estan més malalment que tu. Quan et compares amb l'home perfecte de Déu – que és la idea que de tu en té Déu – no tens cap perill d'acontentar-te abans d'hora, ni d'engorronir-te.

Quan facis servir la idea que Déu té de l'home com el teu raser de perfecció, eixamplaràs mica en mica el compàs del teu maldar per encloure-hi tota la humanitat, i veuràs tots els homes com la idea perfecta de Déu; mentre la teva base de comparació sigui l'home mortal, el teu maldar romandrà limitat i personal.

124- VETLLA, que el teu sentit del bé no sigui comparatiu en lloc d'uniforme, humà en lloc de diví. El bé humà només sembla bo per contrast, recolzant així un sentit del mal en creure en els contraris. Quan hom diu “Em trobo bé,” podem sentir el raonament inexpressat “perquè no estic malalt.”

La creença en el bé comparatiu, on l'afirmació de la salut va de bracet de la creença en la realitat de la malaltia, és només una passa vers l'enteniment del Bé que és el Tot. L'error del pretès bé humà o material és que recolza el sentit de la realitat del mal. Per això cal estar a l'aguait del nostre sentit del bé, i treure'n tant aviat com poguem l'ombra del sentit humà, que va de bracet de la creença d'una possibilitat oposada. L'únic sentit del bé que és uniforme, ho abraça tot i no en sap res dels oposats, és el diví.

Quan Déu contemplà tot el què havia fet, vegé que era molt bo! -era molt bo, no pas perquè no fos dolent, ans perquè venia de la deu de tot el bé. Acceptar el bé de bracet del seu oposat és el què féu pujar la bogor de la terra. D'aquesta bogor en vingué l'arbre del coneixement del bé i del mal.

Tret que el teu sentit del bé sigui uniforme i no pas comparatiu, perpetua la creença en la realitat del seu oposat, que és justament el que vols eliminar. Els mortals declaren, “Quin dia més bonic!” “Em trobo bé!” “Quin home més agradable!” “Quin matrimoni més ben avingut!” Aquestes declaracions amaguen la crença explícita en la realitat i la possibilitat del seu oposat. La gent que viuen als tròpics i fa setmanes que només veuen el sol, sense cap núvol, ni gens de pluja, no s'omplen la boca de les meravelles del sol. Els fa posar malalts.

El Mestre va renyar un home perquè li digué que era bo (Marc 10). Potser va detectar que comparava la seva bonesa amb la dels homes que no eren bons. Aquesta mena de concepció seria mortal i errònia, basada en la creença que l'home mortal pot ser dolent.

Mentre el nostre sentit de l'existència es basi en la comparació i els contraris, s'arrapa al pèndol de la creença mortal, que es gronxa entre el bé i el mal humà, l'harmonia i la discordança, l'amor i l'odi, la vida i la mort. Aquesta creença fa que l'harmonia pugui ser capgirada a qualsevol moment. La consciència científica de la realitat i de l'omnipresència de tot el Bé no tragina cap contrast, puix es basa en el reconeixement que Déu és el Tot, i que tot el què ha creat és com Déu, perfecte.

125- VETLLA, que no et creguis que el pretès clam del revessament és quelcom a part del teu pensament que se't pot abraonar a sobre a qualsevol moment, i que te les hi has d'heure com un enemic extern. De fet, el revessament és un parany del magnetisme animal o sentit il.lusori, que ens fa acceptar la creença mortal quan, com un pèndol, es gronxa vers el bé humà, de manera que automàticament i orba hem de patir el cantó dolent de la mateixa creença.

La creença del revessament no és una llei, ans un parany. Hom no s'adona del perill de dir, “Quin dia més maco!” Tanmateix el pèndol es gronxa automàticament vers la creença oposada, el mal temps. El temps de Déu no és com un pèndol; no en sap res dels oposats. Sadolla allò que cal en tot moment, sigui pluja o sol, sense el extrems de xafogor o de fredor, ni d'aiguats o secada.

La conclusió és que no hi ha bé personal o individual. Déu és universal i uniforme, no fa diferències. Capint això en tractar un malalt, tant si ets tu mateix com un altre, no cauràs al parany de mirar d'establir una mica d'harmonia dins d'un gran món de discordança. Escarrassar-se per fer visible la salut individual, o el bé personal, perpetua la creença en els oposats, mentre que el discerniment universal de la presència i la realitat de la salut i l'harmonia no pot anar de bracet de cap oposat. Has de vetllar doncs, que no t'imaginis que has establert una consciència veritable d'harmonia, salut i bonesa, si no és universal, o si acceptes que el seu contrari sigui una possibilitat, o fins i tot que et pugui passar pel cap.

Si creus que la salut és el contrari de la malaltia, encara et creus la realitat de la malaltia. Si creus que la vida és el contrari de la mort, o la baldor el contrari de la mancança, et creus que un sentit de l'error és real.

Has de discernir que l'harmonia és l'única realitat sense cap contrari. Això exclou la posssibilitat de revessament. El teu sentit del bé, no és el bé espiritual fins que el teu concepte del bé és tan universal i uniforme que un contrari és impensable.

Un cop un estudiant de la Sra. Eddy es posà malalt, i semblava que no se'n sortia de fer fora el patiment. Va descloure el seu pensament a la Saviesa per detectar què passava, i la resposta fóu que volia posar-se bé mirant de crear una bombolla d'harmonia personal dins d'un món de discordança. Mirà, doncs, de discernir la veritat d'aquests mots de les Escriptures, “La terra quedarà plena del coneixement de Déu, com les aigües omplen el mar.” Havia maldat per assolir el bé personal sense tenir en compte la humanitat que pateix. Era un maldar egoista per fer visible l'harmonia, mentre encara es creia la realitat de la discordança. Aquesta manera de fer avortava el seu maldar i no el feia científic. Quan va esmenar aquest error, fóu guarit.

126- VETLLA, que no et creguis que l'anomenat parer personal és quelcom generat per l'home mortal. Els mortals no tenen pensaments originals. O bé reflecteixen la Ment divina, o bé es fan seva la creença de tenir una ment humana amb tot l'error que hi va de bracet.

En cap cas, els nostres pensaments són mai nostres. Quan un estudiant, doncs, no reflecteix ni expressa Déu, no expressa un parer personal, ans el magnetisme animal. Pot semblar el seu parer personal, però només és una falsa aparença. Els mortals mai no generen pensaments.

127- VETLLA, que no exaltis el procés anomenat argument mental fins al punt de fer-lo més cabdal que l'estat de consciència espiritual, que reflecteix l'Esperit i guareix sense l'argument.

Els arguments són un estat transitori, i pertanyen al segon grau com s'hi diu a la pàgina 115 de Ciència i Salut, puix el sentit espiritual no argumenta, sap. Quan argumentes la Veritat, reconeixes la presència de quelcom en tu que no sap la Veritat, i que n'ha de ser convençut. El procés de l'argument podria representar el maldar que cal per apriar la ment humana a fi que no posi més pals a les rodes a la demostració de la Veritat. De ben segur al qui no li reconeix cap realitat a la ment humana no li cal cap argument.

Un venedor de llibres truca a la teva porta. Hi ha força diferència entre dir-li amb convicció i autoritat que no t'interessa res del què t'ofereix, o escoltar les seves ofertes i després mirar de refutar-les una per una.

Aquestes cites que trobareu tot seguit, aplegades de diferents obres de la Sra. Eddy, forneixen un besllum del pensament de la nostra Cap tocant al procés d'argumentació.

A la pàgina 454 de Ciència i Salut hi escriu, “Fes memòria que la lletra i els arguments mentals només són auxiliars humans per ajudar a sintonitzar el pensament amb l'esperit de la Veritat i de l'Amor, que guareix el malalt i el pecador.”

“De vegades penso que l'argumentació posa pals a les rodes a la nostra tasca perquè materialitza el pensament. Agafa't a Déu. Jesús no s'aturà a discutir amb cap mentida (l'argument de l'error), no va dir, 'Ara en parlarem Sr. Dimoni;' ans digué, “Vés darrera meu, Satanàs.” Pronuncià la Paraula i fóu fet. Cas tancat. No has d'argumentar. Sàpigues. CONEIX Déu i la Seva idea i no parlis del pecat. Van passar molts anys abans no argumentés.”

“Arribarà l'hora, i sento que serà aviat, que els Científics Cristians no hauran de fer cap esforç conscient per fer un tractament, puix amb el deler i el maldar constant per viure una vida Cristiana, la seva consciència s'haurà purificat tant que el guariment n'emanarà amb tanta naturalitat com les flors escampen la seva flaire.”

“Si ets un Científic Cristià i pots enunciar la Paraula i és fet, perfecte; però si has d'argumentar, vés amb compte amb el què dius. Pots seure a la teva cadira tot el dia i dir mots bonics que no serveixin de res; cal l'esperit. Jo feia els meus guariments amb 'Déu és el Tot.' No vaig argumentar mai fins que no vaig començar a ensenyar als estudiants i vaig haver d'anar a trobar el seu pensament allà on era. Ara, no argumentis més i agafa't a Déu. Agafa't a la totalitat de Déu; no hi ha res més.”

“El teu somnieig quan tractes malalts és una creença que ve d'una viva imaginació, i jo me les hi hauria amb l'intel.lecte, em confinaria al raonament sobri il.luminat per l'enteniment, en lloc de la imaginació, i practicaria amb un sentit calmat i ferm del no res de tot l'error i de l'harmonia conscient de l'Esperit, on no hi ha cap empremta de creences mortals.”

128- VETLLA, que atribuint-li a l'home motius, impulsos i desitjos àvols, i manca de desig espiritual, no acceptis aquestes característiques com defectes fonamentals, i no les vegis pel què són, magnetisme animal o una condició mental induïda. Per ser un Científic Cristià has de servar l'home dins la seva puresa original, que és Déu, saber que és fonamentalment i espiritualment bo, i adonar-te que només la falsa creença li atribueix la pretesa naturalesa animal.

Al llibre del Levític 16, Aaró és menat a posar totes les iniquitats dels Fills d'Israel al cap del boc expiatori i deixar-lo anar al desert a morir. Simbòlicament aquest acte pot representar el maldar per atribuir tot l'error al magnetisme animal i no pas a l'home, i enviar-lo al desert del no res a morir-se, en no recolzar-lo ni apuntalar-lo més, i refusar de veure'l com l'home o part de l'home.

Un cop un home es planyia que la seva esposa 'el treia de pollaguera.' Un amic li digué que els seus mots eren més certs que no es pensava. Li va dir, 'Per què no dius que la seva naturalesa animal irrita la teva. Si aleshores poguessis enviar totes dues naturaleses animals al desert del no res, tots dos us alliberaríeu del magnetisme animal.'

Tant aquest home com aquesta dona eren Científics, i agrairen que se'ls hi fes memòria de com n'era de cabdal impersonalitzar. Poc després la discordança i la fricció s'acabà.

Un defecte en un bonic mirall no es pot arranjar mai; però si hom s'adonés que allò que semblava una bombolla del vidre era només una gota d'oli sobre el mirall, la podria eixugar fàcilment. Tots els defectes que semblen de l'home, es poden impersonalitzar i veure'ls com magnetisme animal, i quan això s'ha fet, la seva realitat aparent comença a esvair-se, i es fa madura per ser destruïda.

Hom no pot pelar un plàtan si el té ben agafat. Hom no pot treure el tel que amaga la idea Crística, mentre al pensament hi veu l'home com un mortal i pecador.

Una bonica papallona pot posar-se en una branca perquè està cansada, i tornar a volar en pic ha reposat, però si li claves una agulla, quedarà atrapada. Qui mira de ser un bon Científic Cristià pot capbussar-se dins la materialitat momentàniament, només per enlairar-se'n més amunt quan el seu pensament ha reposat i s'ha revifat. Hem d'estar a l'aguait en aquests moments de no personalitzar aquest error i fer mala pràctica que podria neular aquest treballador, just al moment que estava a punt d'enlairar-se més amunt.

129- VETLLA, que no entenguis malament el procés científic d'eliminar la matèria i destruir els objectes dels sentits. Adona't que les coses semblen materials només perquè hem agafat l'efecte per la causa, i hem posat la vida, la substància i la intel.ligència fora nostre, com quelcom a part de la ment. Quan aprenem que la matèria és un error, ens podem arribar a creure que Déu ens demana que la menyspreem. I doncs, hi ha estudiants que odien el seu cos, odien els diners, odien el menjar, troben que és odiós haver-se d'amoïnar tant per la matèria.

De fet, hauríem d'estimar els diners, el menjar, els nostres cossos, veure'ls com canals de les idees espirituals de Déu, i discernir que és una mentida la que ens diu que són materials o canals de la ment mortal. És aquesta mentida la que hem d'odiar i destruir. Quan estimem els diners, per exemple, no hem d'admetre mai que hagin passat del reialme de la causa, on són una idea de la substància, al de l'efecte o ombra.

La nostra tasca és treure dels objectes tota creença de vida, de veritat, d'intel.ligència i de substància, per poder tornar aquestes qualitats a la Ment, on realment pertanyen. Aleshores podrem veure totes les coses de la creació com símbols que assenyalen vers Déu, amb Déu sempre darrera seu. La materialitat dels objectes dels sentits desapareixerà, i les idees espirituals de Déu es faran visibles.

Al futbol un jugador sovint fa veure que passa una pilota a un altre jugador, però de fet, la reté, ensarronant així l'equip contrari. La vida i la substància sembla que hagin passat de la ment a la matèria, però això és una mentida, una il.lusió. Un cop un estudiant patí un refredat, i declarà, 'Aquest error, éssent una falsa creença, no ha passat mai de la pretesa ment al cos; només sembla que ho hagi fet. És encara no res, només una falsa creença a la consciència.' Des d'aquesta perspectiva foragitem l'error ben aviat.

130- VETLLA, que no et marxi del cap que la indiferència és més enemiga de la Veritat que no pas un prejudici actiu. Sovint hom és temptat d'esguardar el prejudici que esperona l'encalçament com l'enemic més gran; però el prejudici actiu té aquest avantatge sobre la indiferència: representa activitat, mentre que la indiferència indica passivitat.

El prejudici actiu representa una qualitat del pensament humà que la Veritat pot aprofitar, com al cas de St. Pau. Saül de Tars encalçà Cristians i en matà, però quan la Veritat revessà aquesta acció errònia, esdevingué tant apassionat pel Cristianisme com abans n'havia estat en contra.

Un mariner sap com emprar el buf més lleu de vent vingui de la direcció que vingui per fer anar la seva barca endavant. Pèro quan hi ha calma esdevé impotent i sense esperança. Agraïm a Déu quan la Veritat remena el pensament mortal, ni que s'arribi al punt de la guerra, perquè demostra que les creences mortals són esbotzades, i amb aquesta quimicalització o trasbals la demostració manifesta purificació i fruitatge. Tota mena d'activitat li forneix a la Veritat un nucli que pot fer servir per a què la còlera de l'home lloï Déu.

Un practicant no s'hauria d'amoinar quan la Veritat que fa a mans dels seus pacients crea quimicalització. Aquest fenòmen fa palès que la llera enfangada del riu del pensament és remenada i les impureses pugen a la superfície. També n'hauries de fer festa quan això passa a gran escala, i l'acció de la Veritat crea una quimicalització o trasbals al pensament del món.

Un cop a les primeries de la Ciència, un home trucà el timbre de casa de la Sra. Eddy. La Sra. Eddy anà fins a la porta i hi parlà. Després d'haver-hi parlat de la Ciència una estona, l'home li confessà que hi havia anat a matar-la. El que la Sra. Eddy li digué i la seva sinceritat el va corprendre. Pot ser que després estudiés la Ciència. Del seu zel contra la Veritat se'n podia fer un recolzament més facilment que no pas de la indiferència.

131- VETLLA, que no li demanis a l'Amor i a la Saviesa infinita d'estalviar-te les experiències que et calen per fer més pregon el teu enteniment i créixer. Un noi pot demanar al seu pare que el deixi plegar de l'escola i fer vacances, o fins i tot, treballar. Però el pare sap que al noi li cal la disciplina i l'educació.

Déu ens fornirà allò que ens calgui per ensenyar-nos a aguantar ben ferm el nostre pensament científic davant dels falsos testimonis i de la suggestió mental. No preguis mai que es llevi de la teva existència allò que ha vingut a ajudar-te, puix quan hagis après les lliçons que aquestes experiències t'han vingut a ensenyar, desapareixeran.

132- VETLLA, que no et creguis que el poder de Déu actua a favor teu, amb cura i protegint-te, només quan penses bé conscientment. La teva demostració és establir el fet que la teva claror espargeix la foscor de la por, tant si el teu pensament sembla científic, o de moment, deprimit. Has de saber que la demostració encara es fa, i que la fase de la ment mortal que mira d'anomenar-se tu no té el poder de posar pals a les rodes a l'operació eterna de l'Amor infinit, ni a la Seva tendra cura .

Has de bandejar el concepte de Déu que diu que, si tens la traça científica i clara d'argumentar la veritat, el Seu poder és a l'abast; i que el Seu poder es fa enrera quan no fas l'argumentació científica.

Déu no es fa mai enrera; els mortals simplement el perden de vista. A la paràbola del jutge injust, Jesús ens presenta la concepció finita que de Déu en té la ment mortal, un Déu que ajuda l'home només quan l'home li és a sobre. La Ciència Cristiana explica que Déu és l'Amor infinit que té cura de l'home, sempre, tant si l'home n'és conscient com si no n'és; però quan per culpa de la creença errònia, l'home perd de vista aquest fet, li cal ser a sobre del seu sentit de la demostració, per tornar-ne a ser conscient, i fer la demostració activa i operativa.

La Sra. Eddy li digué a en Calvin Frye, “Demana-Li a Déu cada dia de ser deslliurat de totes les creences de pecat i de malaltia, i després gira't i demana't a tu mateix de discernir-ne la irrealitat, i reconèixer el teu poder sobre la temptació de donar-te a aquesta mena d'il.lusió.”

És la preponderància del bé o del mal al pensament de l'home allò que determina la seva manifestació. La consciència que té de la seva relació amb Déu s'ha de renovar cada dia. Per què? Perquè se les heu amb un gerro que vessa. El clam és que allò que hom posa dins de la dita ment mortal, s'escola, tant si és la veritat com l'error. Hom ha de mirar, doncs, de pensar bé cada dia per servar el nivell espiritual del seu pensament al punt enlairat que hi deixi entrar l'Amor, l'amari i en faci el seu instrument.

Hauríem de treballar, vetllar i pregar, – estudiar i argumentar la veritat – no pas perquè ens imaginem que altrament Déu es farà enrera i ja no ens protegirà amb cura, ans perquè veiem la importància cabdal de servar el nivell del pensament habitual al punt enlairat on no perdem la consciència de l'afluència d'allò que ens cal per ser savis i viure bé.

Per culpa d'aquest clam que la ment mortal és un gerro que vessa, hem de vetllar diàriament per servar el nostre sentit de la veritat actiu i a l'aguait. La Sra. Eddy mirava de tenir el seus estudiants de puntetes espiritualment, inculcant-los-hi el temor del Senyor i de com n'era de seriosa la situació si deixaven escolar allò que sabien de la veritat.

Si vegessis els moviments d'una mestressa de casa que planxa, fer-se cada cop més lents, li faries un ensurt perquè es deixondís, i li diries que passant la planxa tan a poc a poc socarrimaria el vestit. Quan la Sra. Eddy veia que els seus estudiants s'engorronien mentalment s'emparava en el temor del Senyor per eixorivir-los. De vegades feia servir les maquinacions d'en Richard Kennedy i de la Josphine Woodbury per esvivallar-los dient, “Què en serà de la Causa si deixem treballar a l'ample aquests emissaris del diable?” Amb el temps la bèstia negra que feia servir es féu més impersonal, però el propòsit era el mateix, revifar el maldar diari dels seus estudiants.

Avui hem de romandre desvetllats i no descuidar el nostre maldar espiritual diari, no pas perquè ens creguem que Déu es farà enrera si no maldem, ans perquè no volem que la consciència que En tenim s'escoli, o la inactivitat permeti que les nuvolades del magnetisme animal entelin la visió que En tenim, com la boira s'ajeu sobre la terra quan de nit no bufa el vent.

133- VETLLA, que no et creguis que et pots oposar a la multiplicació del pensament erroni, i destruir-lo, encarant-hi amb el pensament just, tret que aquest pensament just sigui tan científic i diví que no tragini cap creença d'un oposat. El pensament humà que s'anomena just pot ser més bo que el pensament humà que s'anomena a si mateix erroni, però tot el pensament humà és del mateix llinatge.

L'home mortal sent inevitablement la fiblada del pensament erroni, perquè el seu pensament humà, pensant-se que és just, fa niu pel pensament erroni.

En sentir la bonior de les abelles al voltant del teu cap malgrat maldar per fer-les fora, et pots preguntar què ho fa, fins que no t'adones que algú t'ha empastifat l'esquena de mel. El magnetisme animal posa el parany de la dolçor o harmonia humana per induir els mortals a acceptar la discordança humana. Un sentit humà del bé, ni que vagi abillat de vestimenta angèlica, no pot existir sense un oposat.

La regla quan vols foragitar les abelles és eliminar allò que les atreu. Quan fas fora la creença del mal, també has de maldar per destruir la creença del bé humà a fi de poder assolir aquest sentit del bé que no en sap res dels oposats perquè és el Tot.

I quin és l'error de la creença del bé humà? És el clam que el sentit material, o un sentit de mancança de Déu, pot ser bo.

134- VETLLA, que maldant per la causa, o per esmenar la causa, que és del tot mental, no permetis que els pensaments dels efectes distreguin els teus esforços. El cowboy que es va treure la pistola i matà el dolent de la pel.lícula, hauria d'entendre que només veia ombres, abans de poder-se allunyar prou temps de la imatge per canviar la cinta del projector i posar-n'hi una de més bona.

Quan Lindberg va volar sobre l'Atlàntic, fóu la perseverança del seu propòsit allò que l'aguantà. No deixà que ni la por ni l'anticipació de beneficis personals o financers distreguessin el seu pensament de la tasca que tenia entre mans.

És bo que els efectes de la demostració es manifestin a la nostra experiència, però al nostre maldar per assolir i reflectir aquest poder diví hom no s'hauria de deixar distreure ni per la manifestació de l'error, ni per l'anticipació d'allò que espera veure acomplert pel poder diví. Quan un jugador de beisbol mira d'agafar una pilota, no permet que res el distregui, ni els crits escarnidors de la gentada, ni les especulacions de si el seu equip guanya o perd.

Jesús digué: “No us escarrasseu per la carn que es fa malbé.” No us escarrasseu pels efectes. Que els pensaments dels efectes no distreguin la teva tasca per la causa. Si la mà esquerra simbolitza la demostració d'aplicar la Veritat a l'experiència humana, i la mà dreta la demostració de rebre la Ment pura, no li hauríem de deixar saber a la mà esquerra què fa la dreta. Dit altrament, no hauríem de permetre que l'anticipació de l'efecte de la demostració distregui el nostre pensament de la recepció de la Ment pura. Quan preguem amb un objecte humà o un efecte al pensament, humanitzem la pregària. Quan preguem amb el pensament ple de por per l'efecte, viciem el poder de la pregària. Quan baixem de la causa a l'efecte per la raó que sigui, perdem el poder que posseïm a la causa.

135- VETLLA, que no et creguis que el teu creixement serà més bo si maldes tractant casos de malaltia una any rera l'altre, com un forner que havent après a fer galetes, en fa sense aturador. Quan un estudiant creix espiritualment, el guariment s'hauria d'acomplir des d'un enteniment cada cop més refinat. S'hauria de fer més amb l'Esperit que no pas amb arguments. S'hauria d'eixamplar i allargar més enllà del simple guariment dels mals físics.

A mesura que un estudiant refina el seu enteniment espiritual, el carrall humà no es barreja tant amb la seva percepció de la Veritat, la seva tasca no és tan estereotipada i esdevé més inspirada. Esguarda cada cas que li arriba com un problema original que ha de portar davant de Déu. La seva tasca gradualment va més enllà de l'ideal de mirar simplement d'harmonitzar el mortal a la carn. Mira d'ajudar-lo a desempallegar-se del sentit mortal de l'home, ni que, és clar, guarir la malaltia física sigui encara el fenòmen més impressionant per convèncer els mortals del poder de la Ment.

Si un estudiant progressa, estarà a l'aguait que una consciència gaire sensible del sentit del deure no el meni a deixar-se esgotar per les exigències aclaparadores dels qui tenen problemes, demanant-li el seu temps i el seu pensament, i perdi l'esvivallament, la frescor i l'espontaneïtat de pensament que és tan essencial. La Sra. Eddy un cop va escriure, “Jesús féu el què veié que era més bo per la seva benanança espiritual, ni que les gentades se li tiressin a sobre. Se'n va allunyar i se n'anà a la muntanya a reviscolar-se. No va mirar al seu voltant i digué, 'Mira a la gent li cal ajut, avui no puc pujar a la muntanya.' Se n'allunyà i tornà reviscolat i els ajudà més.”

L'estudiant que progressa vetlla per no perdre de vista que, malgrat a Ciència i Salut s'hi digui que un gra de Ciència Cristiana al començament fa meravelles pels mortals, ha de cercar temps de silenci lluny de la seva pràctica per fer-se seu un desplegament més gran de la Veritat i assimilar el seu pensament amb Déu. Això cal, no pas perquè no sàpiga ja com guarir el malalt, ans perquè li cal més enteniment per servar activa la seva confiança i expectativa espiritual, i més discerniment per escandellar i exposar els clams més fins del magnetisme animal.

L'estudiant hauria de tenir sempre al cap que ha de servar la seva confiança i expectativa espiritual ben vives, puix no són els arguments els que guareixen, ans la unció espiritual la que esperona l'expectativa tant del pacient com del practicant. L'expectativa forneix la motivació espiritual i prepara el camí per a què la llei de Déu pugui operar. Déu fa el guariment; els nostres arguments simplement posen a punt el pacient, i Déu l'enlaira.

136- VETLLA, que no et sembli que has d'agafar tots els casos que se't presenten. Una crida demanant ajut és també una crida que se't fa per reflectir la saviesa espiritual i saber si el pacient està a punt de ser ajudat. Agafar un pacient que no està a punt, li pot fer mal, puix si no se'n surt de rebre l'ajut, el seu parer de la Ciència pot quedar tocat i li pot costar d'acceptar-la quan arriba el dia que n'està. Un practicant que no és bo de fer servir cada nou pacient com una oportunitat de demostrar la saviesa divina, negligeix una oportunitat essencial de creixement espiritual.

137- VETLLA, que no acceptis la Ment divina com el poder que guareix el malalt, i no te'n surtis de demostrar que també és la deu de la saviesa infal.lible. A l'evangeli de St. Marc 1:44 hi llegim la narració de l'home a qui Jesús li manà de no dir res a ningú del seu guariment. L'home no va obeir Jesús, i escampà les noves a tort i a dret, demostrant així que acceptava el poder guaridor de la Ment divina reflectida per Jesús, però no n'acceptava la saviesa. I tanmateix si la Ment és la deu del guariment, de ben segur també és la deu de la saviesa.

Els Fills d'Israel acceptaven el poder de Déu com el poder que els podia guarir, servar i protegir, i ajudar-los també a vèncer els seus enemics. Tanmateix sovint refusaren la saviesa de Déu. Quan arribaren a la terra promesa, la basarda provocada pels fills d'Anak, que veien com una plaga de llagostes, els va lligar de mans i peus. Si haguessin acceptat la saviesa de Déu, haurien travessat aquesta martingala del magnetisme animal, i s'haurien adonat que, de fet, l'únic enemic era la seva por i l'acceptació de la suggestió mental d'un concepte menyspreable de si mateixos. Els fills d'Anak representaven el magnetisme animal mirant d'ajornar el seu progrés amb la suggestió i les males arts. La Ciència Cristiana et mena a la terra promesa, però no pots passar els fills d'Anak, o heure-te-les amb el magnetisme animal, sense l'enteniment i la saviesa divina.

138- VETLLA, que les teves pregàries o treball mental, no siguin un maldar per fer-te teu més poder espiritual de Déu, quan, de fet, hauries de mirar d'eixamplar la teva capacitat de reflectir-Ne més el poder. Déu envia el poder diví o se'l guarda, segons si el cerquem o no el cerquem? Déu dóna més del que reps; has de maldar, doncs, per acréixer la teva capacitat de rebre. Un discerniment encara més enlairat ens revela que l'home és el poder de Déu, expressat.

139- VETLLA, que no et creguis que pots gaudir d'un sentit il.limitat del poder de Déu, del seu abast i possibilitats, i alhora d'un sentit limitat de la teva traça per reflectir aquest poder diví. No es pot assolir el discerniment il.limitat del poder de Déu sense assolir alhora un sentit més gran de la teva traça per reflectir aquest poder i fer-lo operatiu.

Una interpretació de le paraules de Jesús, “Seràs mesurat amb la mesura que mesuris,” podria ser que el raser que fas servir per mesurar el poder diví, també mesura l'abast de la teva habilitat per demostrar o reflectir aquest poder. Refiar-te cada cop més de la teva traça de guarir amb el poder de Déu sempre va de bracet d'un reconeixement més gran de l'abast i l'habilitat il.limitades del poder diví per fer-ho tot.

L'ús i l'aplicació que l'home fa del poder diví no pot anar separat del poder diví, puix el poder diví només opera per mitjà de l'home espiritual o com l'home espiritual. Tret que el sentit de la teva traça de reflectir el poder diví i el discerniment que n'ets el reflex no vagi a més, no desenvolupes ni et fas teva una veritable valoració del poder diví. El creixement espiritual constantment defuig la suggestió que el 'canal' és quelcom per si mateix, i reconeix la irresistible natura del poder diví expressada a través de l'home, o reflectida per l'home.

140- VETLLA, que no et creguis que l'error et pot furtar el teu pensament espiritual, que és on hi rau l'únic poder del Científic Cristià. És Dalila, o el magnetisme animal, que mira de furtar-li al nostre Samsó la seva fortalesa espiritual, tallant-li els cabells. Els cabells simbolitzen els pensaments que afaiçonen la consciència. Quan són espirituals, hom és invulnerable a les suggestions malignes, i ple, doncs, de la fortalesa divina. Quan hom es creu que l'error li ha pres el pensament espiritual, -o que l'hi pot prendre- s'ha donat a la temptació de Dalila.

És la falsa creença, o il.lusió, la que li suggereix a l'home que pot ser despossseït dels pensaments de Déu. Enlairem-nos per sobre d'aquesta suggestió.

141- VETLLA, que no basis el teu sentit de la Ciència Cristiana i de l'adoració de Déu en la forma buïda de l'Esperit. La teologia tradicional és l'adoració de Jesús sense el Crist o en lloc del Crist. No hi ha gaire diferència entre aquest error i acceptar la Ciència Cristiana basant-la en la personalitat de la Sra. Eddy i no en la idea espiritual impersonal que encarnà, el Pastor emèrit.

Un cop, amb el permís de la Sra. Eddy, hom encarregà una estàtua d'una dona agenollada pregant, per l'eixamplament de l'Església Mare. La posaren sobre l'òrgan i s'hi va estar tres dies. Aleshores els directors reberen una carta de la Sra. Eddy manant que la treguessin.

Un dels nostres himnes ens diu que a mesura que ens enlairem, els símbols desapareixen. Els tres dies que l'estàtua fóu al seu lloc simbolitzen l'ascenció del pensament de la Sra. Eddy; s'adonà que la seva personalitat havia de ser bescanviada per la consciència de la seva presència espiritual. Sabia que Jesús havia declarat que, com idea espiritual, era sempre amb nosaltres; però que no sentiríem aquesta presència espiritual, o el Consolador, tret que la concepció personal i humana que en tenim no fos bandejada.

El pensament de la Sra. Eddy s'enlairà fins aquest discerniment espiritual, i va manar de treure l'estàtua (que avui fa més bonic el campus del Principia). La seva carta amb aquesta ordre data del 14 de Desembre del 1909, “Cap imatge d'una dona en actitud de pregària ni en cap altra actitud serà feta ni posada a la nostra Església ni en cap dels nostres edificis amb el meu consentiment. Això us demano i us exigeixo: No feu cap estàtua, cap escrit ni cap acció que perpetuï o immortalitzi el pensament de l'ésser personal; ensenyeu, il.lustreu i practiqueu tot allò que impersonalitzi Déu i la Seva idea, l'home i la dona. Em faig del tot enrera del què hagi dit al passat de representacions amb pensaments o imatges, i la meva Església no em pot contradir en aquest punt.”

La Sra. Eddy discerní que si hi deixava l'estatua, els estudiants podien baixar al nivell d'adorar-la, perquè representava la seva personalitat, i això no els hi deixaria capir la seva veritable missió ni el concepte que ajudava el seu creixement espiritual i volia que els estudiants tinguessin sempre present. La ment gandula sempre agafa el camí més fàcil. S'estima més adorar una estatua que no pas demostrar el concepte i la memòria justa de la nostra Cap.

Tornem a crucificar el Crist cada cop que adorem la forma sense l'Esperit, o en lloc de l'Esperit. Un cop la Sra. Eddy definí la teologia escolàstica com l'adoració de la personalitat. Va dir, “La teologia de la Ciència Cristiana és la realitat del bé i la irrealitat del mal. Les altres teologies són els parers dels homes tocant als ensenyaments de les Escriptures, dels profetes i de l'obra de Jesús. A la Ciència capim tots els ensenyaments del Crist, que enclouen tot el bé i exclouen tot el mal. I en podem fer la demostració.”

142- VETLLA, que no traeixis el Fill de l'Home amb un petó (Lluc 22: 48). Un petó és un símbol d'afecte, de valoració i de devoció externa. Els mortals es posen la careta d'estar contents per enganyar-se els uns als altres, mentre per dins són infeliços.

Si els estudiants avançats de la Ciència fan veure que la seva devoció es basa en una pregona estimació de la religió i en el fet que en treuen sempre un gran sadollament, quan de fet la seva devoció ve d'un sentit del deure, traeixen el Fill de l'Home amb un petó. En aquest cas, senten que quelcom no està bé; però l'urc no els hi deixa reconèixer, i no hi ha manera, doncs, d'esmenar la situació. El fet que la teologia tradicional no sadolla seria entès de manera més general si als seus adherents no els hi fes por de reconèixer el fet; però els qui no estan contents els hi sembla que són ells que no van bé, i es culpabilitzen a si mateixos, i no pas al sistema.

Adorar la forma morta de la Ciència Cristiana i fer veure que l'Esperit no n'ha fugit, quan de fet n'és fora, si més no per tu, és una ensarronada que traeix el Fill de l'Home amb un petó, puix presenta la forma externa de la veritable devoció, que no és expressió de la plenitud interior, ans tapa només una mancança dedins. Traeix el Fill de l'Home perquè fa sobrera la idea espiritual, i no hi ha manera d'esmenar la situació mentre la comèdia duri.

Si la teva encarnació de la idea espiritual no et sadolla de manera activa però fas veure que sí, aquesta pretensió no deixa esmenar la situació. Potser comences a deixar enrera “l'estadi de llet” de la Ciència Cristiana i no te n'adones. No t'has d'avergonyir si la llet de la Paraula ja no et nodreix ni et sadolla com abans. Quan esdevenim “homes en el Crist,” com escriu St. Pau a la Carta als Hebreus 5:13-14, la nostra devoció i afecte per la Veritat s'ha de basar en quelcom més substancial que la llet si ha de ser duradora i sincera. Als homes que treballen els hi cal quelcom més substancial que la llet per nodrir-se i aguantar-se drets. Si hem assolit el punt de ser estudiants que treballem encarant l'oposició del magnetisme animal emprant el nostre enteniment tant bé com sabem, ens cal carn, i l'Amor diví la proveirà a mesura que hi estiguem a punt.

143- VETLLA, que no et creguis que la idea espiritual, que és la naturalesa real de l'home, es pugui perdre, contaminar o esdevenir inoperant per culpa d'una condició, fet o evidència humana. Si un diamant et caigués dins d'un bassal de fang, tindries prou fe per saber que aquesta experiència no el pot sollar ni fer-li mal, i que un bon aiguat en netejaria el fang i revelaria tota la puresa de la gemma. Un cop un Científic Cristià digué, 'No et creguis mai que res, ni tant sols la teva follia, pugui ajornar indefinidament el destí que Déu té per tu.'

A Mateu 4:7 Jesús hi diu, “No temptis el Senyor, el teu Déu.” Si el Senyor és Déu fet idea, o home, la nostra tasca és adonar-nos que aquesta naturalesa Crística, que és la nostra i la de tothom, no es pot perdre, ser profanada, ni temptada per cap suggestió ni condició terrenal.

Quan tens la temptació de trobar-te malament o de pecar, pots discernir que la naturalesa real de l'home és molt per sobre d'aquestes fases del somni de la mortalitat. Pots saber que ets un canal pel bé de tota la humanitat, malgrat la conspiració d'aquesta suggestió mortal o fals testimoni que mira de fer caure el teu pensament del seu alt cimall.

La Sra. Eddy digué un cop, “L'error ens diu que estem malalts o desanimats; no ho diem pas nosaltres. És l'error que parla de si mateix. Si ho admetem, hem acceptat una mentida. La Veritat diu, 'Tinc uns ulls perfectes, un cor perfecte, unes cames perfectes ... ; tot el que sóc és com Déu, perfecte'.” Hauríem de descartar el judici de la ment mortal, i pregar per la Ment Crística.

Una vegada una dona patia un prolapse intern. Era una Científica Cristiana però la temptació d'operar-se era forta, perquè semblava l'única manera d'alleujar el mal. Anà a veure el seu practicant per dir-li el què volia fer, pel camí, però, un agraïment tan gran vers la Ciència Cristiana l'amarà, que decidí de viure'n els ensenyaments tan bé com sabés, ni que mai no s'arribés a guarir del seu problema físic (Sentinel CC del 1931).

Aquesta senyora fóu guarida allí mateix, aquell mateix moment. La seva declaració era una clara determinació de defensar el reconeixement del fet que era una idea espiritual i que reflectia Déu, malgrat la interferència o el menysteniment de tot fals testimoni o suggestió humana.

“No temptis el Senyor el teu Déu.” No et creguis que la identitat espiritual de l'home, que és l'expressió de l'Ésser de Déu, pugui ser temptada.

La Sra. Eddy un cop va declarar, “Haig de saber que la definició de l'home que s'hi fa a Ciència i Salut, em defineix a mi. Jo sóc l'home espiritual; jo sóc la imatge i semblança de Déu, i reflecteixo una imatge plena i perfecta de la Vida, de la Ment, de l'acció ..., no estic sotmesa ni a lleis materials ni a limitacions.” No ens podem creure que aquesta identitat perfecta pugui ser més temptada pel mal que un actor pot ser malferit per una bala que li disparen en una pel.lícula.

144- VETLLA, que no preguis com ensenya la falsa teologia, demanant a Déu que destrueixi el cantó poc plaent de la matèria i de l'existència material i en preservi el cantó que sembla bo. Aquesta inconsistència fa que aquesta mena de pregària no tingui gaire eficàcia espiritual.

Quan Jesús va maleir la figuera, relegà allò que la ment humana en diu bo, al mateix nivell del què no val res, perquè s'adonà de l'error que s'hi amagava al darrera. Quan manà als dimonis que entressin dins dels porcs, ens va venir a dir que un producte que la ment mortal feia passar per bo, era de fet dolent, i ensenyà la lliçó que tot allò que té la ment mortal al darrera està condemnat a l'autodestrucció. Volia que els seus deixebles entenguessin el destí final de tot allò que els mortals estimem perquè sembla bo.

És la vella història de l'infant que no podia treure la mà de la sucrera perquè agafava un grapat de sucre. Els mortals s'arrapen a allò que sembla bo, i es troben agafats del tot al clam de la matèria.

Hom pot estar-se'n de cremar una pila d'escombreries perquè ha perdut un paper valuós. Tota la pila queda per cremar perquè hom pensa que hi pot haver una cosa bona. Quan la destrucció de Sodoma i Gomorra s'apropava, la Bíblia ens diu que no es podien cremar mentre hi haguessin homes justos dins les ciutats.

L'home no està lligat a la falsia. És ell que s'hi agafa i la perpetua amb la creença que hi ha quelcom bo. A la paràbola del blat i del jull, el jull simbolitza el mal que s'assembla tan al bé, que els mortals no en saben veure la diferència, i han d'esperar l'hora de la collita o del creixement espiritual, que els hi forneix la percepció espiritual per detectar la diferència entre el bé humà i el bé diví. Aleshores el jull pot ser destruït sense malejar el blat.

Un cop una senyora refinada deixava viure el seu germà, un caràcter ben diferent, a casa seva. La seva manera de fer grollera i el seu parlar barroer l'ofenien, però l'aguantava perquè s'imaginava que el germà se l'estimava. Un dia s'adonà que el seu afecte era jull i no pas blat, que era el gust pel bon menjar i la bona vida que li proveïa i el fet que estalviava diners, puix ella no li demanava res, allò que estimava. Va capir que havia aguantat tota aquesta miserable situació perquè hi havia una cosa que s'havia pensat que era bona. Quan envià el dimoni als porcs, o s'adonà que aquest afecte aparent era del tot de naturalesa animal, en quedà alliberada.

145- VETLLA, que l'evidència de l'error que t'encara, no et faci creure que el camp de batalla de la Ciència Cristiana, allà on hi guanyem les nostres victòries, és en algun altre lloc fora del teu pensament. No mirem de canviar les condicions del món, ans la percepció que en tenim. No mirem d'esmenar i perfeccionar la humanitat, de manera que siguin dignes d'ocupar els seus llocs al nostre regne del cel. Mirem de treure el tel del nostre pensament que ens fa creure que no són perfectes ara, o no són ara mateix al regne de Déu.

La Sra. Eddy un cop va dir, “L'error no és res tret de pensament erroni, i mai no ens hi hem de doblegar ni acatar-lo.” També digué, “L'error és pensament no científic i tot el què cal per destruir-lo és el pensament científic o veritable.”

Quan la base del teu maldar és l'adient, i t'adones que la teva feina és aclarir la teva visió, el pensament que tens del pacient, i el pensament que tens del què pensa de si mateix, pot semblar que els teus arguments siguin els mateixos que si li miressis de fer quelcom, quan de fet, no li fas res ni li vols fer res.

Si el teu pensament és científic, discerneixes que el teu pacient és un fill de Déu, que sempre n'ha estat, i que no pot manifestar res, tret del bé, puix ja és el reflex de Déu ara i per sempre. Maldes per saber-ho, i per saber que ell ho sap. El teu propòsit en fer això, tanmateix, no és fer-li res; és més aviat esmenar el pensament que en tens, i esmenar el pensament que tens del que ell pensa de si mateix. El tractament científic del malalt obre la porta per a què el pacient sigui governat per la Ment divina, i no pas per la ment humana; però quan ens pensem que argumentem per canviar el pensament que el pacient té de si mateix, som susceptibles de perdre de vista la part de Déu en tot l'afer, i baixar al nivell del guariment mental, que no és gaire més que manipulació mental.

Quan mires de guarir el teu pacient com si fos quelcom a part de tu, treballes amb l'efecte i no amb la causa. Mires d'enfocar la imatge borrosa i desfigurada canviant quelcom a la pantalla. Has d'anar a la causa del problema, que és al projector, i esmenar-lo allí.

146- VETLLA, que no limitis el teu concepte del guariment, i els hi facis als teus pacients allò que en podríem anomenar un guariment de la piscina de Bethesda (Joan 5: 1-5). El fet que l'àngel davallés i remenés la piscina de tant en tant fa pensar que fóu només un canvi de creença allò que produí el guariment. La tasca de l'àngel es limitava a davallar de tant en tant amb un propòsit específic, el de guarir la malaltia.

Una concepció limitada del guariment a la Ciència Cristiana li forneix al pacient només un fil de la corda de la Ment divina, escanyat-Ne l'acció i reduint-La a tornar la salut a un cos malalt. No va gaire més enllà de neguitejar o remenar la ment mortal una mica, i després deixar-la tornar al nivell d'abans.

Una concepció més ampla i contínua malda per donar-li al pacient tota la Ment divina. Una Ment que forneix no només la desitjada transformació física, ans també una regeneració i espiritualització mental, molt més valuosa que un simple canvi de condició física, i que roman de llarg després que el guariment físic ja ens hagi marxat del cap. Un practicant fa un guariment de Bethesda quan l'únic que vol és emmenar el poder de la Ment per trasbalsar prou el pensament del pacient que li guareixi el cos, sense el propòsit més enlairat d'esperonar, si es pot, una regeneració espiritual.

Aquests mots foren el blasme de Jesús al Bethesaidisme, “Alça't, agafa la teva llitera i camina.” El Bethesaidisme promou l'enpantanagament expectant – la inactivitat –, esperant que la piscina sigui remenada, o que el guariment caigui del cel. Una exigència més alta és encoratjar el pacient que encari o repti l'error de l'empatanagament i de la por, que li ha embaltit el pensament, i ajudar-lo a restablir l'activitat del pensament adient. Aleshores serà encoratjat a cercar no només l'alleujament físic, ans també la regeneració espiritual.

147- VETLLA, que havent declarat la veritat d'un cas i veure que no s'hi dóna, no et pensis que l'exigència és declarar més la veritat per engruixir el contrapés de l'error. És veritat que la Sra. Eddy feia servir l'exemple de posar més sucre a les balances amb els seus estudiants. Els hi deia que hi podia haver molt sucre però que la balança no es bellugaria fins que no s'hi posés la darrera cullerada. Els hi deia per animar-los a no defallir.

Cal fer memòria també que Jesús, malgrat guarir tota mena de malaltia, no va guarir pas a tothom. Hi pots haver abocat en un cas prou poder espiritual per bellugar muntanyes sense que hi hagi guariment. La raó de la manca de reeiximent pot ser un clam de manca de fe o d'empedreïment del cor del pacient.

Podem veure el tractament de la Ciència Cristiana com el Crist trucant a la porta. No et desanimis si la porta del pacient no s'obre a la primera. Si ajudes el pacient sense defallir a apujar la persiana de la manca de fe, de manera que hi hagi una joiosa acceptació de la veritat i expectativa de guariment, el pacient serà guarit. Però és de savis fer memòria que hauries d'escoltar el guiatge de l'Amor, que et pot menar a deixar el cas si el pacient no és receptiu ni expectant.

148- VETLLA, que quan les teves experiències humanes et fuetegen per deixondir-te espiritualment com hom fuetegeria un cavall engorronit perquè camini, no gemeguis ni et giris per veure què es el que et fueteja. Jesús ens avisa que quan hàgim posat la mà a l'arada no mirem enrera. En fer-ho, t'alenteixes i anul.les el bé que hauries de fer.

La Sra. Eddy un cop declarà, “L'error no és res tret de pensament erroni, i mai no ens hi hem de donar ni doblegar-nos-hi. Hem d'anar al davant de l'error, i anar-hi tot el camí.” Aquesta declaració ensenya que si mirem enrera, l'error ens pot atrapar.

Si un cavall es girés cada cop per saber qui el fueteja, el fuet perdria tot el seu bon efecte. Imagina't que a la teva experiència s'hi manifesta un sentit de mancança. En lloc de mirar de descobrir-ne les raons humanes, no te l'hauries de mirar com un fuet que t'esperona a treballar amb més fervor, – no pas per diners ni matèria –, ans per assolir una consciència espiritual més enlairada del fet que, no depens de la matèria i no et calen ni matèria ni diners materials, puix ets el fill de Déu i Déu en té cura en tots els sentits? Aquest discerniment et faria a mans tot el proveïment que et cal.

Assumim que un sentit de patiment es manifesta com el fuet per fer-te anar endavant espiritualment. No hauries de mirar d'enlairar-te dins del reialme de l'Esperit, on hi perds tota consciència del cos? Aleshores, com ens diu la Sra. Eddy, el cos no dirà ni piu. Però girar-nos vers el cos, esbrinar-ne la condició i mirar de guarir-la com si fos matèria, no és científic ni progressiu. Si sabem que la malaltia és la rebel.lió de la carn contra la mala pràctica que hi fas, el remei és aturar la mala pràctica. Per fer-ho hom ha de mirar endavant no pas enrera.

149- VETLLA, que la demostració no esdevingui una feina aparentment feixuga. El concepte humà de la feina, si li deixem posar el nas a la Ciència, farà fora la joia i l'eficàcia del maldar científic.

Quan la demostració es fa difícil, normalment és perquè l'acte de discernir allò que ja és veritat i ben establert, baixa fins al nivell humà de treballar per establir quelcom que hom pugui palpar. És la diferència entre cridar un pacient que es desvetlli, pensant que dorm, i desvetllar-lo sabent que, de fet, ja està despert. És la diferència entre mirar de crear salut, i discernir que ja és un fet.

El maldar científic no es fa per establir el bé, ans per discernir que el bé ja existeix com una realitat ara i aquí. La veritable tasca no és escarrassar-se per a què el bé sigui omnipresent, ans desvetllar-se per reconeixe'l. La demostració esdevé una tasca feixuga només quan és un maldar per fer quelcom. Esdevé una joia lleugera i triomfant quan és un maldar per reconèixer i discernir allò que Déu ja ha fet. Només aquest maldar just establirà el regne de Déu a la terra, com ja és al cel, i serà fàcil.

150- VETLLA, que quan el teu pensament es deprimeixi, no vagis repetint arguments pensant que en són el remei. Quan un cotxe queda encallat al fang, si vas fent girar les rodes, s'hi enfonsa més. Només en pot sortir treient-ne pes i aixecant el cotxe.

De vegades els nostres arguments mentals fan semblar l'error més real en lloc de fer-ne minvar l'aparença de realitat; fan deprimir el pensament en lloc d'alleujar-lo i enlairar-lo. Fa més mal que bé argumentar en aquesta situació. El remei és fer memòria que argumentem per convence'ns de la irrealitat i impotència de l'error, però si el reprimim amb mà dura, demostrem que no ens enrecordem que simplement exposem una mentida i no destruïm pas una realitat.

Quan la tasca mental se't fa un feix, atura't i adona't del per què. Alleuja el teu pensament dient, “De fet, no tinc cap feix, cap problema, cap tasca per fer, tret d'adonar-me que no hi ha cap tasca per fer, Déu ja l'ha feta tota.”

En aquests moments hauries de reposar dins l'Amor infinit fins que sentis que el teu pensament es fa més lleuger i foragita la feixuguesa per l'eclosió de la consciència espiritual. Aleshores quan sentis aquesta gràcil consciència de la presència i el poder de Déu, pots anar endavant per acomplir tot el bé i fer la demostració que calgui.

151- VETLLA que, mentre fas córrer el teu avió mental mirant d'agafar prou embranzida per enlairar-te més enllà de la ment mortal, o evidència material, no et marxi del cap que, per molta embranzida que un avió agafi a terra, no s'envola fins que els seus elevadors no apunten enlaire.

Un home no pot anar mai més enllà dels seus ideals i aspiracions. Si només aspira a gaudir de l'harmonia, la puixança material i el bé humà, res del què faci a la Ciència Cristiana el farà anar més enlaire d'aquest ideal humà limitat. Els seus elevadors encara van paral.lels al nivell de la materialitat. Quan el principiant descobreix la Ciència Cristiana i comença a agafar embranzida corrent arreu, pot pensar erròniament que l'eufòria d'aquest maldar preparatori és el vol espiritual enlairat, però això no és excusa per quedar-se encallat en aquest error.

Al segon grau, tal com s'assenyala a la pàgina 113 de Ciència i Salut, la ment humana és esperonada per la Veritat i és menada a un estat d'activitat que la posa a punt pel tercer grau, on l'home s'enlaira fins al punt de reflectir la Ment divina, i la ment humana és deixada enrera.

És cert que hom només pot deixar la ment humana enrera quan reflecteix prou la Ment divina per ser servat espiritualment. Altrament es trobaria sense puntal. Aquest punt de vetlla és un avís per a què hom no es quedi content amb el refinament i l'activitat de la ment mortal, i amb l'anar corrent al vell nivell del pensament mortal.

Si dels dos socis d'un negoci, un fos gandul i l'altre diligent, aquest darrer planejaria de guanyar prou per comprar la part del negoci del seu soci. Mai no hauria de perdre de vista aquest objectiu, ni que de moment hagués de treballar amb el soci gandul.

152- VETLLA, que a la teva tasca científica no esclafis l'error amb massa duresa mental. La Sra. Eddy digué un cop, “toca l'error lleument quan facis el tractament, com al piano hi tocaries les notes d'embelliment.”

Quan afirmes la Veritat ho has de fer amb poder i força, però les negacions de l'error s'han de fer amb un toc mental lleuger. Per què? Perquè l'únic poder de l'error rau en la seva aparença deceptiva o il.lusió. Si et capfiques reprimint-lo i te l'agafes gaire a la valenta, vol dir que et creus que té el poder de no deixar-te veure i establir el seu no res de la manera més simple i fàcil. És cert que ens cal activitat mental, puix el mesmerisme o hipnotisme treballa per mitja d'un sentit mental engorronit o embaltit; tanmateix quan te les heus lleument amb l'error en fer el tractament, demostres que reconeixes que no cal maldar gaire per exposar-ne el no res, i que no té cap poder que t'hi pugui posar pals a les rodes.

Has d'arribar al punt de descobrir que tots els clams de l'error són falsos, i la seva única veritat és que són no res. Mirar d'esclafar l'error per la força en fer un tractament, demostra que no veus clar què mires de fer. Demostra que et creus que has de lluitar amb una realitat en lloc d'exposar un fals clam.

153- VETLLA, que no acceptis la idea general que la mica de poder que representava el petit còdol de David va vèncer un gran poder, anomenat Goliat. David, la manifestació i la representació visible de la omnipotència de la Ment divina, era, de fet, el gegant invencible equipat del poder infinit i fóu aquest poder el que vencé Goliat, símbol del poder del tot deceptiu de la mida material.

El parany del mesmerisme del testimoni dels sentits és capgirar-ho tot, magnificant el no res de l'error, fent-lo semblar un gegant, i menyspreant el poder i la presència de l'Esperit.

I doncs, quan ens encarem amb un problema que sembla gegantí, no hauríem de demanar-li a Déu més poder; ens les hauríem d'heure amb el magnetisme animal, que els nostres ulls es descloguin per veure les proporcions i les relacions adients de les coses. Aleshores ens adonarem que som els representants de Déu equipats d'omnipotència, i que anem a encarar un enemic que no ens ha de fer més por que un pardal.

La Ciència Cristiana no li dóna a l'home més i més poder per a què pugui encarar-se amb les gegantines forces del mal; ans li treu dels ulls les ulleres magnificadores del testimoni dels sentits, que ens fa veure l'error com si fos real, inflat i poderós.

Una vegada a un nen se li explicà que als cavalls que desfilaven amb pas joliu als feliços anys noranta, se'ls ensinistrava a alçar la pota en fer el pas, posant-los-hi ulleres magnificadores que els hi feien veure les pedretes del camí com si fossin rocs. Així alçaven les potes més del que calia per passar-hi per sobre, fent-ne el pas joliu.

Tant si aquesta història és veritat com si no n'és, il.lustra el fet que la creença del naixament a la matèria els hi posa als mortals les ulleres de la visió material de la ment mortal, i el pigmeu de la impotència i del no res humà s'infla i sembla un Goliat de poder i de revenja. Quan l'enteniment espiritual fa fora aquesta distorsió, i li forneix a l'home una visió clara, l'home s'adona de l'absolut no res del no res, i del gran fet de la totalitat de Déu. És així com el Goliat de la ment mortal és conquerit.

154- VETLLA, que en un ximple i gelós maldar per protegir-te de l'error, no et separis de Déu (si això pogués ser). Ajustes la persiana de nit per protegir-te els ulls de la claror del carrer, i al matí no pots veure l'eixida del sol. Quan encares l'error refiant-te del tot que no és res, i que de fet només et pot tocar la claror de Déu, no pas el seu oposat suposicional, – puix l'error no fa claror – , t'adones que no cal ajustar cap persiana.

Jesús manà als seus deixebles que quan els piquessin en una galta, paressin l'altra, i no pas que miressin de protegir-se d'un altre bufetada. Dit altrament, no tinguis por que et tornin a picar per culpa de la teva paciència, puix de fet, dels fills de Déu només en pot venir estimació. Ens hauríem d'adonar que la suggestió que el mal et pot neular com la claror del carrer et neula els ulls, és només una martingala de l'error que mira de fer-te'n protegir d'una manera que et separa de Déu. El magnetisme animal xiuxiueja, “T'has de protegir del teu enemic.” Si obeeixes aquesta suggestió, reconeixes i acceptes la realitat i l'existència d'un enemic.

La Veritat diu, “Protegeix-te de la creença que hi ha enemics, de la creença que hi hagi res extern de què t'hagis de protegir, puix Déu és el Tot.”

155- VETLLA, que sàpigues destriar entre la feina que hauries de fer i pots fer pels altres, individualment i col.lectivament, sense haver-ne de demanar permís, i la feina que ningú no hauria de fer sense demanar-ne permís, tret d'en situacions perdonables, com esmenta la Sra. Eddy a la pàgina 282 dels Miscellaneous Writings.

La feina que hauries de fer per tothom és impersonalitzar l'error, veure'n el no res separat de l'home, i discernir la perfecció de l'home com la idea de Déu.

La feina que no hauries de fer sense permís, per regla general, és tractar un altre per a què es vegi separat del seu error, i perfecte a la vista de Déu.

Se'ns ha manat d'esmenar el nostre pensament dels altres a tota hora, però se'ns avisa que no mirem d'esmenar els pensament que els altres tenen de si mateixos sense el seu permís, tret de si hi ha un accident o quan el qui en té el dret, vol que ho fem.

És bo i permisible veure l'error separat de l'home, i doncs, com no res; però tractar un home per a què es vegi a si mateix separat de l'error, implica el maldar per entrar dins del precinte de la llar mental d'un altre, que ordinàriament no s'hauria de fer sense permís.

Si un noi s'agafés a una repalassa, la repalassa també s'agafaria al noi. Podries ajudar-lo a desempallegar-se'n tibant la repalassa, fins i tot sense el seu permís, però normalment hauries d'esperar que t'ho demanés abans de mirar d'ajudar-lo a deixar anar la repalassa. Pots fer la tasca impersonal de separar l'error de l'home a totes hores, però ajudar un mortal a deixar anar l'error que agafa, sense que t'ho demani, és una cosa que no hauries de fer gairebé mai.

156- VETLLA, que no arribis al punt de creure't que al moment que atures els teus arguments conscients de la Ciència Cristiana, l'afluència de la Ment divina s'estronca. L'home no pot posar prou oli a la seva llàntia per fer-se claror a les hores fosques? No hauries de ser bo de sentir més i més que, puix l'home és el fill perfecte de Déu, la benaurada afluència de la Ment divina s'esdevé tant si argumentes conscientment com si no?

Hauries de maldar per establir la llei que des del moment que desclous el teu pensament a Déu, no només una gran afluència de bé hi entra, ans és inestroncable, puix el bé és sempre d'amplada, benaurança i continuïtat infinita. De fet, ja hi entrava abans no li descloguessis a Déu el teu pensament. La teva feina real és foragitar allò que clama que no l'hi deixa entrar.

La Bíblia narra que Elies féu una demostració que li proveí menjar quaranta dies. Hem d'aprendre a tenir més fe en la continuïtat i permanència de les nostres demostracions.

157- VETLLA, que en revifar el foc de la confiança i de l'espectativa espiritual que forneix poder i eficàcia a les teves declaracions de la Veritat, no et creguis que els arguments guareixen. Els arguments fan pas a la Veritat que guareix, i doncs, són com la llenya que nodreix el foc. Però és el foc que escalfa, i no pas la llenya que arrepleguem per cremar.

Un cop la Sra. Eddy va escriure a un membre del Consell de Direcció, “Persevera, i si el foc crema somort o sembla que es vulgui apagar, revifa'l amb fe i estimació. No deixis apagar mai la flama a l'altar de la Ciència Cristiana, i vetlla, treballa i prega sense aturador.”

158- VETLLA, que al teu maldar per adonar-te que ets un canal del bé per tota la humanitat, no passis per alt de deixar ben clar el fet que tots els homes són canals del bé per tu.

Jesús digué que els qui feien la voluntat del seu Pare eren la seva mare, la seva germana, el seu germà, volent dir que la seva demostració de la presència i del poder de Déu anava de bracet de l'adonar-se que els altres podien servir-lo espiritualment, puix aquest és el sentit espiritual de la mare.

159- VETLLA, que no et pensis que la teva feina és assolir un sentit perfecte de tu mateix per poder entrar al Regne de Déu, en lloc de perfeccionar el sentit de Fill de Déu que tens de tu mateix, per poder refinar la idea que tens de la humanitat, revelant el Regne de Déu aquí i ara. No ens posem a punt per anar al cel. El cel és dins nostre i es manifestarà a fora en la mesura que discernim aquesta gran veritat.

160- VETLLA, que no caiguis a la temptació d'agafar la crema i la nata de la veritat i fer-la servir per assolir tot el bo i millor que la matèria o la ment mortal et pot oferir. Això capgiraria del tot el propòsit de la Ciència Cristiana, emprant-la per fer-ne de l'Esperit, matèria, en lloc d'espargir la matèria per a què l'Esperit es pugui fer visible. La Sra. Eddy ens instrueix que de les coses en fem pensaments, no pas que dels pensaments en fem coses.

161- VETLLA, que en declarar la Veritat, els pensaments del teu cor siguin tan científics com els teus arguments. La Bíblia ens demana de pregar, “Que els mots de la meva boca i els pensaments del meu cor Us siguin plaents, Oh, Senyor, penyal meu i redemptor meu!” A Jesús no el podia ensarronar el parlar científic que amagava un pensament no científic.

162- VETLLA, que no et creguis que la teva contesa amb l'error és alhora defensiva i ofensiva. Si et barallesis amb un lleó, la teva lluita seria alhora defensiva i ofensiva; però si lluitessis amb un pardal seria del tot ofensiva. Puix l'error és una falsa creença, no té més poder de tornar-s'hi que un pardal.

Tanmateix, si passessis per sobre d'una corda tibant, un pardal empipador voleiant al voltant teu seria una nosa que no et deixaria concentrar. La finesa del magnetisme animal rau en el seu maldar per distreure el pensament de la tasca de pensar justament.

163- VETLLA, que no et creguis que t'has escapolit de la presó de la mortalitat, simplement perquè has fugit de la teva cel.la, i t'has enfilat a les muralles de la garjola. La Ciència Cristiana troba l'home mortal primer a la cavorca de la creença mortal. Aleshores en acceptar la Veritat que se li forneix, hi ha un canvi per bé, que es pot comparar al fugir de la cavorca fosca i enfilar-se a la muralla de la presó.

Hom no se n'escapoleix, tanmateix, fins que no obeeix l'exigència de fer el salt al reialme desconegut de l'Esperit. Fins que no fa el salt, no s'ha escapolit de la mortalitat; simplement s'hi ha posat a punt.

Ser a la cavorca es podria comparar al primer grau de la ment mortal que trobem a la pàgina 115 de Ciència i Salut, mentre que la muralla seria el segon grau. El tercer grau seria el salt al reialme de Déu que repudia tot allò que és humà i es dóna al diví.

Fem memòria, doncs, que ser a la muralla, no és l'objectiu de la Ciència Cristiana. L'estudiant que tira endavant, la troba tan meravellosa, comparant-la amb la cavorca, que pot caure a la temptació d'acontentar-se restant en aquest punt humà exaltat.

164- VETLLA, que no et creguis que als símbols hi pots trobar inspiració. Aquest error és il.lustrat per l'estudiant que escriu tots els mots que diu el seu mestre, i s'afigura que n'ha copsat la inspiració.

Si hom fa notes a la classe i més tard hi fa una ullada, el poden ajudar a reviure l'exaltació del moment que les va escriure; però la inspiració és l'esperó espiritual que mai no es pot copsar ni confinar dins del estrets límits dels símbols humans. Jesús en féu esment com del vent que bufa allà on li plau, “i no pots dir d'on ve ni on va.”

La Bíblia i Ciència i Salut són els llibres que capturen la inspiració de Déu en símbols d'una manera més acurada, tanmateix la demostració que féu la Sra. Eddy en aquesta direcció ha de tornar a ser feta constantment pels seus seguidors, altrament amb el pas del temps es perdrà. Que es pot perdre és demostrat pel fet que la gent llegí la Bíblia molts segles sense ser guarida. Un estudiant de la Sra. Eddy digué que treballava diàriament per saber que la inspiració del guariment era transmesa per aquests dos llibres als qui els llegien, i que cap error de suggestió o de creença no podia enfosquir ni fer minvar l'espectativa dels qui els estudien tocant a aquest punt vital.

165- VETLLA, que no t'agafis al teu concepte de Déu i al teu concepte de l'home com dues parts separades del teu pensament científic, com si alhora poguessis tenir una idea bona de Déu i una idea dolenta de l'home. Hi ha autoritat per dir que la frase “Santificat sigui el Vostre nom,” vol dir l'home. Si això és cert, aleshores amb el reconeixement de Déu com el Pare, hi va de bracet el manament de santificar l'home.

Si els vidres del teu cotxe fossin tan bruts que et fessin veure borrós a tothom qui miressis, els raigs de sol que hi passessin i et toquessin també quedarien distorsionats. “L'Amor es reflecteix a l'Amor.”

El concepte que tens del teu germà humà determina com la Ment divina llueix sobre teu i a través teu. Maldant per veure la humanitat tal com Déu la veu, pura i perfecta, fa pas perquè l'amor i el poder de Déu t'arribi i arribi als altres a través teu cada cop amb més potència i puresa. Si, altrament, t'entestes a veure ni que sigui un individu de manera errònia sense maldar per esmenar aquesta visió, no et sobti si l'Amor diví es manifesta distorsionat i revessat a la teva experiència.

La Bíblia ens diu que Job trobà la manera de deixar enrera la discordança, la mancança i el patiment en pregar pels seus amics (Job 42:10). El seu maldar per veure el Crist en els altres féu pas perquè el Crist li arribés.

166- VETLLA, que facis fermentar totes tres mesures de farina esmentades a Mateu 13:33. Aquestes tres mesures podrien representar l'enteniment que tenim de Déu, de l'home i de l'univers. El llevat és la inspiració espiritual que desvetlla la teva habilitat de veure les coses des del punt de vista real i espiritual, – com Déu les veu, la Seva pròpia expressió.

El testimoni dels sentits declara que tant el bé com el mal són reals. El món creu en un Déu bo i en un Déu dolent, en homes bons i homes dolents, i en un bon lloc anomenta cel i un de maligne, anomenta infern.

Capir la Ciència Cristiana ens forneix el llevat espiritual que, en abocar-se a la primera mesura de farina, fa que la concepció dual de Déu sigui bescanviada pel reconeixement d'un Pare-Mare Déu perfecte i infinit, que és massa pur per contemplar la iniquitat.

En fer fermentar la segona mesura de farina amb el llevat espiritual, discernim que només hi ha un home, el reflex de Déu, perfecte i immortal, i allò que sembla un home pecador és un fantasma del mesmerisme, que no és l'home ni n'és part. Els estudiants han d'aprendre com l'error els engalipa i en fa els seus advocats, de manera que els mortals es pensen que es representen a si mateixos i no a l'error.

Quan el nostre país fa la guerra, hem d'aprendre que l'enemic real és el mesmerisme al bell mig nostre, – la cinquena columna que ens tempta a pensar com els altres pensen i a odiar individus o nacions. En donar-nos a aquest error, perdem Déu.

Abocar el llevat a la tercera mesura de farina, l'univers, és el punt més fàcil de negligir, puix sembla senzill d'acceptar el dictum de la vella teologia, que l'home malda per deixar enrera aquest món imperfecte ple de pecat, malaltia, discordança, decadència i mort, per anar a algun lloc llunyà anomenat cel.

Hem de discernir que no hi ha altre cel tret del que hi ha aquí, i que el veurem externalitzat quan hàgim acceptat que la consciència del regne és dins nostre. La Sra. Eddy ens diu a Ciència i Salut que nosaltres fem el nostre propi cel. L'únic univers de Déu és aquí i ara; és l'únic univers que hi ha. Sembla material perquè el sentit mortal el desfigura. L'home ha de canviar el punt de vista del seu pensament; aleshores ens adonarem que allò que semblava material, és espiritual i perfecte.

Ens pot semblar que hem deixat enrera la concepció del Déu dual i de l'home dual, però no hem fet fermentar tota la pasta fins que no hem descartat la concepció de l'univers dual. Hem de desvetllar-nos i veure que només hi ha un univers, que és aquí i ara; que no està malejat, només li sembla contorbat al qui se'l mira a través de la bogor del mesmerisme. Sense cap mena de dubte això és el que la Sra. Eddy tenia al cap quan digué, “Si no tens pacients, pots tractar els ocells i les plantes; els hi cal tractament.”

El llevat fa el pa més mengívol, no fa pas un pa nou. El llevat espiritual il.lumina el pensament espiritualment, per copsar la veritat d'allò que la cortina de fum del mesmerisme ha entelat amb la distorsió i la falsia. La Ciència Cristiana no ens emmena un home nou o un univers nou, ans un sentit nou i just del vell.

167- VETLLA, que no et creguis la vacuïtat, o aquesta sensació de buidor espiritual que va de bracet d'un sentit de desànim i de por. Jesús digué, “Poden els fills de les noces fer dol mentre hi ha el nuvi? Però arribarà el dia que el nuvi els hi serà pres, i aleshores dejunaran.”

Si hom gaudeix de la música de poca qualitat, ha de dejunar d'aquest plaer mentre el gust per una música més refinada es desenvolupa. Déu parla amb tots els seus fills a tota hora, però han de fer dejuni de les veus del món, si volen destriar quina és la veu de Déu.

Quan l'estudiant que tira endavant es troba abocat a la depressió i a l'aparent buidor espiritual, no s'ha de desanimar; hauria d'esguardar aquestes experiències com una prova de progrés espiritual. Per què? Perquè són el pas preliminar de la seva propera revelació.

La manera de guardar-se de creure en la vacuïtat és refusar d'estar deprimit. La Sra. Eddy ens diu que aquest buit aparent ja és ple de l'Amor diví. La demostració és aguantar ferm, i no deixar-hi entrar res fins que no sigui anegat per la consciència de la Veritat.

La temptació en aquests moments és mirar d'omplir el pensament amb quelcom que ens faci marxar del cap el sentit de buidor, puix pel sentit mortal pot semblar una condició trasbalsadora. L'estudiant que resisteix fidelment aquesta condició s'adonarà que fa un gran creixement espiritual. És un truïsme que Déu escriu sobre una pissarra buida.

Jesús vol dir-nos a la cita esmentada més amunt que hi haurà moments que ens creurem que hem perdut el nuvi – el sentit espiritual enlairat. És aleshores que hem de fer dejuni, o refrenar-nos de mirar d'omplir el buit amb distraccions humanes, fins que no revingui l'influx espiritual, perquè de fet no hi ha cap buit.

Quan un estudiant té una revelació a la Ciència i s'hi agafa, demostra que li fa por el buit. Té por que si perd aquesta revelació gloriosa, no serà bo de rebre'n una altra, i es quedarà a les fosques. Se'ns dóna la Veritat per compartir-la amb els altres. Si reps un pensament que t'ajuda, dóna'l als altres. Aleshores l'aparent pèrdua serà només el lloc de donar-la, per a què una revelació més alta hi pugui entrar. Sabent això, acolliràs el buit aparent, puix assenyala que estàs a punt per una revelació més gran.

No et faci mai por que la teva ment sigui una pissarra buida, però en aquests moments guarda-la, que només Déu hi pugui escriure.

168- VETLLA, que no miris de fer treballar el poder espiritual, sense purificar alhora els motius que t'empenyen a emprar-lo – esporgant-ne la limitació mortal i el desig finit.

Treballaràs sis dies encarant el mesmerisme de la creença mortal per destruir-lo; però després ha d'arribar el Sàbat, el moment de descloure el nostre pensament a la presència de Déu per gaudir d'aquest esbargiment que ens retorna per la batalla. No n'hi ha prou de declarar que Déu és la nostra fortalesa; hi hem d'anar sovint perquè ens retorni, tal com hem de revifar una joguina mecànica quan s'ha descarregat.

El dia del Sàbat és el símbol del girar-se vers Déu per reposar-hi i pouar-ne fortalesa i vida. És l'esmolar les nostres eines espirituals per poder tirar endavant i emprar-les sis dies. També simbolitza l'arrecerar-se dins de l'Ànima per purificar els nostres motius i purgar-los de finitat i materialitat.

169- VETLLA, que te'n recordis que, quan la Sra. Eddy ens diu que el desig és pregària, no diu pas que el bon desig sigui pregària. La Ment és la deu de totes les coses, i el desig n'és el motlle. Pot passar que maldem per assolir una consciència espiritual de la Ment, i encara tinguem desitjos humans.

Quan un estudiant vol fer una demostració financera, el desig de diners és prominent al seu pensament. Vol emprar el poder diví per sadollar allò que es pensa que li cal. Però, de fet, no ens cal mai res material. Ens pensem que ens cal una cosa física o material, quan, de fet, allò que ens cal és mental i espiritual.

La primera passa per demostrar proveïment és adonar-se d'allò que realment ens cal. L'home li demana a Déu que beneeixi i li garanteixi el seu desig humà, només perquè encara no ha entès realment què hauria de demanar a la pregària.

És perillós de covar al cor un desig humà i alhora voler reflectir Déu. La nostra consciència creixent de poder espiritual pot fer que el nostre desig sigui sadollat sense haver-lo posat a les mans de Déu, per a què pugui ser afaiçonat i exaltat abans no agafi cos en paraules i en fets. Pot passar, doncs, que sadollar-lo ens faci més mal que bé.

Un cop la Sra. Eddy va escriure a l'editor de les publicacions, “És un pensament trist, molt trist, que els diners regulin l'acció de tants estudiants. Si els diners haguessin governat la vostra Cap, la Ciència Cristiana avui no seria res, en lloc d'haver vençut tota mena d'oposició i governar i regnar ... He treballat sense diners i sense posar preu, fins que Déu no m'ha pagat a la Seva manera. És segur d'anar i fer el mateix. Vaig deixar casa meva, els meus amics, i un sou sucós d'escriptora per servir la Causa de la Ciència Cristiana. He aguantat tota mena d'acusacions i d'humiliacions en nom de la Ciència Cristiana, i les he deixades enrera. Aquesta és l'experiència de la vostra Cap. Estan a punt els seus seguidors de traginar la seva creu, com ella ha traginat la seva, per seguir el Crist, o exigeixen tot allò que humanament volen?”

170- VETLLA, que no et facin més basarda les fases discordants i poc plaents de l'experiència humana que no pas les que, en embaltir-te, et furten l'habilitat d'encarar i vèncer la dominació de la creença mortal o mesmerisme. Val més tot allò que remena i fa el pensament més actiu espiritualment que no pas l'efecte calmant i destructor d'activitat de l'harmonia humana, que ens embalteix i ens furta la determinació de vèncer la dominació de la creença mortal.

Si aprenguessis a anar a cavall, i te'n donessin un d'indòmit – un cavall determinat a fer caure el seu genet – quan l'arribessis a muntar, la teva habilitat de genet seria inqüestionable. Potser amb la Seva saviesa Déu ens ensinistra a agafar-nos-Hi espiritualment, donant-nos el pa de l'adversitat i l'aigua de l'aflicció, com llegim a Isaïes 30:20, de manera que finalment poguem dir, “Res de tot això em somou.” No és difícil de veure que l'harmonia humana no ens ajuda gaire a agafar-nos a Déu. Jesús digué, “No us facin por els que poden matar el cos, però no poden matar l'ànima (el sentit espiritual actiu de l'home); més aviat temeu el qui pot destruir tant el cos com l'ànima a l'infern,” embaltint el sentit del deure vers Déu, quan allò que més cal és estar espiritualment desvetllat.

Al desè capítol de Daniel, hi llegim la visió espiritual que Daniel assolí en vèncer no pas l'aspecte poc plaent de l'experiència humana, ans el plaent. Hi diu, “No vaig menjar bon pa ... fins que no hagueren passat tres setmanes.” Això assenyala el progrés que féu alliberant-se de la cara plaent de la pretesa llei natural de la creença mortal. El resultat fóu una meravellosa visió espiritual, que ha passat a la història com un afegitó remarcable i potent de la revelació espiritual, per ajudar l'home a capir i a destriar el bé del mal, la veritat de l'error.

La demostració feta sobre el cantó poc plaent de l'existència mortal ens hauria de fer madurs per fer la demostració sobre el cantó plaent. El progrés real comença quan reptem l'harmonia humana, no pas la discordança. La creença en el poder del mesmerisme que ens engrapa el trobem sobretot a la convicció inconscient que el menjar, el dormir, l'exercici, ens calen per viure i tenir salut. Les fases del mesmerisme que ens exigeixen una demostració més gran són les que no fan repicar campanes d'avís quan ens hi donem.

Cap estudiant actiu de la Ciència Cristiana no se'n va a dormir a la nit sense refusar vigorosament tot sentit de discordança, pecat o malaltia que l'assetgi. Però ho fa perquè aquestes suggestions toquen una nota d'avís que no pot passar per alt. Se sentiria culpable si no ho fes. Tanmateix puix l'enemic de Déu és la materialitat, cal a mesura que progressem, resistir les fases aparentment naturals i harmonioses de l'existència mortal amb determinació. Aquesta tasca no se'ns hauria de fer costa amunt, puix el reconeixement de l'error és tot l'error que hi ha. Per exemple, quan hom està malalt, tot el que hi ha de la malaltia és el reconeixement de la malaltia. Tot el que hi de la temptació és el reconeixement de la temptació.

La Sra. Eddy, tanmateix, no esperava que bandegessim el dormir fins que no hi estiguéssim a punt. Però abans d'anar a dormir podem maldar per adonar-nos que Déu dóna al seu estimat el veritable son, i que cap fals sentit del son ens pot posseir. Podem discernir que el repós veritable és la consciència de Déu, i no pas el donar-se al mesmerisme de la inconsciència.

Una raó que fa el terme “magnetisme animal maliciós” tan adient, és que ajuda els estudiants a sentir-se tan culpables si no se les heuen amb la materialitat plaent i normal com se'n sentirien si no se les havessin del tot amb el pecat.

Quan a un estudiant se li serveix menjar delicat i luxós, no hi ha cap nota d'avís que el faci estar a l'aguait de l'error de la sensació a la matèria, com n'estaria si l'assetges la malaltia o el pecat. Amb el terme “magnetisme animal maliciós,” l'estudiant és posat a l'aguait de la seva negligència, si en condicions humanes harmonioses, no se'n surt de fer memòria del no res del sentit material, que clama tenir-lo atrapat, afirmant que sense el sentit material l'home es moriria. Aquest terme afegeix una nota d'avís als clams de “bon pa,” son, aire, exercici. Ajuda l'estudiant a fer-se conscient de tots els clams del sentit material que l'home ha de destapar i foragitar per reflectir la Ment que hi havia en Crist Jesús.

171- VETLLA, que quan pensis que una persona està dominada pel magnetisme animal, no acceptis també la noció que una hora abans no n'estava perquè no en veies cap senyal.

Ser dominat pel magnetisme animal, vol dir que hom no se n'ha sortit de ser governat per Déu. L'home és, aparentment, un canal per l'error quan no és un canal per Déu. Hom és dominat pel magnetisme animal quan és controlat pel pensament humà; tanmateix pot ser inconscient de l'error fins que no passa quelcom que li descluca els ulls.

Pot semblar cruel declarar que els mortals estan dominats pel magnetisme animal, però la lògica demostra que rabejar-se en el pensament humà, per innocent que sembli, ens fa un canal de l'error, que deixa fora la Ment divina.

Si declares que algú està dominat pel magnetisme animal perquè diu o fa quelcom que no lliga amb el què a tu et sembla bo, i et creus que una hora abans no n'estava perquè les seves paraules i accions aparentment eren bones, vol dir que has entès malament el que la Sra. Eddy va mirar de transmetre amb aquest terme.

L'error sempre és negatiu, mai positiu. La manera adient de detectar el clam del magnetisme animal no és tant pel què l'home mortal fa, ans pel què no fa. Si no malda per reflectir la Ment divina, el magnetisme animal el domina, ni que les seves accions i les seves paraules semblin angèliques.

172- VETLLA, que no et quedis empantanagat en el Déu d'Abraham, el Déu d'Isaac i el Déu de Jacob. El concepte que de Déu en tenien aquests patriarques era molt més avançat que tota altra concepció de la divinitat del seu temps; però emprar la terminologia d'aquest triple nom indicaria que la comprensió de Déu no s'eixamplà ni anà a més moltes generacions seguides. Una concepció més refinada de Déu és l'esperança de la raça; els mortals no haurien d'aturar mai el procés de refinar-Ne la concepció, puix la Sra. Eddy ens diu que capir Déu és la tasca de l'eternitat.

Cap estudiant no ha assolit encara el just enteniment de Déu. I doncs, quedar-se empantanagat en el concepte que en tingui – per molt enlairat que sigui – el faria tan culpable d'idolatria com si adorés déus de fusta o de pedra, puix és encara un concepte humà de Déu.

La Ciència Cristiana presenta el concepte just i bo de Déu, i a mesura que l'estudiant mira de capir-lo i fer-se'l seu, hauria de notar que cada dia que passa l'acosta més a aquest objectiu. Però mai no s'hauria de creure que ja l'ha assolit i pot afluixar el seu maldar per arribar-hi.

El creixement espiritual ens exigeix un concepte de demostració que constantment s'eixampli i es refini endavant, enfora i enlaire. Les nostres trobades testimonials dels dimecres simbolitzen aquest anar endavant, les trobades dels afers de negocis de l'església, l'eixamplar-se enfora, i els serveis dels diumenges, l'anar enlaire.

La història Hebrea primerenca ens presenta un concepte tribal de Déu, un Déu que destrueix els enemics dels Israelites i ajuda la nació hebrea a esdevenir una nació poderosa i pròspera. Avui els estudiants tenen el concepte d'un Déu que pot guarir la malaltia, foragitar el mal, la por i els límits, per poder gaudir de vides harmonioses i pròsperes. Tanmateix aquest és encara un concepte de Déu que s'ha de refinar si no ens hi volem quedar empantanagats tres o quatre generacions més.

El nostre creixement espiritual depèn de refinar la nostra idea de Déu i d'eixamplar el nostre concepte de la demostració. Ciència i Salut fa esment de creences que es refinen. És adient que el primer concepte de demostració que hom té vagi lligat amb els beneficis personals que n'espera. Però la Sra. Eddy, assenyalant un estat de creixement més refinat, féu un cop aquesta afirmació a casa seva, parlant de si mateixa: “Primer demostrà la salut a la carn; ara demostra la salut fora de la carn.” Aquest pas enlaire ha de ser una demostració que ens faci inconscients de la carn, o vagi més enllà de la carn. L'estadi final ha de ser la plena eliminació de la creença de la carn, o sentit material.

Al segon estadi hom ha de mirar d'esdevenir tan independent de la creença d'un sentit material, o cos, que no li reconegui a cap condició física ni la realitat ni el poder de posar pals a les rodes a la seva tasca per Déu i per l'home, apropant-se al punt on tot el sentit material queda engolit dins l'Esperit.

Que en seria de trist veure l'empantanagament d'un estudiant que es passés tot el dia emprant el poder de la Veritat per refinar la creença material, sense arribar al punt de mirar d'enlairar-se per sobre del sentit material tot discernint-ne el no res! De ben segur es mereixeria ser titllat d'idòlatra. L'única manera que els estudiants poden evitar aquest nom és mirant de refinar cada dia la seva manera d'emprar la comprensió i demostració de Déu.

173- VETLLA, que no diguis ximple al teu germà i t'exposis al foc de l'infern. Creure't que algú és el canal de l'error, o magnetisme animal, sense blasmar aquesta imatge i fer-ne no res, és dir que el teu germà és un ximple perquè el veus com si estés separat de la Ment, l'únic origen de la saviesa, i fer l'error real.

Puix el propòsit de l'error és fer-te reconèixer la realitat del que no és real, tot allò que et tempta a admetre l'existència d'un poder o d'una persona a part de Déu, és l'error que s'ha de destruir immediatament, tant si es manifesta en tu com en un altre.

Viure dominat per la creença del magnetisme animal és ser al foc de l'infern, puix aquesta creença fa via vers la seva destrucció final. Ens pensem que progressem i fem la coneixença de les operacions de l'error en descobrir que els mortals són els canals del magnetisme animal, perquè és una cosa que el món no sap. Tanmateix saber això no destrueix l'error, només ens ensenya allò que l'error mira de fer-nos creure. Has de negar aquesta creença, altrament esdevindràs un servent del pecat.

La temptació de veure els altres com canals del magnetisme animal s'agreuja a casa nostra, puix si vivim amb gent que no són Científics Cristians, ens critiquen més per culpa del raser de pensament i de conducta que professem. I no se n'estan de dir allò que un foraster pot veure, però no gosa dir. La gent de casa nostra ens exigeix de treballar més que no faria un foraster per veure'ls com el fill perfecte de Déu, puix és més fàcil de tenir un sentit no científic de l'home sense reptar-lo a casa nostra que a fora.

La motivació per destapar i encarar l'error a casa nostra no hauria de ser només per la nostra protecció. Ho hauríem de fer perquè volem alliberar el nostre germà, si podem, de la servitud inconscient que sempre va de bracet del fer-se un canal per l'error.

És cert que has d'admetre que el teu germà és un ximple perquè actua menat per una ment ximple, abans de saber que el seu jo real és savi perquè és menat per la saviesa infal.lible de Déu; aquesta primera passa és dir la veritat de la mentida, o sigui, que acceptar la ximple ment mortal ens fa manifestar ximpleria, ni que sigui el testimoni d'una mentida.

Exigeix una demostració curosa canviar el concepte dels qui ens són més propers i estimats, de ser canals de l'error a canals de Déu; però això s'ha de fer tant pel nostre bé com pel bé de la nostra família. Has de saber que el teu germà és per tu un canal de benediccions infinites. Has de declarar i saber que Déu el fa servir sempre per beneir-te, i per beneir-se a si mateix i als altres.

La pregunta de Jesús, “Qui m'ha fet el teu jutge?” blasma la manera cofoia que tenim de jutjar-nos els uns als altres, dient que un és un canal pel bé i l'altre pel mal. La declaració de Jesús es podria expressar, “Et penses que tinc un sentit mortal que em fa declarar que un mortal és més bo que un altre, si sé que tots els homes, de fet, són els fills de Déu, i doncs, canals pel bé els uns pels altres i per mi?”

Cap error no et pot semblar real tret que et domini. Tot el què cal per fer que el magnetisme animal sembli real i et pensis que n'ets la víctima, és acceptar la il.lusió que opera per algun canal. Admet que té un canal en algun lloc i has admés tot el clam.

174- VETLLA que no facis diferències entre els clams de l'error basant-te en la seva manifestació humana, dient que un és més perillós o difícil de guarir o de reduir al no res que un altre. Tot l'error es recolza sobre la mateixa creença fonamental, tant si la seva manifestació sembla esfereïdora com si no.

La creença d'un encostipat potser no desvetlla tanta por en un estudiant com un altre clam que sembla més seriós; però la metafísica sap que totes les falses creences són irreals, i afirma teòricament que una creença errònia és destruïda per la veritat tan de pressa com una altra, ni que n'hi hagi que semblin més entestades que d'altres. Un home boig que es pensa que és Napoleó és tan fàcil de guarir com el qui es pensa que és un ratolí.

Allà on la manifestació de l'error sembla especialment paorosa, l'estudiant hauria de minimitzar el seu sentit de l'error a nivell de la causa, i aprendre la lliçó que des del punt de vista de la Veritat, tot l'error és fonamentalment el mateix, la creença en una ment i un poder a part de Déu.

Els mortals jutgen Goliat per la seva mida, i els hi fa més basarda una gran manifestació que una de menuda. Els metafísics ensenyen que de vegades les fases més insignificants de l'experiència humana li furten Déu a l'home (a nivell de creença), tant com una de més significativa, si no se'n detecta l'acció i s'encara.

Amb una manifestació de l'error esfereïdora tenim la tendència d'acceptar un exagerat sentit de causalitat. Els mortals graduen la causalitat segons la manifestació. La Ciència ens ensenya que, entès com la causa mental dels fenòmens, l'error és sempre el mateix. Creure que hom ha de posar deu cops més dedicació per guarir un càncer que un refredat demostra que a l'estudiant li manca experiència i maduresa.

Quina és la diferència entre els practicants? Per què un se'n surt més bé que un altre? Un és més bo que un altre de detectar l'error i treure'l del seu amagatall perquè fa servir el “sentit de l'Ànima” que la Sra. Eddy esmenta a la pàgina 85 de Ciència i Salut. I un error que s'ha tret del catau pot ser encarat i vençut per la Veritat fàcilment i de seguida.

Cal el mateix còdol, o sentit sencer de la demostració, per encarar tots els Goliats. David no apallissà Goliat amb un allau d'arguments. No li digué, “Ara et faré tractament una setmana i a veure què passa. Si d'aquí una setmana encara ets viu i tens poder, hi tornaré.” No, s'hi va encarar armat amb l'enteniment de la Veritat per esclafar la il.lusió o menudesa fent-se passar per poder. Emprà una afirmació científica, el “gra de Ciència Cristiana” que pica l'error al seu punt vulnerable, la creença d'intel.ligència i sensació a la matèria. Això féu el fet.

El gra de Veritat de David era un reconeixement absolut de la totalitat del poder de Déu que el recolzava, i el discerniment del no res de tot el que clamava oposar-se-li. Quan reconeixes que el poder de Déu és l'UNIC PODER, per força has de reconèixer el caràcter il.lusori de tota cosa que clami un poder que pot ser emprat contra aquest poder ÚNIC. Ens cal aquest discerniment per encarar l'error, i és tot el que ens cal.

El practicant reeixit és el que va endavant amb l'actitud mental de David, sense mirar la mida o aparença formidable de la manifestació, ans amb el ferm coneixement i la fe introntollable que l'omnipotència de Déu recolza la seva arma, que pel sentit humà sembla tant poc adient. No minimitza la importància d'encalçar l'error amb un sentit espiritual sencer. Tanmateix sap que és tot el que li cal; no sent que li calgui res més per encarar tota fase de l'error, o del no res, que tregui el cap paorosament, assumint que és real i formidable.

175- VETLLA, que el clam de la inflexibilitat de pensament no et tempti. Què podria fer un terrissaire si l'argila que afaiçona s'endurís? Com pot menar Déu l'home, si l'home no s'amotlla dolçament a la voluntat divina?

Tota decisió predeterminada demostra inflexibilitat, de la mateixa manera que definir d'entrada què vols que la Ment divina acompleixi a l'hora de la demostració, és estabilitzar l'arca. La diferència entre formular un problema de manera adient, i definir el què vols, rau en la motivació, la percepció i la confiança. No emprem la demostració per tenir un cotxe. Tanmateix hom hauria de maldar per discernir que en fer la tasca de Déu, no ens hauria de mancar cap expressió genuïna d'activitat ni de baldor. I aquesta demostració es pot materialitzar en un cotxe.

Hem de ser forts i immutables en el nostre enteniment de la Veritat, però hem de ser flexibles a l'hora de la demostració, quan som menats per la mà de Déu.

176- VETLLA, que no et creguis que la demostració dels estudiants més joves sovint depassa la dels metafísics més avançats, com si una fe i un enteniment més minso pogués acomplir més que un de més gran.

Quan la temptació del desànim encara un estudiant, perquè la discordança física sembla que no s'esvaeix tan fàcilment com als estadis primerencs de la seva carrera a la Ciència, que faci memòria que és més fàcil neutralitzar l'àcid d'un got de llimonada ficant-hi sucre, que no pas treure'n tot l'àcid pel procés de destil.lació.

Les demostracions primerenques d'un estudiant normalment no van més enllà de fer innocus els efectes de la por en omplir el pensament de Veritat i d'Amor. No és difícil d'apaivagar la por amb l'Amor, i eliminar-ne així els efectes físics; però el progrés els hi demana als estudiants de fer la tasca més difícil d'emprar el poder de la demostració per destruir totes les fases de la creença material. Els resultats externs d'aquest maldar més avançat, poden semblar més lents d'arribar, però aquest maldar no només alleuja temporalment l'error, ans el destrueix per sempre.

177- VETLLA, per fer-te memòria cada dia que l'acció de la Veritat és sempre preservar la realitat, i no pas destruir la irrealitat. Aleshores sabràs que, quan l'acció de l'Amor diví sembla que et faci mal, és perquè encara t'identifiques amb la irrealitat.

La fornal destrueix el carrall, i refina o allibera l'or. Si et lligues amb el carrall, semblarà que l'acció de la Veritat et faci mal. Si tanmateix t'identifiques amb el bé, saps que l'acció de la Veritat és sempre beneïda, puix allibera dins teu la idea espiritual.

Aquesta vetlla defineix la ira de Déu com l'acció benaurada de la Veritat destruint la irrealitat, una acció que sembla plena de fúria només als qui estimen la irrealitat i s'hi arrapen.

La Sra. Eddy ens instrueix que ens declarem espirituals i immortals i declarem que els altres també en són. D'aquesta manera ens escapolim de l'ordalia de passar per la il.lusió de la destrucció de bracet del carrall de l'error. Ens identifiquem amb allò que creiem que és real. Veure l'error en un altre com si fos real és identificar-nos-hi.

178- VETLLA, que no barregis el mètode espiritual amb el desig humà, i et creguis que ets un Científic Cristià que va a més. Els mortals quan s'acosten a la Ciència Cristiana, hi porten el desig humà de pau i tranquil.litat a la matèria, i miren de barrejar aquest desig amb el mètode espiritual, un mètode que té per finalitat alliberar els mortals del miratge il.lusori. Si no van a més espiritualment, aniran fent servir aquest mètode, en lloc d'un mètode material, com una via més fàcil d'assolir i servar la salut i la benanança humanes.

La gespa que es rega més del compte no s'arrela prou fondo per trobar l'aigua que no s'estronca a les secades estiuenques. Un estudiant que se'n surt de servar l'harmonia humana de manera constant, mai no s'arrela gaire fondo a la Ment divina.

L'home que fa un pou, s'encara amb la temptació d'aturar-se quan troba l'aigua superficial. Tanmateix, tret que no vagi més fondo, aquesta aigua superficial s'estroncarà a l'hora de les secades. Podríem dir que l'harmonia humana és l'aigua superficial que vol fer aturar la nostra cerca de les deus d'aigua eterna del bé espiritual.

Sembla estrany de dir que si hom no vetlla, serà temptat d'emprar la demostració per poder aturar la demostració. L'home mortal deleja trobar seguretat a la matèria, i tragina aquest desig quan s'acosta a la Ciència. Tanmateix l'objectiu adient hauria de ser arribar al punt on hom no pot tirar endavant sense demostració, i cada dia ha de fer la demostració per menjar, dormir, caminar, parlar, i fins i tot existir! Només d'aquesta manera la feblesa humana es fondrà dins la fortalesa divina. Per què? Perquè la demostració vol dir aprendre a refiar-se de Déu del tot.

Hem de deixar enrera l'ús immadur de la demostració per manifestar els desitjos humans i un sentit material de l'harmonia. Els ensenyaments de la vella teologia ens fan treballar per un objectiu finit, i ens forneixen un mètode finit per assolir aquest objectiu. No hauríem de fer servir el mètode infinit de la Ciència Cristiana per assolir l'objectiu finit de la falsa teologia! Un mortal pròsper, amb salut, i que simplement se n'està de fer certes coses que es consideren pecaminoses, no és l'ideal de la Ciència Cristiana. Allò que cerquem és de fer fora un sentit finit de l'home per a què l'home de Déu es faci visible.

179- VETLLA, que no et donis a l'error esmentat a Joel 3:5, i portis al temple les bones coses plaents de Déu. Ni que les nostres coses plaents representin l'harmonia que ve de la demostració, no s'han de portar a l'església, puix l'església representa el maldar i l'activitat espiritual, que té per divisa “Posar-se a punt per la guerra.” (Joel 3:9) Les coses bones representen el fruit de la demostració, mentre que l'església representa la lluita amb el sentit material que no es pot afluixar fins que no s'acabi. El pensament de compleció no hauria d'entrar, doncs, dins de l'església, puix l'església representa creixement espiritual.

El perill dels resultats és que poden crear cofoïsme, que és la mort del progrés. Cap nen que ja ha passat la llar d'infants no pot jugar a la classe. La classe és el lloc d'estudi. La nostra església és, doncs, el lloc de la demostració.

Si hom vol un progrés constant, no hauria de voler ni cercar mai que un error fos fet fora sense demostració. Altrament no es posa a punt com cal per encarar el proper problema. Tenir un bon objectiu espiritual vol dir capir que progressar és vèncer de manera adient cada error que ens ve a trobar mentre fem camí, demostrant així la nostra fidelitat.

Passar per alt un error és deixar de moment la lluita. Un cop un estudiant de la Sra. Eddy declarà que a la primeria del seu estudi de la Ciència, quan patia una dificultat pregava que no fos feta fora si no era per la demostració. Per ell la demostració era una cosa tan vital i sagrada, que no volia perdre cap oportunitat de fer-la servir.

L'església no és un lloc on els estudiants hi van a embaltir-se amb la fàtua idea que la seva feina ja s'ha acabat perquè la demostració els hi ha fet a mans bones coses plaents. Ben altrament, és un lloc on els estudiants han de ser esperonats constantment a fer activitat espiritual.

Un lluitador de boxa professional lloga companys de combat amb l'únic propòsit d'esvivallar cada dia les seves millors habilitats, preparant-se pel gran combat. Però aquest entrenament no s'atura mai. L'església és un camp d'ensinistrament pels lluitadors que cerquen el premi espiritual; els hi ha de presentar, doncs, als estudiants, problemes que demanin constantment el grau més alt de traça i maldar espiritual. Una actitud progressiva acull joiosament tot allò que exigeix emprar el sentit més refinat de demostració assolida.

Ens posem a punt per una gran batalla, guanyant batalles menudes. Jesús esperonà contínuament oposició, com si llogués companys de combat a fi d'assegurar-se cada dia la preparació que li calia per la seva demostració final sobre la mort. La Bíblia ens narra que posant-se a punt per vèncer Goliat, David encarà el lleó i l'ós. Una nota escrita a la Bíblia de la Sra. Eddy diu, “Quan el magnetisme animal se li arrapava a la consciència, David encalçava l'error i en determinava la causa (a nivell de creença), i guanyava el terreny perdut. Això el menà a una condició mental que li féu veure el mal com una única suggestió, ni que encara fos gegantina, en lloc d'haver-ne d'encarar cada clam insignificant.”

És bo de fer memòria que la quimicalització de la ment mortal és l'error madurant per ser destruït. Aleshores hom no es desanimarà perquè no se'l deixi reposar al seu viatge, o portar les bones coses plaents de Déu dins del temple.

180- VETLLA, que a la vall de la decisió hi facis la decisió justa (Joel 3:14). Hom és cridat a triar entre una experiència humana que és harmoniosa mercès als efectes de la demostració, però que no ens fa créixer gaire, i una que emmena un desenvolument cada cop més gran perquè hi ha problemes constants. No hi pot haver gaire desenvolupament tret que hom tingui oportunitats de demostrar.

Un home que roda per la jungla pot triar entre caminar dins d'una seguretat imaginària, o llogar batedors per fer sortir les bèsties salvatges dels seus amagatalls i destruir-les. Amb la darrera tria el seu camí no serà tranquil, però serà progressiu i benèfic per tothom. Una bona tria és estar a punt que tota mena d'error sigui fet fora del seu amagatall, tan de pressa com hom sigui bo d'encarar-lo, per poder-se-les-hi heure i vence'l.

Si un globus esgarrifós jagués a terra quiet, no t'esfereïria. Tanmateix una hora o altra s'ha d'inflar, com més aviat s'infli, més aviat t'hi podràs encarar, vèncer la por que et fa, i punxar-lo.

Quan l'error s'infla, no es fa més poderós ni més real, ans surt del seu cau per a què te les hi puguis heure. Vol dir que s'ha fet fora del seu amagatall i està a punt de ser destruït.

La diferència entre l'home humanament sa i l'home malalt és simplement que els errors que constitueixen el cos humà romanen deceptivament amagats per l'home humanament sa. És com el qui patinant sobre glaç prim encara no s'hi ha enfonsat, mentre que l'home malalt ja s'hi ha empassat. La Sra. Eddy s'adonà que la ment mortal és el glaç prim, i que a la llarga sempre ens traeix. Els noms paorosos que li posà era la seva manera de posar el senyal, PERILL! sobre el glaç prim. S'adonà que hi havia estudiants tan indiferents i engorronits tocant als clams de la ment mortal, que hi posà tot de senyals per a què els estudiants se'n malfiessin en totes direccions.

La tria justa a la vall de la decisió és desitjar que tots els errors siguin fets fora dels seus amagatalls, tan de pressa com el nostre creixement ho pugui entomar, per poder ser destruïts. El nostre camí pot no ser gens planer amb aquest règim, però ens menarà a la llibertat a nosaltres i als altres.

---